(Actualització urgent després del cop d’estat de l’1 de febrer de 2021: Aquest article va ser escrit inicialment el desembre de 2020, poc després de la celebració de les eleccions. La líder democràtica, Aung San Suu Kyi, havia guanyat per amplíssima majoria. El poble esperava que els nous líders juressin el càrrec. Malauradament, el dia de la formació del nou Parlament, Aung San Suu Kyi i els membres del Parlament van ser detinguts durant les primeres hores de l’1 de febrer de 2021. L’exèrcit havia perpetrat un inesperat cop d’estat. El poble de Birmània es continua rebel·lant encara contra aquest acte infame, amb un cost altíssim de vides i béns. La brutalitat que es viu als carrers horroritza el planeta, que rep les imatges del caos a través de les xarxes socials. La cruel resposta de la junta militar ha aixecat condemnes arreu del món. Aung San Suu Kyi està empresonada en algun lloc desconegut, acusada de crims abominables i privada d’un procés just. La violència continuada commociona el planeta i genera incertesa per la presència d’un «estat fallit» al sud-est asiàtic que alteri l’estabilitat dels països veïns. La deriva antidemocràtica no és només un malson per a Birmània, sinó una amenaça per a l’estabilitat econòmica i social de la regió. La pau és possible si potències properes com la Xina, l’Índia, l’ASEAN (Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic) i l’ONU s’impliquen de manera proactiva en la resolució d’aquest conflicte. La regió pot recollir els immensos beneficis derivats de la pau, quan Birmània recuperi la pau i la democràcia. Aquest article, que conserva el format original, desgrana els diversos entrebancs que ha patit Birmània al llarg de la història i que, després del cop, encara és més urgent solucionar.)

Introducció

Cal explicar la història de Birmània, com a advertiment, a un món que tendeix a caure ràpidament en democràcies intolerants infectades per un populisme demagògic i un nacionalisme que busca la confrontació. La història de Birmània és la història de la resistència d’un poble contra un dels governs militars i totalitaris més asfixiants. Després de setanta anys de conflicte, desplaçaments i morts, Birmània ha posat rumb cap a una «democràcia disciplinada». Aung San Suu Kyi ha aconseguit fa poc una victòria aclaparadora a les eleccions. Malgrat els recels occidentals envers aquesta ídol de la democràcia abans tan admirada, ella porta a les seves fràgils mans i espatlles la confiança i l’esperança de milions de birmans.

Birmània és coneguda al llarg de la història com la «Terra Daurada». El món espiritual considera Birmània el lloc d’origen de l’antiquíssim budisme theravada. Dues de les passions actuals d’Occident, la meditació vipassana i el mindfulness (consciència plena), provenen d’aquesta terra. Terra de recursos humans i naturals extraordinaris, Birmània té una història de mal karma, amb guerres interminables, cops d’estat i desplaçaments de milions de persones.

Considerat durant un temps el Xangri-La (el paradís), en aquest país hi viuen uns 500.000 monjos seguidors del budisme theravada que practiquen una estricta vida ascètica. També és un país de bellesa resplendent: tres rius majestuosos recorren alegrement el territori i alimenten milions de persones. La població compon un llenç acolorit i caòtic de 8 grups ètnics principals i 135 subtribus.

Situada en un punt geoestratègic privilegiat entre economies de ràpid creixement com l’Índia i la Xina, Birmània està envoltada pel 40 % de la població mundial. Els recursos hi abunden, a la terra i al subsòl: or, jade, metalls preciosos, gas i petroli. Tresors com ara robins, safirs, perles i jade s’amaguen al seu ventre. Birmània és la vall dels robins. Els robins són una gran font d’ingressos. El 90 % dels robins d’arreu del món provenen d’aquest país. Aquestes pedres rogenques són valorades per la seva puresa i tonalitat. El 50 % de tota la fusta de teca de la varietat wooden gold del món prové de Birmània.

Aquests recursos són l’origen d’un etern conflicte entre el centre i la perifèria. Al centre és on viu el grup ètnic bamar, que suposa el 70 % de la població i que dirigeix el país. A la perifèria és on viuen les minories ètniques no bamars. Constitueixen menys del 20 % de la població, però viuen en el 40 % del territori, i les seves terres contenen el 80 % dels preuats jade, or i robins. Els conflictes hi sovintegen, malgrat els breus intervals d’altos el foc i conferències de pau.

