El Dr. Javier Peteiro Cartelle, en comentar la novel·la Cossos i ànimes (escrita per Maxence van der Meersch, el 1943), diu que moltes vegades s’ha oblidat la figura del metge de família, del “metge de barri”, que és el paper que té Michel Doutreval, el protagonista de la novel·la. I afegeix que “és principalment a metges generalistes o al seu equivalent en la novel·la, el ‘de barri’, als que els és donat fer de la millor manera aquest vella tasca de curar de vegades, pal·liar sovint i acompanyar sempre“[1]. Tornaré més endavant a aquesta frase subratllada amb la qual Peteiro defineix la vocació de metge.
Javier Peteiro, que és Doctor en Medicina i cap de la secció de bioquímica del Complejo Hospitalario Universitario A Coruña (Espanya), també és l’autor d’El autoritarismo científico[2], una obra important on es mostra l’autèntic perill del cientificisme, que és la perversió del pensament científic i que ha tingut una influència cada vegada més dominant en la societat contemporània. L’obra de Peteiro és interessant perquè obre un debat necessari contra els perills del cientificisme.
Què és el cientificisme? D’entrada cal dir que el cientificisme no és el pensament científic, sinó que és un discurs dogmàtic i excloent que utilitza el llenguatge i la informació científica, però que els utilitza malament i amb unes conseqüències perilloses. El cientificisme ho fa malament perquè ignora diverses dimensions que són fonamentals per comprendre la tasca de la ciència: ignora (o deixa de banda) la dimensió epistemològica, la dimensió històrico-social i la dimensió ètica. Diré una cosa molt succinta sobre cada dimensió.
1. La dimensió epistemològica té a veure amb el problema de l’estatus de les diferents ciències. Avui dia és molt difícil mantenir la vella separació entre ciències i humanitats, i fins i tot entre ciències “dures” i ciències “toves”, ja que el que hi ha en la pràctica són ciències com la física, la química i la biologia, que es poden agrupar com a ciències “físico-naturals” (encara que són diferents) i, així mateix, hi ha les matemàtiques, que alguns consideren una ciència formal i altres no (és a dir, es debat si l’objecte de la matemàtica existeix només de manera ideal o existeix igual en la realitat). Però, a més, hi ha la història, les ciències socials (sociologia, antropologia, etc.) i el seu estatus científic és una mica més complicat, perquè els seus mètodes són de tipus híbrid i el seu objecte d’estudi implica una reflexivitat evident (l’objecte investigat implica fortament el subjecte que investiga). I si considerem la filosofia, la lingüística i la psicoanàlisi, veurem que són disciplines amb un estatus diferent, perquè consideren com a objecte d’estudi fenòmens d’una singularitat molt complexa (la consciència i la no consciència, el llenguatge) o es plantegen preguntes que es refereixen al sentit i a un “més enllà” pel que fa a la realitat empírica (que són les preguntes que fa la filosofia).
Però la dimensió epistemològica també té a veure amb les condicions que fan possible l’avanç del coneixement científic: l’ús d’un mètode científic està força clar en les ciències físico-naturals (física, química, biologia), però això no vol dir que la seva aplicació sigui sempre rigorosa o que es faci exempta de factors ideològics o, així mateix, de factors de mercat i de prestigi social.
En aquests temps de la pandèmia del covid-19 s’ha mostrat que molts discursos dels experts, que suposadament estan avalats per arguments científics, en realitat expressen més la dimensió de competició de les vanitats i els arguments de persuasió per tenir més influència. El metge Sergio Minué comenta com les rivalitats científiques dels experts davant la pandèmia expressen més aquestes ambicions i vanitats professionals que una autèntica argumentació científica[3].
El Dr. Javier Peteiro, que és un expert en la investigació amb anàlisis clíniques, diu que són molts els assaigs clínics que mostren diverses inconsistències entre l’evidència i la pràctica clínica. I assenyala que els avenços científics significatius solen provenir, més aviat, de la ciència bàsica, i no poques vegades de manera fortuïta o inesperada. I afegeix que, en el cas de l’actual pandèmia, s’ha vist com disciplines, com l’epidemiologia, són molt lluny de tenir el rigor que desitjaríem que tinguessin. Amb això, el que es mostra és la inconsistència dels arguments d’autoritarisme que pretenen derivar-se de la ciència.
En l’àmbit de l’epistemologia de la ciència, que té a veure amb les condicions i les maneres de produir coneixement científic, el pitjor que es pot fer és abraçar el positivisme més groller, que té la posició ideològica més extremista, ja que representa un reduccionisme inacceptable. En el cas dels metges, poden trobar un bon exemple d’aquest extremisme ideològic que és el positivisme en el filòsof Mario Bunge[4]. Però jo els suggeriria que és molt millor que llegeixin Javier Peteiro, en el seu llibre que he esmentat abans, o a Georges Cangilhem[5], filòsof francès especialitzat en filosofia de les ciències i que també era metge.
