Entre la veritat i la mentida només hi ha quatre dits de distància: els que ens separen l’ull de l’orella. Perquè el que t’han explicat pot ser que no sigui veritat, però ningú no et podrà negar el que has vist amb els teus ulls.

Proverbi sahrauí

 

Breu introducció al conflicte

L’any 1961, les Nacions Unides van crear el Comitè Especial de Descolonització o Comitè Especial dels 24, amb l’objectiu de monitoritzar com s’estava aplicant la resolució 1514 de l’Assemblea General de les Nacions Unides que tenia com a objectiu impulsar el procés de descolonització dels territoris no autònoms que encara estaven sota l’administració de potències colonials. I entre aquests territoris, el del Sàhara Occidental que, en aquell moment, encara era un territori colonial sota l’administració d’Espanya.

El Sàhara Occidental és un territori situat al nord-oest del continent africà que limita a l’est amb Algèria, a l’oest amb l’oceà Atlàntic, al nord amb el Marroc i al sud amb Mauritània. Aquest territori va esdevenir colònia d’Espanya des de l’any 1884, després de la Conferència de Berlín en què els estats europeus es van repartir les colònies africanes i en van definir les fronteres. L’any 1958, Espanya va declarar el Sàhara Espanyol província del territori espanyol per intentar evitar el procés de descolonització.

Tot i això, les Nacions Unides van incloure el Sàhara Occidental a la llista de territoris no autònoms i que havien de passar per un procés de descolonització. En aquell moment, Hassan II, rei del Marroc, va intentar aprofitar la situació i va reclamar davant l’ONU l’annexió del Sàhara Occidental al seu territori.

Al cap d’uns anys, comença a organitzar-se un moviment independentista sahrauí, que s’oposa tant al domini espanyol com a les pretensions annexionistes del Marroc. El 1969 naixia el Movimiento de Vanguardia para la Liberación del Sahara, predecessor immediat del Front Polisario, que va celebrar el seu primer congrés el 10 de maig de 1973. A dia d’avui, el Front Polisario és reconegut com a únic representant legítim del poble sahrauí per les Nacions Unides.

El 6 de novembre de 1975, amb la mort de Franco cada cop més a prop, les pressions internacionals per la descolonització del Sàhara Occidental i les pretensions annexionistes del Marroc i Mauritània, el regne del Marroc comença la invasió del Sàhara Occidental amb l’anomenada Marxa Verda, i just al cap de vuit dies, el 14 de novembre de 1975, el Govern franquista signa amb el Marroc i Mauritània els Acords tripartits de Madrid (mancats de qualsevol validesa legal en l’àmbit internacional) en què cedeix el Sàhara Occidental a aquests dos països. En aquest moment comença la guerra entre l’exèrcit sahrauí del Front Polisario contra l’exèrcit marroquí al nord i l’exèrcit maurità al sud. L’esclat de la guerra va provocar que milers de sahrauís fugissin a l’exili, al sud-oest d’Algèria, i establissin els camps de refugiats de Tinduf, on es calcula que hi viuen uns 175.000 sahrauís en condicions duríssimes des de fa més de quaranta anys.

El febrer del 1976, a Bir-Lahlu, els sahrauís proclamen la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i nomenen Al-Uali com a primer president. Actualment la RASD està reconeguda per més de vuitanta països i és membre de la Unió Africana.

Imatge cedida per ACAPS.

L’agost del 1979, la RASD i Mauritània firmen un acord de pau a Alger en què Mauritània passa a reconèixer la RASD i retira les seves tropes de la guerra al Sàhara Occidental. El novembre del 1979, l’Assemblea General de les Nacions Unides reafirma el dret del poble sahrauí a l’autodeterminació. En la mateixa resolució deplora la gravetat de la situació que pateix el poble sahrauí a conseqüència de l’ocupació marroquina.

Durant els anys vuitanta, el Marroc inicia la construcció de sis murs que actualment sumen més de 2.700 km en total, de manera que és el segon mur més gran del món i a més està envoltat per més de set milions de mines antipersona i separa en dues parts el Sàhara Occidental.

Després d’anys de guerra, el 6 de setembre de 1991, el Front Polisario i el Govern del Marroc accepten el Pla de Pau de les Nacions Unides i signen un alto al foc que inclou la celebració d’un referèndum d’autodeterminació per al poble sahrauí. En aquell moment es crea la MINURSO (Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental), l’única missió de les Nacions Unides que no té dins del seu mandat la monitorització de la vulneració dels drets humans.