Birmània és un país que està en guerra contra ell mateix en tres fronts: el cultural, el dels recursos i l’identitari. El punt més crític de conflicte sociopolític des de la independència de Birmània són les disputes centre-perifèria entre el govern central, dominat per la majoria ètnica bamar, i els insurgents de les minories ètniques que viuen a les zones frontereres del país (Jones 2014). És el clàssic conflicte centre-perifèria.

Aquesta història d’odi i mort ha provocat milions de refugiats i de desplaçats, i milers de persones assassinades i enterrades en fosses comunes (International Crisis Group 2020). Els diferents grups ètnics han patit reubicacions forçoses, subdesenvolupament a les zones on viuen i alts nivells de pobresa.

Durant la dècada passada, aquesta greu situació va agafar més intensitat, va accentuar la divisió entre budistes i musulmans i va degenerar en una de les pitjors crisis de refugiats rohingyes del món modern (International Crisis Group 2020). A l’octubre del 2017, es calcula que hi havia uns 800.000 refugiats rohingyes a Bangladesh (ACNUR agost 2020). L’ACNUR es va referir a la persecució dels musulmans rohingyes del nord-oest de l’estat de Rakhine com a «exemple de manual de neteja ètnica».[1]

Divisions motiu de conflicte

Un seguit de divisions provoquen les tensions i confrontacions que hi ha dins d’aquest país i afecten la seva capacitat de crear una unitat nacional i de distribuir de manera equitativa els fruits del desenvolupament, en cas que es produís aquesta oportunitat.

Les divisions i tensions que hi ha dins de la Birmània moderna es poden conceptualitzar de la manera següent:

  1. Entre el nacionalisme birmà i un nacionalisme ètnic relativament nou i divers, que és un component dels problemes centre-perifèria i que afecta el tema de la unitat nacional.
  2. Entre els sectors civil i militar de la societat.
  3. Entre la globalització i el nacionalisme.
  4. Entre el centralisme i el pluralisme.
  5. Entre l’ortodòxia i les visions oposades del paper de l’estat i la societat.
  6. Entre grups religiosos.
  7. Noves rivalitats geopolítiques internacionals que afecten les actituds internes de les autoritats.[2]

Abast d’aquest article

Aquest breu article sobre Birmània analitzarà les causes originàries dels conflictes: la polèmica teoria de la colonització interna per part de les poderoses elits locals a l’època de la descolonització, els efectes mutiladors de les narratives excloents i essencialistes de la construcció nacional, la institucionalització de la ingerència militar en la política democràtica, la manipulació del procés constitucional nacional, la discriminació endèmica, l’origen ètnic dels conflictes, la maledicció dels recursos, els conflictes provocats per la corrosiva economia il·lícita i, finalment, l’ascens de l’extremisme religiós, la connivència de les elits etnonacionalistes i les elits religioses, i l’ús que fan de les ansietats ontològiques per crear bocs expiatoris. Els actors internacionals també hi contribueixen: xenofòbia i islamofòbia; Birmània en va plena. El món coneix Birmània sobretot per com s’hi han tractat els musulmans rohingyes.

L’estudi no acabarà amb pessimisme. La nit més llarga de llàgrimes silencioses acaba en albada. Birmània ha sobreviscut a cinc dècades de dictadura d’una junta militar. La dolorosa transició des del totalitarisme ha estat marcada per dues eleccions. El poble ha votat de manera aclaparadora a favor de la democràcia: la icona democràtica Aung San Suu Kyi ha guanyat per àmplia majoria les últimes eleccions i encetarà el seu segon mandat el gener del 2021. El poble ha rebutjat els extremismes nacionalistes i el partit defensat pels militars. Fins i tot les ètnies no bamars han votat Aung San Suu Kyi, i així han mostrat el seu esgotament per la guerra i el desig de construir una nació sobre les bases de la inclusió, la justícia, la pau i la prosperitat per a tothom. Acabarem analitzant les espurnes d’esperança per a una nova Birmània.