2. Després tenim la dimensió històrico-social de la ciència, que té a veure amb el procés històric que fa possible la pràctica científica moderna (i aquí les interpretacions difereixen entre els que afirmen que la ciència neix a Europa, amb la base en les matemàtiques i l’experimentació i no en la raó empírica [Alexandre Koyré], mentre que altres diran que la seva continuïtat va fins al món greco-romà [Pierre Duhem] i alguns consideren que és un procés global, i que en altres èpoques, segle XVII, era més gran el desenvolupament a la Xina que a Europa [Joseph Needhman]).
Però, a més, la ciència moderna s’origina i desenvolupa dins d’un altre procés al qual queda lligada de manera innegable: el capitalisme, aquest procés global que es deriva de sistema-món que va néixer als segles XVI i XVII (com el va anomenar el sociòleg Immanuel Wallerstein) i que es desenvoluparà en els segles següents. És així com la pràctica científica es vincula amb les xarxes de poder que configuren el món capitalista i modern. Això ho ha estudiat molt bé el filòsof Michel Foucault i, per cert, amb molta atenció en l’àmbit de la història de la medicina.
Aquí, caldria assenyalar que l’estatus de la medicina no és, estrictament parlant, el d’una ciència. Quan certs metges s’alineen amb el discurs cientificista, o s’escuden en l’autoritarisme excloent del cientificisme, obliden precisament això: la medicina no és ciència. La medicina és una pràctica que beu de la ciència, del saber científic, i que també fa ús d’un instrumental tècnic derivat dels avenços científics, com es veu clarament en les tècniques de diagnòstic per imatge, per esmentar un sol exemple. Però és important recordar que la medicina no és ciència, sinó una pràctica que té per finalitat l’atenció de la salut de persones, amb una subjectivitat irrepetible. Cito aquí el Dr. Peteiro:
“Sí, hi ha els assajos clínics i hi ha un coneixement del cos a totes les escales d’observació, però cada pacient és únic perquè no només va amb un seguici de símptomes, sinó amb la seva subjectivitat i la seva diversitat, fins i tot dins d’enquadrar-se en una mateixa classe nosològica. L’aplicació científica en mode tècnic es dóna clarament en l’àmbit diagnòstic (imatge, analítiques…) i s’inicia en l’ordre quirúrgic (el Da Vinci o els transductors cerebrals a sistemes robòtics en són un bon exemple); menys, en l’ordre pròpiament clínic, relacional, on cada vegada veiem més mancances, especialment per fixar la mirada de manera parcel·lada en un fetge, els ronyons, el cor, i, tot i ser important això, no fer-ho de manera global”.
S’han descartat en la pràctica l’anamnesi i l’exploració convencional pel que en el seu dia es van anomenar exploracions complementàries, que passen cada vegada més a primar en l’ordre d’avaluació clínica. El pacient és cada dia identificat amb un individu d’un conjunt, els elements del qual es consideren iguals. Els aspectes que tenen a veure amb la malaltia de cadascú, derivats de tot el que afecta a la variabilitat biològica i a connotacions biogràfiques, són moltes vegades ignorats.
No és difícil relacionar aquestes observacions crítiques d’un metge i investigador com Javier Peteiro amb el context històrico-social de la pràctica mèdica: avui dia les pràctiques mèdiques estan condicionades per formulacions protocol·làries, per estils de gestió de la salut de tipus capitalista. Tanmateix, tot aquest model de medicina, derivat d’una visió de negoci, utilitza un llenguatge cientificista al mateix temps que les agendes d’investigació són imposades per les multinacionals farmacèutiques. És per això que no són pocs els metges que advoquen per una recuperació del tacte, de l’escolta i la mirada clínica que atengui la singularitat de la persona en la pràctica mèdica.
3. La dimensió ètica és possiblement la més complexa, ja que aquí som en el terreny pròpiament polític i filosòfic: ¿Sobre quina base actuar i prendre decisions davant el que anomenem la salut d’una persona o davant la salut col·lectiva, com en el cas d’una pandèmia? ¿Aquestes bases deriven d’un saber suposadament científic o més aviat d’un consens que estableix una comunitat determinada (com la comunitat científica, per exemple)? ¿Aquests consensos es fan amb coneixements de manera exclusiva o es fan amb interessos que determinen el procés cap al consens?
La dimensió ètica no és una cosa que hi ha només al final, com si es tractés d’un problema de “aplicació del coneixement”, ja que és present en molts moments de la producció del saber científic. Això es pot veure si pensem la relació de l’activitat científica pel que fa al mercat: ¿Fins on es condiciona la investigació pel finançament que té més interès en el mercat futur dels fàrmacs i la seva relació amb patologies cronificades? ¿De quina manera la investigació es burocratitza quan la publicació i el mesurament de les publicacions científiques són també un mercat i condicionen moltíssim la professió de l’investigador? ¿Fins on l’excessiu biologicisme en el camp del psíquic no està motivat per un mercat de productes farmacèutics?
