On molts vam veure-hi una abraçada samaritana que indicava l’horitzó ineludible d’una humanitat fraterna, altres van veure-hi l’amenaça apocalíptica d’una acció censurable. L’abraçada de la Luna i l’Abdou, la voluntària de Creu Roja i l’immigrant senegalès a la platja del Tarajal (Ceuta), va reflectir el millor i el pitjor de la nostra societat. Davant el desconcert de l’Abdou, que no entenia per què insultaven la persona que el va consolar entre els seus braços («Ella només va fer la seva feina. Em va reconfortar, em va ajudar, va ser un gest humà»), les xarxes socials es van incendiar amb centenars de tuits amenaçadors, insults vexatoris, missatges xenòfobs, teories conspiratòries, acusacions de bonisme antipatriota: «Una traïdora a la seva pàtria i a la seva ètnia. Després, els fills deficients de totes aquestes barreges hem de mantenir-los la resta», «Emporta-te’l sí, però a tots», «Al llit te’l vols portar, follanegres»…
Alguns experts en comunicació digital minimitzen la transcendència d’aquests discursos d’odi al·legant que internet amplifica desproporcionadament missatges de grups minoritaris, tot i que molt actius en xarxes socials. En aquesta mateixa línia apaivagadora, altres analistes justifiquen aquests exabruptes com anomalies patològiques de qualsevol sistema sa, excepcions a la regla d’una societat majoritàriament compassiva que celebra l’abraçada de la Luna i l’Abdou.
Més enllà del debat estadístic que intenta apuntalar la bondat o maldat del nostre ésser social, hi ha un argumentari teològic que, al meu parer, no s’ha tingut en compte: l’emergència del mal com a anti-regne. Pot ser que els discursos socials malèvols siguin fruit de malalties comunitàries per a les que encara no hem trobat remei educatiu; però podria ser també que aquestes expressions demoníaques siguin precisament això: manifestacions del mal en si mateix. No estic parlant d’olles fumejants, banyes, cues i tridents, sinó de la dinàmica diabòlica que ha tornat a expulsar l’Abdou al Marroc. Sí, perquè aquella «abraçada samaritana» del dimarts 18 de maig no va acabar en el happy end d’una llar acollidora, sinó en l’expulsió a l’infern de la casella de sortida: el 19 de maig l’Abdou parlava per telèfon amb la Luna, des de Casablanca! Els símbols uneixen, els diàbolos separen; i en el cas de l’«abraçada simbòlica» entre l’Abdou i la Luna, tot indica que els diables van guanyar la partida.
El teòleg Jon Sobrino sol lamentar-se de l’absència de dialèctica en les anàlisis socials actuals, el llenguatge políticament correcte té dificultat per reconèixer que més enllà d’insuficiències, debilitats, inconsciències o patologies personals, hi ha estructures socials que encarnen el mal; una maldat radical que un cor de portaveus llucifernaris s’encarrega d’expandir; és el que en teologia es coneix com a «pecat estructural». En l’encíclica Sollicitudo Rei Socialis, Joan Pau II s’hi referia en aquests termes:
«(…) cal destacar que un món dividit en blocs, presidits al seu torn per ideologies rígides, on en lloc de la interdependència i la solidaritat dominen diferents formes d’imperialisme, no és més que un món sotmès a estructures de pecat. La suma de factors negatius, que actuen contràriament a una veritable consciència del bé comú universal i de l’exigència d’afavorir-lo, sembla crear en les persones i institucions un obstacle difícil de superar. (…) “Pecat” i “estructures de pecat”, són categories que no s’apliquen freqüentment a la situació d’un món contemporani. No obstant això, no es pot arribar fàcilment a una comprensió profunda de la realitat que tenim davant els nostres ulls sense donar un nom a l’arrel dels mals que ens afligeixen» (n.º 36).
Quan es fa el bé es desperta la bèstia del mal. Ignorar aquesta dinàmica «duèlica» promou una visió adàmica de la realitat i deixa sense raonabilitat teològica la creu de Jesús. Jesús no mor en creu per l’animadversió d’alguns fariseus, la traïció de Judes, la negació de Pere, la autoexculpació de Pilat o la histèria col·lectiva del poble. Jesús mor perquè cada acció en favor del Regne de Déu alimentava la bèstia d’un anti-regne que va acabar per clavar-lo en un pal. En temps de Jesús no existia Twitter, però els diables murmuradors atacaven les Lunes de llavors amb la mateixa ferocitat que ara: «Si aquest fos profeta, sabria qui i quina mena de dona és la que l’està tocant…» (Lc 7,39 ).
Malgrat el que solem pensar, el relat de el bon samarità no culmina amb l’assentiment convençut d’«aquell mestre de la llei que va voler posar a prova Jesús amb una pregunta capciosa: «Mestre, què he de fer per heretar la vida eterna». Després del reny samarità no li va quedar altra opció que reconèixer amb la boca petita que el proïsme va ser aquell que va practicar la misericòrdia; però no resulta desenraonat imaginar un diàleg interior incendiat amb les mateixes flames d’aquells que buscaven la manera de treure Jesús del mig (cfr. Lc 22,2). Proposar un samarità impur com a model d’acció virtuosa en el context de la pregunta per la Llei de Déu sonava llavors tan escandalosament provocador com l’abraçada desarmada d’una voluntària en el context de fronteres defensives actuals.
Fa dos mil anys, en el relat llucà, un sacerdot i un levita enlletgien amb la seva indiferència la conducta transgressora d’un samarità que desafiava les lleis levítiques que prescrivien allunyar-se dels difunts (no hem d’oblidar que l’home apallissat a la vora de el camí va quedar «mig mort» (Lc 10,30)). Avui són altres els murmuradors que en els seus perfils de Twitter dicten sentències en sanedrins mediàtics diabòlics que titllen la Luna d’«idiota» bonista captivada per un «abusador» Abdou («La víctima i la salvadora o l’abusador i la idiota. Tota una representació d’Europa fent el torracollons» (sic), Herman Terstch dixit).
La construcció de la fraternitat universal a la qual el papa Francesc convida en la seva última encíclica és avui una lluita contra els dimonis que dilueixen vincles i s’enfronten a germans. No la busquem i no la volem, però la batalla està servida. Ignorar-la o fugir-ne és condemnar a l’infern els milions d’Abdou que deambulen pel món a la recerca d’abraçades samaritanes.
[Imatge extreta de RRSS]