La construcció nacional: el conflicte incrustat en el concepte de nació

i. Les ferides purulentes de la descolonització i el fonamentalisme binari

Birmània representa els fracassos postcolonials en un microcosmos: conflicte ètnic, impàs polític, militarització, empobriment econòmic i marginalització dels pobles locals (Smith Dec 2019). La nació encara s’ha de decidir entre el nom de Birmània o el de Myanmar. Les llavors de la discòrdia les van plantar els colonitzadors britànics, que van dividir el poble en un sistema binari letal: bamars i no bamars (Greaves 2007). Un, amb valor; els altres, amb un valor negatiu intrínsec de no-res.

El domini britànic sobre Birmània es va mantenir del 1824 al 1948. La colonització va prosperar sobre la teoria tòxica de la formació binària. Sempre hi havia un «no alguna cosa». Com en el cas de les ètnies bamar i no bamars: a través d’un procés de «diluir i devaluar» la identitat de la gent, es van crear les bases de futurs conflictes. La supremacia colonial, com argumenten Sium, Desai i Ritskes, va perfeccionar la configuració binària com a eina subtil d’explotació:

“És important tenir en compte el procés i la lògica de la modernitat colonial i la supremacia blanca, la manera com els europeus definien i classificaven les persones –com a humanes i no humanes– i ho utilitzaven posteriorment com a base per conquerir terres i subjugar poblacions a través de l’esclavatge, la feina no remunerada i la guerra” (A. Sium, C. Desai i E. Ritskes 2012).

Quina rellevància té aquest argument per a Birmània? Com Paulo Freire explicava a Pedagogy of the Oppressed, el poble oprimit i dominat internalitza els valors de l’opressor. A la Birmània postindependència, la majoria nacionalista bamar, durant el procés de descolonització, no només va fer seva la fórmula binària, sinó que, fins i tot, va adoptar lleis colonials de la propietat per apropiar-se de les terres i els recursos tradicionals de les ètnies no bamars. Aquests privilegis de la comunitat bamar i el fet que l’Estat s’apoderés dels immensos recursos naturals han estat violentament contestats per les altres nacionalitats ètniques.

Tot plegat ha fet aflorar el controvertit concepte de «colonització interna». Chávez el defineix així: «El terme “colonialisme intern” explica l’estatus subordinat d’un grup racial o ètnic a les seves pròpies terres, dins dels límits d’un Estat més gran dominat per un poble diferent» (Chávez Desembre 2011).[3] Les lluites històriques, com les dels indis i els colonitzadors de les Amèriques, o les dels anglesos i els asiàtics, van tenir molt a veure amb reclamacions de terres, recursos i cultura dels indígenes (Chávez Desembre 2011). A Birmània, la manera com eren tractats els grups ètnics no bamars es basava en una mentalitat colonial.

Sai Latt, un expert en conflictes pertanyent a una ètnia no bamar, escriu que la colonització interna és el problema clau dels conflictes birmans.

“La patologia política de Birmània, si se’m permet utilitzar l’incòmode terme biopolític, és un procés de colonització interna aplicat per la classe dirigent birmana. Les conclusions habituals sobre les causes del conflicte ètnic, com la falta d’un federalisme «genuí», d’autodeterminació, de democràcia i de drets humans en són només els símptomes. Sense atacar el tema del colonialisme intern, tots els intents d’estabilitzar el país estan condemnats al fracàs”[4] (Latt 2013).

ii. Narrativa excloent i essencialista en la construcció nacional

Fins i tot abans que els moviments independentistes bamars com Dobama Asiayone (‘Nosaltres, els bamars’) comencessin a propagar quantificadors de «pertinença» a la nació birmana, ser «dobama» (birmà) era ser budista i bamar, una identitat essencialista que excloïa minories tant pel que fa a l’ètnia com a la religió (Clinic 2020). Quan va arribar la independència el 1948, la construcció nacional es va promoure sobre atributs homogenis comuns, en aquest cas, l’etnicitat bamar i la religió budista. Els xinesos, els indis i els musulmans en van ser exclosos, encara que fes generacions que visquessin a Birmània. Les guerres internes subsegüents van obligar milions de persones a marxar.