Durant anys, el Marroc va posar tota mena de traves a la celebració del referèndum, i ho va fer bloquejant qualsevol acord per poder consensuar, a la llarga, un cens fruit de la continuada colonització del Sàhara Occidental, en altres paraules per intentar «marroquinitzar» la zona i reprimir qualsevol acte d’identitat sahrauí.

La població sahrauí, doncs, viu dividida des de fa dècades. Més de 173.000 sahrauís viuen com a refugiats als camps de Tinduf, sota les condicions hostils de la Hamada algeriana i amb una gran dependència de l’ajuda humanitària. N’hi ha milers que viuen en la diàspora, molts com apàtrides o sense conèixer la seva terra. I l’altra part sobreviu al Sàhara Occidental ocupat, patint diàriament repressió i vulneracions de drets per part de l’ocupant marroquí, esperant que la comunitat internacional actuï garantint la celebració del referèndum d’autodeterminació del poble sahrauí, l’única via possible a la solució pacífica del conflicte.

La resistència del poble sahrauí

El poble sahrauí és un exemple de lluita i resistència no violenta al llarg dels anys, des de l’any 1991 amb la signatura de l’alto al foc i fins al trencament dels acords per part del Marroc el novembre del 2020. Un dels episodis més destacats és el campament de la dignitat, Gdeim Izik.

L’octubre del 2010, un grup de joves sahrauís va iniciar una protesta pacífica als afores d’Al-Aaiun, als Territoris Ocupats del Sàhara Occidental, que, en pocs dies, va reunir desenes de milers de sahrauís que van plantar les seves haimes enmig del desert, en el que van anomenar campament de Gdeim Izik.

El campament de la dignitat va començar per reclamar l’accés dels sahrauís als seus recursos naturals i la fi de la marginació i la precarietat en què viuen des de fa dècades sota l’ocupació marroquina. Després d’un mes en què no va parar de créixer, el Marroc, ocupant il·legal del Sàhara Occidental, va enviar-hi l’exèrcit i la policia per tal que hi intervinguessin. Van desmantellar el campament utilitzant impunement la força i la brutalitat, i van donar lloc a un dels episodis més violents que es coneix en el conflicte sahrauí.

El desallotjament va ser brutal, haimes cremades, persones ferides, detingudes, desaparegudes… La repressió per part del regne del Marroc va portar a la persecució i detenció de centenars de sahrauís acusats de participar en les protestes, un dret legítim de totes les persones.

Malgrat la imponent demostració de força popular i d’exemple de lluita no violenta que va suposar Gdeim Izik, el poble sahrauí fa més de trenta anys que reivindica els seus drets fonamentals, com ara el dret legítim a l’autodeterminació i a l’explotació dels propis recursos, mentre continua vivint una vulneració constant de drets per part de les forces d’ocupació marroquines, que actuen amb tota impunitat davant la passivitat de la comunitat internacional i les Nacions Unides.

Un altre exemple d’aquesta resistència de la societat civil sahrauí és la campanya internacional Western Sahara is not for Sale, iniciada el gener del 2021, amb la qual més de 120 organitzacions sahrauís de la societat civil volen denunciar l’espoli dels recursos naturals del Sàhara Occidental. Aquesta campanya neix de la celebració de la conferència Sàhara Rise a principis del 2018, en què la societat civil sahrauí es va organitzar per elaborar l’estratègia de lluita no violenta del seu poble per acabar amb l’ocupació marroquí.

Imatge cedida per ACAPS.

L’espoli dels recursos naturals

Durant tots aquests anys d’ocupació il·legal, el Marroc també està duent a terme un espoli il·legal dels recursos naturals del Sàhara Occidental: pesca, fosfats, agricultura… del qual es beneficia sense complexos vulnerant les resolucions internacionals que impedeixen l’explotació dels recursos d’un territori sense el consentiment de la seva població.

El Sàhara Occidental té algunes de les reserves de fosfat més grans i de més qualitat del planeta; a més, a les aigües del Sàhara s’hi poden trobar grans bancs de pesca i es calcula que té potencial per generar prou energia renovable per alimentar tota la regió del Magrib. L’espoli il·legal per part del Marroc i el benefici que en treu conjuntament amb grans empreses transnacionals contribueixen a allargar en el temps el conflicte del Sàhara i el patiment del seu poble.

