Actualment no hi ha debat que generi més crispació, confrontació ideològica i que acabi en maniqueismes més simplificadors que el debat educatiu. I no vull parlar de la qüestió pedagògica, en sí prou controvertida amb tanta innovació i revolució permanent, sinó del model de finançament i de l’estructura institucional que sustenta l’aposta educativa d’un país. Sóc conscient doncs d’entrar en un jardí ple d’espines.
Ho escric primer de tot com a pare de fills que van a l’escola pública i com a ex alumne d’escola concertada. Però aquestes línies són sobretot les d’un ciutadà preocupadíssim perquè l’educació (juntament amb la sanitat) és el pilar bàsic de la cohesió comunitària que ens pot permetre construir una societat d’iguals que caminin cap a un futur comú. El seu accés universal, la seva vocació de servei públic, i la seva excel·lència haurien de ser elements clau d’un pacte educatiu transversal que posés d’acord a tothom. Sinó la política no sé per a què ens serveix. Però és evident que això no és el que està passant i el debat generat entorn a la darrera llei educativa n’és un exemple.
Recentment he estat testimoni personal en converses amb persones expertes i membres del teixit educatiu del nostre país d’una realitat plena de matisos i d’ambigüitats. No oblidem l’escenari: manca de recursos econòmics en un context de crisi continua i d’infrafinançament des del 2008, i caiguda demogràfica galopant que obliga a tancament de línies i escoles. Quan creixem i n’hi ha per repartir ens posem d’acord ràpid. Quan el context és d’ “estrènyer-se el cinturó” aleshores les punyalades van que volen.
Davant d’aquest fet l’escola concertada reclama un millor finançament. No ho diuen només ells, la reclamació és del mateix Síndic de Greuges i ha de ser escoltada. Aquest infrafinançament obliga a l’escola concertada a entrar en una espiral de cerca de recursos externs que la poden fer tancar-se a realitats i arribar a perdre la seva vocació de servei públic, que mai ha d’oblidar. Cal doncs solucionar això des de l’administració finançant degudament escoles que per història, vocació pública i arrelament al territori, i en molts casos a barris i realitats depauperades, han demostrat amb escreix que tenen sentit i han de tenir futur. Però tots som conscients, alhora, que dins la concertada s’hi amaguen també iniciatives amb ànim de lucre, o bé escoles que tenen un alt element segregador, i en aquest sentit caldrà destriar el gra de la palla, i no entrar en posicions de tot o res.
La pública ha de tenir també recursos suficients i no es pot convertir, ni ha de ser mai, l’escola dels pobres. Però tampoc ha d’entrar en dinàmiques on les AMPES amb recursos supleixin i complementin econòmicament una escola també infradotada generant bombolles segregadores. Sí, també la pública segrega en molts casos. Fa poc en el seminari social del nostre centre teníem el testimoni de dues responsables d’escoles -una pública, l’altra concertada- en barris castigats econòmicament. I la seva indignació (i el seu agraïment) era clarament repartit: a públiques que es blinden a rebre alumnat amb necessitats especials, i a concertades obertes sempre a col·laborar; a públiques que estan fent un esforç ingent i que són l’últim dic de contenció d’una bomba de rellotgeria social, i a concertades que viuen d’esquenes a tota realitat social contrastada.
La realitat sempre, sempre, és ambigua. Les nostres opcions de construcció d’un futur esperançador, sobretot per als darrers de la nostra societat, no ho han de ser. Resoldre aquesta situació demana d’un gran coneixement de la realitat educativa del país, d’una gran generositat, de posar en valor i alinear a tothom qui amb vocació de servei públic (sigui des de la gestió pública o des de la iniciativa social) vulgui arromangar-se per a començar a transformar un model educatiu que trontolla per molts cantons i que estarà, a futur, clarament mancat de recursos. . Amb els alts nivells de dèficit públic que tenim l’Estat de Benestar comença a col·lapsar i ho fa allí on les costures són més febles. La pandèmia ho ha demostrat quan tancar escoles durant mesos implicava deixar d’alimentar infants que reben, en el 95% dels casos, beques menjador o quan se’ns diu que la segregació escolar en certes zones d’España està gairebé al nivell de Turquia. No és aquest el debat que hauríem d’estar tenint? Jo crec que sí, però com a pare i com a ciutadà només escolto soroll, molt soroll, enrocament ideològic i manca de generositat repartida sovint a parts iguals.
[Imatge de Juraj Varga a Pixabay]