La legitimitat de l’Estat central postindependència, dominat o bé per la junta militar o bé pel govern civil, ha estat violentament contestada per les minories no bamars i no budistes durant les últimes set dècades (ICG 2017). El ressentiment i la victimització que senten els no bamars i els no budistes queden agreujats per l’absència d’intents seriosos de modificar la narrativa essencialista i excloent que envolta el concepte de raça i d’identitat. En absència de respostes als greuges de les minories ètniques, la liberalització política ha portat a l’enfortiment de l’etnonacionalisme (ICG 2017).

iii. Ingerència dels militars: deficiència i ineficiència estatal

Els bamars han estat darrere dels cops d’estat perpetrats per l’exèrcit (el Tatmadaw) i han governat durant cinc dècades de manera implacable. El procés de construcció de la pau i de construcció nacional va quedar interromput a partir de la intervenció de l’exèrcit. Des de la institució d’un govern civil el 2010, els militars continuen ostentant el poder a l’ombra. Les forces armades s’han transformat en un «estat dins de l’estat» que fa i desfà. La pau s’ha convertit en un somni llunyà.

Els seus líders continuen insistint que encara existeixen amenaces diverses contra la «seguretat de l’Estat» i la «seguretat nacional» (Renaud Egreteau 2018). Els militars utilitzen les amenaces de l’«alçament ètnic» i la necessitat d’evitar la «desintegració de la Unió» per justificar la seva «ingerència institucionalitzada en el govern civil». Tres ministeris importants del gabinet de la Unió estan sota l’autoritat exclusiva de les Forces Armades (Defensa, Afers Interns i Afers Fronterers), i una quarta part dels escons del Parlament estan reservats a homes d’uniforme, fet que els atorga poder de veto sobre qualsevol canvi a la Constitució. Tot això contribueix a la deficiència i a la ineficiència estatal i boicoteja els esforços del govern civil d’aconseguir la pau.

El poble birmà no havia admirat mai la junta militar, però amb maniobres subtils de construcció d’imatge –sobretot després de la liberalització política– els militars s’han anat guanyant l’admiració del majoritari grup bamar. El problema dels musulmans rohingyes uneix la majoria de birmans. Els militars ho van aconseguir convertint astutament els musulmans rohingyes en el boc expiatori i atraient l’admiració dels majoritaris bamars. Els monjos extremistes es van afegir a la disputa. Malgrat les crítiques occidentals, Aung San Suu Kyi va acabar defensant l’exèrcit en el Tribunal Internacional de Justícia (TIJ / ICJ). La reacció occidental va ser tèbia després de la crisi del 2017 a l’estat de Rakhine, que va acabar amb més suport de la població als militars i va deixar al descobert l’etnonacionalisme que defineix des de fa tant de temps la política birmana. L’agenda política oculta de l’exèrcit i els seus interessos econòmics són grans obstacles per a un estat autènticament democràtic.

iv. Economia il·lícita: la maledicció dels recursos, el hub internacional de la droga, les indústries extractives

Birmània té petroli, gas natural, fustes precioses, minerals, energia hidroelèctrica i gemmes. Molts d’aquests recursos naturals es troben en terres frontereres on sovintegen els conflictes o a la costa (Witness 2015). Les terres frontereres riques en recursos són el refugi de senyors de la guerra i barons de la droga. L’estat de Kachin, al nord, és ric en jade que aporta milers de milions (de dòlars) cada any. Segons un informe publicat per Global Witness el 2015, la indústria del jade està controlada per «l’elit [de l’antiga junta] militar, senyors de la droga tolerats pels Estats Units i empreses implicades» mentre que «molt pocs beneficis arriben a la població de l’estat de Kachin o als birmans en general». Basat en aquest clar exemple, Global Witness va calcular que la producció total de jade hauria ascendit a 31.000 milions de dòlars el 2014, tot i que només se’n va declarar oficialment un 3 %. L’economia il·lícita té molt més pes que l’economia nacional. Segons un càlcul aproximat, l’economia il·lícita mou uns 69.000 milions de dòlars americans.