D’aquest negoci se’n beneficien empreses espanyoles, franceses, alemanyes, russes i estatunidenques, entre d’altres, en connivència amb el Regne del Marroc i les seves elits econòmiques i polítiques. Tot plegat es fa en contra del dret humanitari, així com de diverses resolucions internacionals que reconeixen el dret del poble sahrauí a l’autodeterminació i la sobirania dels seus recursos.

L’any 2008, l’Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar la Resolució 63/102, que reconeix que els recursos naturals dels territoris no autònoms són patrimoni d’aquests pobles, incloses les poblacions autòctones, i destaca que qualsevol activitat orientada a explotar els recursos d’aquests territoris s’ha de fer amb el consentiment previ de la seva població, i garantint-ne els drets fonamentals.

Paradoxalment, els estats membres de la UE, guiats per les normes del dret internacional i les resolucions de l’ONU, no reconeixen formalment la sobirania del Marroc sobre el territori en cap document, ni la seva jurisdicció sobre els Territoris Ocupats ni les aigües territorials sahrauís. Tanmateix, des de fa dècades, els acords de la UE i el Marroc inclouen l’explotació dels recursos naturals del Sàhara Occidental.

Un dels punts pels quals el Marroc exporta els recursos del Sàhara Occidental és la zona del Guerguerat, situada al sud del Sàhara Occidental i propera a la frontera amb Mauritània. Un territori estratègic on les forces d’ocupació marroquines han mantingut oberta una bretxa il·legal durant anys, per on passa el transport de mercaderies resultat de l’espoli dels recursos naturals sahrauís, vulnerant convenis internacionals i generant guanys milionaris de manera il·legal.

Trencament de l’alto el foc i augment de la repressió

L’octubre del 2020, un grup de civils sahrauís van iniciar una protesta no violenta a la bretxa il·legal de Guerguerat, van acampar-hi i van alçar banderes sahrauís davant d’aquest punt fronterer tallant el trànsit de mercaderies que acostuma a travessar la zona. N’exigien el tancament i reclamaven a la MINURSO que complís el seu mandat i organitzés un referèndum legítim per a l’autodeterminació del poble sahrauí.

La matinada del 13 de novembre, el Regne del Marroc va travessar la bretxa il·legal del Guerguerat per desallotjar els i les manifestants sahrauís, de manera que va trencar tots els acords de pau acceptats. Davant d’aquesta situació, el Front Polisario va intervenir per protegir els civils de les agressions marroquines, entre les quals obrir una altra porta al mur de la vergonya per poder seguir amb l’espoli de recursos del Sàhara Occidental. L’atac va ser respost pel Front Polisario amb una maniobra militar.

Tot això va portar el Govern de la RASD a declarar el trencament de l’acord, cosa que va iniciar una escalada militar al Sàhara Occidental que ha desencadenat una guerra després de vint-i-nou anys d’alto el foc.

Des del trencament de la treva, les forces d’ocupació marroquines van augmentar el desplegament militar i policial a diferents ciutats del Sàhara Occidental ocupat com Al-Aaiun, Bojador i Dakhla. Les detencions arbitràries, les agressions, les tortures, els escorcolls, l’aïllament i la vigilància domiciliària i el control dels moviments s’han convertit en el dia a dia als Territoris Ocupats, vulnerant els drets humans i el dret internacional humanitari dels i les sahrauís que hi viuen.

En tot aquest temps, el Marroc ha mantingut i manté el territori tancat i impedeix les visites d’organitzacions internacionals de drets humans, com l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, ONG, juristes i mitjans de comunicació independents, que intenten documentar i ser testimonis de la situació que es viu al Sàhara Occidental ocupat.

Mitjans de comunicació locals, com ara és Équipe Média, estan informant sobre la brutal repressió sistemàtica que la policia marroquina efectua contra els i les civils, activistes i manifestants sahrauís en les diferents ciutats ocupades.

Només els primers mesos del 2021 desenes d’activistes sahrauís han patit i pateixen la repressió de l’ocupant marroquí. L’ex pres polític Ghali Bouhala va ser detingut als Territoris Ocupats, el seu domicili fou violat i els telèfons mòbils de tota la família… robats. Agents de la policia marroquina van segrestar l’activista sahrauí Mohamed Nafaa Boutasoufra quan caminava pels carrers de l’Al-Aaiun ocupat. Després de diversos dies desapareguts, el 15 de febrer un tribunal marroquí va dictaminar presó per a tots dos activistes acusant-los d’un fals delicte de possessió de drogues, segons informa Équipe Média.

