Hi ha pàgines que han brollat de la sorpresa davant la bellesa dels gestos i les actituds. Són apunts que ens confirmen que, de vegades, treu el cap inesperadament una llum que s’amaga darrere de rostres comuns, anònims i gens vistosos, que poden ser a qualsevol lloc. Són successos o gestos que no recullen les grans cròniques però, com petites paràboles, deixen entreveure la humanitat dels humans i permeten entreveure una mica de la “Humanitat més gran de Déu”.
I la seva relectura, sense ser exactament la d’una “pàgina sagrada”, convida a lloar el Creador pels humils de cor, com passa per exemple amb alguns inoblidables personatges de Dostoievski.
D’aquest gènere és una pàgina de no sé quina edició de l’Autobiografia d’Evtuixenko, el poeta rus que va saludar la revolució perquè creia que aquell vent bufava a favor de la justícia esperada. En aquell llibre -trobat a l’atzar- vaig llegir aquest episodi viscut per l’autor al Moscou de 1944, entre unes dones obreres que, amb unes poques provisions a les seves bosses, s’arrengleraven per veure passar la fila de presoners de l’exèrcit alemany en derrota. El vaig reproduir fa uns anys en traducció lliure en un dels números de Cuadernos de Oración:
“La multitud va veure arribar els soldats alemanys, flacs, bruts, sense afaitar, amb benes ensangonades al cap; uns amb crosses i altres portant a coll un company. Amb el cap cot. I al carrer, passats els crits insultants sobre els caps que havien passejat aristocràticament la seva superioritat sobre la plebs dels vençuts, va passar una cosa: un silenci de mort. No se sentia més que el frec lent dels calçats i de les crosses.
I vaig veure una dona, amb les seves gruixudes botes russes, posar la mà sobre l’espatlla d’un milicià:
– Déixa’m passar.
Hi havia en la veu d’aquesta dona alguna cosa que va fer que el milicià li obrís el pas com qui sent una ordre. Ella es va acostar a la columna i va treure del seu sarró un tros de pa negre acuradament embolicat amb un mocador. L’oferí al presoner esgotat que amb prou feines podia sostenir-se sobre les cames.
Tot d’una, altres dones van seguir el seu exemple i van començar a llançar pa i cigarretes als soldats alemanys vençuts.
Ja no hi havia enemics.
Ara eren homes”.
“Des d’aquell dia -confessa més endavant Evtuchenko- sé que no hi ha res més preciós al món que l’inimaginable, magnifica, commovedora tendresa femenina. Des d’aquest dia jo sé que de tots els valors més o menys dubtosos que es reconeixen com a tals al món, l’únic que no té preu és la tendresa…”.
“El capital més preciós és la tendresa” -conclou també- a propòsit de l’hospitalitat trobada en homes “tan forts com senzills, capaços de fer-se càrrec de la debilitat d’un nen. I continuo creient-ho”.
Rellegir-ho de nou em confirma que, com Jesús en el seu temps, dels qui donen el seu pa i no humilien l’humiliat i dels que valoren més que res els gestos de la bondat i de l’amor, es pot dir amb certesa que “no estan lluny de Déu”. Per això ens parlen tan directament de la seva Tendresa.
Un altre gest que ha quedat en el meu record és un succés que vaig viure al començament dels anys 70. El vaig publicar també en aquells Cuadernos com a relat per Nadal amb el títol de Castañas asadas.
“Era un capvespre d’hivern i tornava a casa després d’acabar les classes. Qualsevol que conegui el continu embús d’una ciutat com Roma sap que això significa trobar amb sort un seient lliure en un autobús atestat, i esperar que desfilin carrerons i encreuaments amb una lentitud que es percep en els badalls, i fins en les capcinades dels que tornen de la seva jornada de treball.
Al meu costat, al seient de davant, un home amb roba gastada i unes mans tosques que estrenyien un petit embolcall. Un obrer -vaig pensar- que ve de treballar en la construcció o de traginar pesos a la Stazione Termini. O un captaire, un de tants “Barboni” que es troben cada dia a la porta de tantes esglésies com hi ha a la ciutat.
Vaig haver de mirar amb insistència -amb indiscreció?- aquelles mans que eren tot un resum de treball i de… pobresa. El meu cansament -vaig pensar- no és res al costat del que aquestes mans deuen haver hagut d’aguantar.
-En vol una?, i em va oferir, ara entreobert, l’embolcall de paper de diari en què hi havia unes poques castanyes. Les acabo de comprar a Piazza Venezia, són calentes, li vindran bé perquè també vostè porta una cartera pesada i deu haver tingut fred esperant l’autobús.
Li vaig donar les gràcies mirant-li a la cara -abans havíem viatjat com vol la discreció, amb els ulls baixos un davant de l’altre. I vaig agafar-ne una. Va esperar amb el palmell obert per recollir la pellofa, com es fa amb els nens quan se’ls ofereix un caramel…
Quan vaig arribar a la parada li vaig desitjar de cor una bona nit. I vaig entrar a casa pensant que algú m’havia retornat, multiplicada, la breu atenció que jo havia prestat a unes mans”.
Han passat uns quants anys. L’olor inconfusible de les castanyes torrades em segueix portant el record d’aquell bon home que em va oferir les que havia comprat, segurament amb les poques lires soltes que portava a sobre, en un autobús urbà.
“No cal ser ric per donar, n’hi ha prou de ser bo”, s’ha dit amb encert. Però el record d’unes mans rugoses em fa pensar que es pot canviar el final de la dita: “basta ser pobre”. Després de tot, “els pobres ens evangelitzen”, diuen els que estan entre ells i mereixen crèdit.
[Imatge de Nikola Radić a Pixabay]