Tràfic de drogues, economia extractiva

Birmània és el segon productor mundial d’opi després de l’Afganistan: produeix un 25 % de l’opi mundial i forma part del Triangle d’Or. La frontera és la convergència de la militarització (Aung Thwin and Aung Thwin 2013). Segons Global Witness, les parts associades van guanyar un total de 122.800 milions de dòlars americans del 2005 al 2015[5]. Es mouen milers de milions de dòlars mentre el país llangueix al final del rànquing de països menys desenvolupats.

Les empreses i els hòldings en mans dels militars, com Myanmar Economic Corporation, fan fortes inversions en el sector extractiu. Tenint en compte que les explotacions mineres sovint es troben en zones afectades per conflictes entre el Tatmadaw i actors no estatals, als militars els interessa mantenir el control d’aquestes zones. Això té implicacions importants per al procés de pau.[6] Els militars, en un intent de sufocar les rebel·lions frontereres, s’han guanyat els seus enemics a través d’un «capitalisme d’alto el foc» i permetent el saqueig indiscriminat dels recursos per part dels grups armats, fet que empobreix els habitants d’aquestes zones.

v. Lleis de Nacionalitat i marginalització de grups com la població rohingya

La Llei de Nacionalitat del 1948 especificava que, per ser considerat indígena, un grup s’havia d’haver establert de manera permanent a Birmània abans del 1823 (l’any anterior a l’inici de la primera guerra anglobirmana). Prop d’un milió de musulmans rohingyes no tenen Estat. L’ascens a l’oest del populisme xenòfob, que té un element islamofòbic important, ha estat un instrument útil per als «nacionalistes budistes» de Birmània, ja que els ha donat credibilitat i ha justificat els seus arguments i narratives.[7]

Cap a la construcció d’un futur d’esperança

i. La primavera democràtica

Aung San Suu Kyi s’ha erigit com la gran esperança del poble birmà. El seu prestigi entre la societat ha augmentat gràcies al seu compromís per la democràcia. El conflicte dels rohingyes i la defensa que va fer de l’exèrcit al Tribunal Internacional de Justícia continuen sent una gran taca sobre ella, que havia estat la gran favorita d’Occident. Però aquest fet ha consolidat el suport que té de la majoria bamar. Les eleccions van referendar clarament les seves polítiques. Tot i l’intent encobert dels militars d’alterar les eleccions, el poble birmà va votar de manera aclaparadora a favor d’Aung San Suu Kyi. Sorprenentment, també va rebre un gran suport dels grups ètnics no bamars de la perifèria, que la van preferir a ella abans que als partits i grups armats de la seva ètnia, sempre en disputa.

Té un capital social enorme. El seu mandat és clar: iniciar la reconciliació i construir una nació de pau i prosperitat. Ja ha començat el viatge. Vol formar una coalició de tots els partits per a la construcció nacional. És el moment decisiu per a la líder septuagenària de guanyar-se la confiança dels grups ètnics minoritaris del país.

ii. Mitigar la ingerència de l’exèrcit

La presència institucionalitzada de l’exèrcit en la legislatura i el fet que ocupi tres ministeris importants ha acabat debilitant la transició democràtica. El «poder moral de les mans buides d’Aung San Suu Kyi» ja ha etzibat un cop a l’exèrcit amb els seus actes contra els seguidors de l’exèrcit i els monjos extremistes. Ara cal que curi la fragilitat de l’Estat amb els seus esforços per controlar els militars i enviar-los de nou a les casernes. Sembla una utopia, però Birmània està canviant de rumb.

iii. Apartar-se del procés excloent i essencialista de construcció nacional

L’elit bamar ha de canviar el procés excloent i essencialista de construcció nacional que ha estat rebatut violentament per les nacionalitats no bamars. El general Aung San, el pare de la nació i pare d’Aung San Suu Kyi, va engegar una estratègia inclusiva de construcció nacional amb les conferències de pau de Panglong. La seva filla, Aung San Suu Kyi, ha continuat aquest procés. Ha demostrat astúcia convidant els grups no bamars a ser socis igualitaris del nou govern.

