El 1984, el bisbe místic, profeta i poeta, Pere Casaldàliga, en el context de la seva conflictiva diòcesi amazònica de Sao Félix de Araguaia, va escriure: “L’Esperit ha decidit administrar el vuitè sagrament: la veu del Poble”[1].
Aquesta afirmació que va poder escandalitzar els cristians que entenien de forma merament aritmètica la definició de Trento sobre el nombre septenari dels sagraments, és plenament ortodoxa i evangèlica. En els sagraments hi ha una trobada en fe amb el Senyor i segons la paràbola del judici final de l’evangeli de Mateu 25, 31-46, el Senyor és present en els pobres que passen fam i set, en els forasters, nus i malalts, en els empresonats, que constitueixen el cor del Poble, el ochlos bíblic. Al capvespre de la vida serem examinats de l’amor, l’opció pels pobres està implícita en la nostra fe cristiana, ja que és el que va fer Jesús durant tota la seva vida.
En 2016, el teòleg cristià nord-americà Paul Knitter, en el context del diàleg interreligiós, confessa que el budisme l’ha ajudat a continuar sent cristià i agraeix haver descobert en el budisme un octau sagrament: el sagrament del silenci[2]. En un món ple de xivarri, rumors, paraules i propaganda mediàtica que ens ensordeix i distorsiona, ens cal fer silenci per poder escoltar la veu interior i obrir-nos al Misteri. Aquest silenci forma part de la tradició apofàtica, monàstica i mística de l’Església cristiana.
¿Estem davant dues postures contradictòries? ¿Ha quedat superada l’afirmació de Casaldàliga, tributària d’un context de lluita contra les dictadures llatinoamericanes i de diàleg amb el marxisme, en plena eufòria de la teologia de l’alliberament, quan ara ja ha caigut el mur de Berlín i les esquerres polítiques i l’anomenat socialisme de segle XXI estan en crisi? ¿Cal passar de Marx a Buda? ¿Cal abandonar els evangelis sinòptics més narratius per passar a l’evangeli més místic de Joan? ¿Cal substituir Casaldàliga per Knitter?
Les dues afirmacions del vuitè sagrament, lluny de ser contradictòries o disjuntives, es complementen i s’integren.
Sense una atmosfera de silenci profund i d’obertura a la transcendència del Misteri, el pobre i la praxi de la justícia poden convertir-se en engany, ideologització del poble, risc d’anàlisis de la realitat tancats, una subtil afirmació de l’ego, falsa utopia revolucionària d’un canvi d’estructures sense conversió personal, que pot cremar en va generoses il·lusions juvenils.
Però també podem pensar que un silenci oceànic i còsmic, obert al Tot, si no aterra en una obertura als febles, si no escolta de la veu dels pobres, si es tanca a la història, la justícia i solidaritat, pot ser ambigu , egoista, narcisista i umbilical, convertir-se en una nebulosa esotèrica i líquida i deixa de ser sagrament.
El silenci autèntic ha d’obrir-se avui a les víctimes d’un sistema econòmic assassí i destructor de la casa comuna, a les víctimes de la pandèmia, a les víctimes de la violència, als refugiats que moren al cementiri de la Mediterrània, a les víctimes de masclisme i dels abusos sexuals, etc.
El silenci orant de Moisès davant l’esbarzer ardent, va culminar en l’alliberament del seu poble esclavitzat pel faraó egipci. La contemplació de Thomas Merton al monestir trapenc de Kentucky el va convertir en un compromès pacifista contra la guerra del Vietnam i en un defensor del diàleg interreligiós[3].
Jesús de Natzaret que passava molt de temps en el silenci de l’oració davant el Misteri del Pare, és el mateix que predica el Regne, capellà malalts, perdona pecats, dóna de menjar a poble, diu deixebles, lliura la seva vida fins a la mort pel poble i vessa el seu Esperit.
La millor tradició humana i espiritual de la humanitat ha integrat aquestes dues dimensions irrenunciables: Gandhi, Tagore, Mandela, Luther King, Romero, Roncalli, Hildegarda, Eckhart, Madeleine Debrêl, Dag Hammarskjöld, Mare Teresa, Foucauld, Elie Wiesel, Ahmad Al- Tayyeb, Doris Stang, etc.
El poble pobre i el silenci només podran ser un vuitè sagrament si són expressió de l’Esperit de Jesús que ens convoca al Regne, ens obre al misteri silenciós del Pare i ens crida a lliurar la vida pels altres, com va fer Jesús de Natzaret. Tots som germans en el silenci orant i en el compromís quotidià per la justícia i la casa comuna.
No hi ha “dos vuitens sagraments”, només un: escoltar en silenci la veu de l’Esperit, sobretot a través del clam del poble.
[1] P. Casaldáliga, Fuego y ceniza al viento, Santander 1984.
[2] P. Knitter, Sin Buda no podría ser cristiano, Barcelona 2016, cita a J. Melloni, De aquí a Aquí, Barcelona 2021, pàg. 45.
[3] Cf, J. Melloni, o.c 48-53.