Mohamed Lamin Haddi va ser condemnat a 25 anys per la protesta no violenta de Gdeim Izik. Fa deu anys que està empresonat i tres en aïllament. Des del gener que està en vaga de fam indefinida per protestar contra els abusos, les agressions i les dures condicions del seu empresonament. No pot rebre visites de la seva família i no es tenen notícies del seu estat de salut. L’última informació sobre el seu cas afirma que a hores d’ara és alimentat forçadament i que es troba en un estat d’extrema feblesa.

D’altra banda, des del mes de novembre que l’activista Sultana Khaya viu en arrest domiciliari il·legal. Casa seva es troba encerclada per la policia marroquina. Sultana i la seva germana han sigut víctimes d’agressions físiques i violència sexual a casa seva mateix dutes a terme presumptament per membres de les forces d’ocupació. La defensora dels drets humans i membre de l’ISACOM (Instància Sahrauí contra l’ocupació marroquina) està des del maig sota arrest domiciliari, la seva està envoltada de policia marroquí. L’activista està del tot aïllada, sola a casa, sense llum i sense contacte extern.

Imatge cedida per ACAPS.

A aquests fets se suma l’atac a l’investigador, activista i defensor dels drets humans i dels recursos naturals Lahcen Dalil, que va ser segrestat, torturat i abandonat en el desert el passat 10 de maig per la policia marroquina. El mateix dia, el president del Col.lectiu de Defensors de Drets Humans Saharauies (CODESA) Babouzaid Mohamed Saeed i els activistes Khalid Boufraywa i Salek Babir, que es trobaven a la casa de la Sultana Khaya monitoritzant els atacs i la repressió sistemàtica que es du a terme contra ella i la seva família, han estat detinguts, torturats, emmanillats i abandonats al mig del desert, a 120 km al nord de la ciutat de Bojador, per les forces d’ocupació.

I ara… què?

Arribats en aquest punt, el conflicte del Sàhara Occidental té cap solució possible? Hi ha punts d’esperança en la situació actual? Doncs depèn, bàsicament, de la voluntat de les Nacions Unides i dels països que en són membres.

És indubtable que l’ocupació per part del regne del Marroc del Sàhara Occidental i l’abandonament de l’Estat espanyol són completament il·legals. Per tant, l’única solució possible és tornar a l’inici: finalitzar el procés de descolonització del Sàhara Occidental mitjançant un referèndum d’autodeterminació en què el poble sahrauí pugui decidir el seu futur.

Desgraciadament, i com passa en molts altres indrets, els interessos econòmics en l’explotació de recursos que el regne del Marroc executa al Sàhara Occidental fa pensar que aquesta solució no la tindrem en un curt període de temps, però si hi ha un poble convençut de la seva lluita i la seva veritat, és el poble sahrauí. I això no ho podran enterrar, per més generacions de sahrauís que visquin sense poder tornar a la seva terra.

[Imatge de portada cedida per ACAPS/Autor:Pau Coll-Ruido Photo]

Organitzacions que treballen en el terreny

Federació ACAPS
SOS Sàhara

Plataforma virtual que recull la sistemàtica vulneració de drets que pateix el poble sahrauí als territoris ocupats del Sàhara Occidental, producte de l’ocupació il·legal i l’espoli permanent dels seus recursos naturals, situació que es combina amb una violació permanent dels drets humans col·lectius i de les dones i que actualment es potencia amb la pandèmia del COVID19. El projecte busca promoure una ciutadania catalana crítica i informada i fer visible la situació del Sàhara Occidental ocupat a través del desenvolupament d’eines de recerca, anàlisi crítica, comunicació i incidència que aportin transparència a l’impacte i la repercussió que té l’extracció de recursos naturals i la vulneració de DDHH en els territoris ocupats del Sàhara Occidental.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Coordinador de la Federació d’Associacions Catalans Amigues del Poble Sahrauí (ACAPS); vinculat al moviment de solidaritat amb el poble sahrauí des de l'any 2006 a través d'un intercanvi de joves catalans i sahrauís. Des d'aquest moment ha participat en l'associació "Gràcia amb el Sàhara" de Barcelona i amb la Federació ACAPS, primer en la junta directiva i ara treballant com a coordinador tècnic. També és membre del Consell Municipal de Cooperació Internacional de Barcelona com a representant del Districte de Gràcia.
Article anteriorRepública Centreafricana: Violència al cor del continent
Article següentStan Swamy SJ, positivo con COVID. De la cárcel al hospital

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here