iv. Cap a un federalisme polític i econòmic

Els recursos naturals s’han d’aprofitar per incentivar la pau i no el conflicte. A Birmània, el centre majoritari i la perifèria minoritària manifesten exigències contraposades pel que fa a la terra i els recursos naturals. Diverses organitzacions ètniques armades reclamen l’autodeterminació ètnica, el control subnacional dels recursos naturals i la responsabilitat de la gestió d’aquests recursos, mentre que l’exèrcit, el Tatmadaw, intenta mantenir un sistema estatal centralitzat i unitari. El govern d’Aung San Suu Kyi ha d’implementar el federalisme econòmic i expulsar les milícies ètniques armades i les màfies internacionals de l’economia il·lícita. El paper dels governs de la Xina i de Tailàndia és vital.

v. Reformar la Constitució per defensar els drets humans i dels ciutadans

La primera víctima de la Constitució imposada el 2008 pels militars és Aung San Suu Kyi. La naturalesa excloent de la Constitució li ha impedit ocupar càrrecs oficials, encara que sigui molt popular i la líder de facto. Ella mateixa va definir la clàusula excloent com «injusta, parcial i antidemocràtica». També ha hagut d’acceptar que gairebé un milió de musulmans rohingyes hagin perdut els seus drets per culpa d’aquesta llei antidemocràtica. La desnacionalització és una maniobra política de la junta militar. És encoratjador veure que el partit d’Aung San Suu Kyi va incloure dos candidats musulmans a les últimes eleccions, canviant així la percepció que hi ha d’aquesta minoria maltractada. La Llei de Nacionalitat del 1982 continua sent una de les més injustes que hi ha. Esperem que Aung San Suu Kyi pugui esmenar aquesta injustícia.

Són reptes descomunals. Però la història ha cridat una líder que és estimada i admirada per tothom. L’exèrcit ha perdut molt del terreny guanyat en els intents d’apartar-la de la vida pública. Amb una presència aclaparadora al Parlament, ha arribat el moment de fer història. L’optimisme omple els carrers. Esperem que no sigui una altra arrencada en fals per a la Terra Daurada, que ja ha viscut massa malsons. El poble de Birmània es mereix una nova albada d’esperança.

(Article original entregat el 5 de gener de 2021)

Bibliografía

Aung Thwin, Michael; Maitri Aung Thwin. 2013. A History Of Myanmar, Since Ancient Times. Londres: Reakton Books.

Chávez, John. Desembre 2011. «Aliens in their native land: The persistence of internal conflict theory». Journal of World History. Vol. 22, No. 4 785-809.

Clinic, Harward Human rights. 2020. Hate Speech Ignited Understanding Hate speech in Myanmar. REsearch, Harward: Harward Human rights Clinic.

FAO, Myanmar Agriculture Dept. 2016. Land Tenure and Adminstration – Government of the Repulic of Union of Myanmar. Working Paper, Yangon: FAO, MINISTRY OF AGRICULTURE.

Fink, Christina. 2018. «Dangerous Speech, Anti Muslim Violence and Facebook in Myanmar». Journal of International Affairs, No. 1.5.

Greaves, Mikeal. 2007. Exploring Ethnic Diversity in Myanmar. Copehhagen: NIAS.

Highlights, Weekly. 2020. «A tough year for Myanmar, but Hope and Promise Lies in Grassroots Communities and Rights Based Approaches». Progressive Voice, desembre 18.

Htun, Htun. 2020. «Myanmar Court Jails three for incitement over show of support ot NLD Lawyer’s killers». The Irrawaddy, desembre 16.

ICG. 2017. Buddishm and State Power in Myanmar. Asia Report, Brussels: International Crisis Group.

International Crisis Group, Crisis. 2020. Identity Crisis: Ethnicity and Conflict in Myanmar. Reearch, Brussels: International Crisis Group.

Johnson, Mellisa; Lingham, Jeyanthi. 2020. Inclusive economyes, enduring peace in Myanmar and Srilanka. Research, Manash University.

Jones, Lee. 2014. Explaining Myanmar’s Transition: the periphery is central. Research, Routlege: Taylor and Francis.

Keven, Woods. 2017. Natural Resource governance reform and the peace process in Myanmar. Research, Forest Policy Initiative.