Aquestes preguntes crítiques no es fan per anar-se’n a l’extrem oposat del cientificisme, que són els fonamentalismes negacionistes que avui dia creixen arreu i que veuen conspiracions arreu. En realitat el cientificisme és també un fonamentalisme, però situat a l’altre extrem. Però així com la pràctica de la ciència és fonamental per a la nostra societat, també és important la reflexió crítica sobre les pràctiques científiques, i més encara contra les ideologies extremistes com el cientificisme.
En realitat, allò ètic es planteja de manera més honesta des d’una posició no cientificista. Perquè el cientificisme opera per certeses, per conviccions que se sustenten en doctrines professades per “veritables conversos”, que davant la realitat actuen sense cap consideració quan aquesta realitat que tenen al davant és, en el cas dels metges, un subjecte de carn i ossos, que és més que un quadre nosològic.
En canvi, el metge opera amb el saber científic i amb l’instrumental tècnic del seu ofici, però no només amb això: també amb el coneixement dels límits d’aquest saber, amb l’experiència que li permet fer-se un judici de tipus clínic i amb la seva persona que és capaç de respondre a una altra persona que es troba sota el dolor del seu patiment i la vitalitat amenaçada. Per això els millors metges són capaços de mostrar-se humils davant la realitat de l’altre, de cada pacient, i confiats en les seves capacitats i les del seu equip, però sense l’actitud desmesurada dels fanàtics que es creuen coneixedors de la veritat per la repetició del seu discurs cientificista.
I precisament perquè el metge es col·loca de cara a aquesta vitalitat amenaçada, i no poques vegades davant del fet definitiu de la mort, és que el seu saber també requereix de la saviesa (la phrónesis, com deien els grecs) d’altres sabers i reflexions, com els que li proporcionen l’art, la filosofia i la cultura, i fins i tot les tradicions d’espiritualitat.
Perquè ningú millor que el metge recorda, de manera ineludible, que la finitud és la condició existencial de la vida i de la salut. Per això és tan perillosa la militància ideològica del cientificisme per a la medicina i per als seus pacients.
A tall de conclusió
Aquestes notes estan fetes des del supòsit que les ciències diverses i altres disciplines poden bastir ponts de diàleg per a la recerca d’una millor vida en comú. Però també estan fetes en el context comú que tots patim de la pandèmia actual. Ara millor que mai hem pres consciència de la importància dels metges i tot el personal sanitari, i els devem moltíssim més que els aplaudiments que fèiem els mesos del confinament.
Però també és ara quan més hem estat testimonis de l’increment dels fonamentalismes, com el dels negacionistes, i també el seu altre extrem: el cientificisme, aquest discurs que s’aixeca com un autoritarisme excloent.
Són molts també els metges que, no des del discurs de la ciència sinó des d’altres sabers i de la pròpia experiència clínica, volen recuperar una visió més humanista o més integral en l’abordatge de la realitat complexa de l’ésser humà. Després de tot, la vida humana no es pot reduir a unes definicions heurístiques o a biologicismes que només operen com apuntalaments de certeses fanàtiques, ja que l’evolució de la vida en nosaltres se segueix expressant-se sempre en aquesta forma absolutament singular que anomenem la subjectivitat humana.
La grandesa de la ciència, tal com diuen els autèntics investigadors científics, no resideix en les seves certeses, sinó en la seva incessant curiositat i en la capacitat de sorpresa davant del que ignora, davant del que es mostra opac a les seves indagacions. I la grandesa dels oficis que estan al servei de la salut de la gent, com la medicina, està en la seva mateixa vocació.
Certament la medicina és un ofici que abeura del saber científic, però no exclusivament, ja que la salut és un objectiu que ni tan sols podem definir de manera taxativa (què s’entén per salut? I la resposta no està tancada). Però sí que es pot seguir dient que la vocació de la medicina es posa a servei dels seus pacients, de les persones que atén, en aquesta manera tan bella que expressa el Dr. Peteiro: “és principalment a metges […] als que els és donat fer de la millor manera aquest vella tasca de curar de vegades, pal·liar sovint i acompanyar sempre”.
***
[1] Cf. http://javierpeteirocartelle.blogspot.com/2020/10/de-cuerpos-y-almas-y-rivalidades.html.
[2] Javier Peteiro Cartelle, El autoritarismo científico, Màlaga: Miguel Gómez Ediciones, 2011.
[3] Cf. La seva entrada “Sobre la vanidad de la ciencia”, al seu blog “El gerente de Mediado”, de el 26 d’octubre de 2020: https://gerentedemediado.blogspot.com/2020/10/sobre-la-vanidad- de-la-ciencia.html # comment-form.
[4] Cf. Mario Bunge, Filosofía para médicos, Buenos Aires: Gedisa, 2012.
[5] Cf. Georges Cangilhem, Ideología y racionalidad en la historia de las ciencias de la vida: nuevos estudios de historia y de filosofía de las ciencias, Buenos Aires: Amorrortu, 2005. També Escritos sobre la medicina, Buenos Aires: Amorrortu, 2002.
[Imatge d’Arvi Pandey a Pixabay]