Kinseth, Ashley. 2018. «Genocide in the Modern Era: Social Media and the Proliferation of Hate Sp[eech in Myanmar». Tecircle Oxford, maig 10.

Lat, Sai. 2013. «Colonialism and ethnic conflict in Burma». New Mandala, abril 16.

Latt, Sai. 2013. «Colonialism and ethnic conflict in Burma». New Mandala, abril 18.

Lwin, Khin Moh Moh. 2020. «The Far Right activist surrenders». Myanmar Now.

Moore, Dianne. 2018. Bhuddism Case Study – Violence and Peace. Research, Harward: Harward Divinity School.

Renaud Egreteau, Cormac Mangan. 2018. State fragility in Myanmar: fostering development in the face of protracted Conflict. Research, Oxford: International Growth Centre.

Salter, Laura. 2019. Exclusionary nationalism. PHD Thesis, Nova York: New York University.

Scott, James C. 2010. The art of NOT being governed. Singapore: NUS.

Sium, A.; Desai, C.; Ritskes, E. 2012. «Towards the “tangible unknown”: Towards Decolonization and Indigenous future». Decolonization: Indigeneity, Education & Society. Vol. 1, No. 1, 2012, pp. I-XI.

Smith, Martin. Desembre 2019. Arakan – A Land in Conflict on Myanmar’s Western Frontier. Research, Amsterdam: TNI.

Thein, Aye. 2017. «Putting “Buddhist Extremism” in international context». Tea Circle Oxford, Setembre 1: 5.

UNHCR. Agost 2020. Rohingya Refugee Response Bangaladesh. Annual report, Ginebra: UNHCR.

Verna Fritz, Alina Rocha. 2007. Understanding State-Building from a political economy prespective. Research, Londres: ODI.

Witness, Global. 2015. JADE MYANMAR’S BIG SECRET. Research, Londres: Global Witness.

Woods, Kevin. Octubre 2019. Natural Resource governance Reform and peace process in Myanmar. Research, Forest Policy Trade and Finance Initiative.

***

[1] Human Rights Watch, Burma: Discriminatory Laws Could Stoke Communal Tensions (Nova York: HRW, 23 d’agost, 2015).

[2] http://www.burmalibrary.org/docs/Steinberg-Myanmar%27s_problems.htm.

[3] https://scholar.smu.edu/cgi/viewcontent.cgi?article=1005&context=hum_sci_history_research.

[4] https://www.newmandala.org/colonialism-and-ethnic-conflict-in-burma.

[5] https://oxfordbusinessgroup.com/overview/treasure-trove-complex-geography-provides-diverse-mix-rich-minerals.

[6] Oye, Mari and Thet Aung Lynn. 2014. Natural Resources and Subnational Governments in Myanmar Key Considerations for Wealth Sharing. Yangon: The Asia Foundation, International Growth Centre, and Myanmar Development Research Institute – Centre for Economic and Social Development. https://asiafoundation.org/wp-content/uploads/2016/10/Natural-Resources-Subnational-Governance-in-Myanmar_Policy-Brief_ENG.pdf.

[Imatge extreta de Wikimedia Commons]

Organitzacions que treballen en el terreny


JRS – Educació

El Servei Jesuïta als Refugiats (JRS) treballa per garantir que els infants que es veuen obligats a fugir de les seves llars i comunitats no es vegin privats del seu dret a l’educació i del seu camí cap a un futur esperançador i productiu. L’educació proporciona estabilitat i una sensació de normalitat; engendra esperança alhora que prepara als refugiats per a fer front als reptes futurs. El JRS duu a terme projectes educatius en el campament de refugiats de Ban Mai Nai Soi, situat a la frontera entre Tailàndia i Myanmar. Trobareu més informació aquí: “Thailand: Maw Meh’s dream”, “Thailand: Planting seeds of education in refugee camp”, “Thailand: A big dream for Peter”.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Per motius de seguretat no podem fer públic el nom de l’autor de l’article.
Article anteriorStan Swamy SJ, positivo con COVID. De la cárcel al hospital
Article següentTrayectoria de la fe en Dios

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here