Jo treballo a la República Centreafricana. A Sud-àfrica? No, al centre d’Àfrica. Ah, i on és, això? La resposta sembla ben òbvia… oi?, però no tinc dits a les mans per comptar totes les vegades que he mantingut exactament aquest mateix diàleg. Coses del desconeixement.

Sí, en efecte, per bé que moltes persones se’n puguin sorprendre, la República Centreafricana —RCA per abreujar— és un país que existeix realment i que, com el seu nom indica, es troba al centre del gran continent africà o, més ben dit, a Beafrica, el cor d’Àfrica, que és com els centreafricans anomenen el seu país en la llengua nacional local, el sango. Un cor fastuosament verd perquè el país forma part de la conca fluvial del riu Congo, el segon pulmó del planeta. La selva s’estén per tot el territori i es fa menys densa al nord, ja a la frontera amb el Txad, on va agafant aromes del Sahel, per bé que encara lluny del Sàhara.

Amb una població actual calculada al voltant dels cinc milions de persones, aquest país és el penúltim (188/189) en la classificació de l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) del 2019 que elabora el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), només per davant del Níger. És l’últim en esperança de vida en néixer, amb 52,8 anys. El 75 % de la població està per sota del llindar de la pobresa. Algunes ciutats importants del país van tenir en la seva època una xarxa elèctrica que va deixar de funcionar fa temps, víctima segurament del mal manteniment, la manca d’inversió, el vandalisme o els saquejos.

Segons el cens del 2003, les principals religions de la República Centreafricana són el cristianisme (80,3 %, amb grups protestants que arriben al 51,4 % i el 28,9 % que correspon a l’Església catòlica), l’islamisme (10,1 %) i l’animisme (9,6 %).

Un conflicte que ve de lluny

La natura geograficoadministrativa del seu nom ens dona pistes sobre el seu origen. La República Centreafricana és un estat fruit del procés de descolonització francesa dels anys seixanta a l’Àfrica de l’oest i central, un estat artificial sense identitat nacional, que va agrupar la gran diversitat d’ètnies, religions i llengües que vivien en aquest territori. És hereu del territori francès d’Ubangui-Chari: «el (espai) blanc en el mapa d’Àfrica, el centre del continent, amb uns contorns que ningú podia traçar», com el defineix Jean-Pierre Tuquoi (2017) en el seu llibre Oubangui-Chari, le pays qui n’existait pas.

Del seu passat precolonial, aquest immens i poc poblat territori en conserva records dolorosos. L’esclavitud s’hi va practicar durant segles, sobretot els sultanats àrabs d’Ouaddaï, Ndélé i Birao —establerts al nord— que afavorien la caça d’homes expedint «permisos de caça» per abastir d’esclaus els mercats del Magrib, Egipte, la Península Aràbiga i fins i tot Turquia.

La República Centreafricana va arribar a la independència el 13 d’agost de 1960. Aquest període es caracteritza essencialment per la successió de presidents arribats al poder entre motins i cops d’estat. En aquest context destaca el pintoresc, per bé que sagnant i cruel, «Emperador» Bokassa I, que va governar entre els anys 1966 i 1979. Els pares dels que van fer l’ESO sens dubte recordaran la imatge de l’autodenominat emperador amb la seva capa de pell d’ermini (en ple tròpic), ceptre i corona, en pretesa rèplica de la cerimònia de coronació de Napoleó.

Françoise Bozizé (2003-2013)

Si fem un salt en el temps i passem per sobre de dècades d’inestabilitat i conflictes armats, ens situem al 15 de març de 2003. Després d’un cop d’estat, François Bozizé arriba al poder derrocant Ange-Felix Patassé. Durant el seu mandat s’aprofundeix l’etnicització de l’exèrcit i l’administració. La seva ètnia, els gbaya, i especialment els membres de la seva família, ocupen tots els llocs clau. La corrupció i l’opressió sobre les altres ètnies s’accentuen.

El país és denominat de vegades República de Bangui. La raó és que, des de la independència, tots els recursos, serveis, negocis… s’han anat concentrant sempre a la capital. L’oblit general de les províncies és notable, n’hi ha prou amb passejar per algunes ciutats mitjanes per constatar que els edificis administratius existents (prefectures, hospitals, escoles…) daten del període previ a la independència, amb la seva típica arquitectura colonial en versió rústica. La presidència de Bozizé no contribueix en absolut a alterar aquesta tendència, més aviat al contrari.

És en aquestes regions del nord remot que, fruit de l’abandó i l’aïllament, es comencen a organitzar milícies armades. La població d’aquestes zones és de majoria musulmana i mantenen vincles econòmics i socials històrics amb els seus veïns txadians i sudanesos, més que amb la resta del país. Les seves reivindicacions són polítiques i econòmiques, no religioses. La resposta de l’Estat a aquestes reivindicacions —únicament a través de la repressió— alimenta el suport de la població a aquestes milícies i l’enrolament dels joves com a combatents.

L’agost del 2012, les milícies més importants s’ajunten i creen el Seleka (aliança en sango) sota el lideratge de Michel Djotodja. També s’hi incorporen mercenaris txadians i sudanesos que, acabat el conflicte entre el Txad i el Sudan, han quedat en el que es podria anomenar «atur tècnic». El Seleka avança progressivament en el control del territori. Al març del 2013, després de la conquesta de Bangui, pren el control total del país, Bozizé és derrocat i Michel Djotodja accedeix a la presidència de l’Estat.

Michel Djotodja (2013-2014)

Un dels efectes immediats de l’arribada del Seleka a Bangui és la desaparició de les Forces Armades Centreafricanes, les FACA. D’un dia per l’altre, l’exèrcit nacional es dissol. Un bon nombre dels seus membres s’integren en els grups denominats Antibalaka. Majoritàriament, aquests grups tenen el seu origen en agrupacions d’autodefensa, de caràcter local, mal armats i poc organitzats, generalment sorgits com a petites milícies de camperols per protegir-se dels grups de pastors d’ètnia peul, que cada any arriben amb els seus ramats durant el període de transhumància. Els ramats dels nòmades sovint desborden els espais oberts, entren als conreus i destrueixen les collites. La incorporació dels elements FACA amb les seves armes augmenta la capacitat d’aquests grups Antibalaka però no aconsegueix integrar-los en una milícia unida amb vertadera capacitat operacional.

Amb l’arribada al poder del president Michel Djotodja, les milícies del Seleka s’entreguen a la predació més absoluta de la capital i de les grans ciutats de l’oest: els robatoris de cotxes, de motos, els segrestos, les extorsions… es converteixen en moneda corrent. Si bé al principi actuen únicament en les comunitats cristianes, aviat s’adonen que els que tenen més recursos són els grans comerciants, principalment de religió musulmana, que es concentren al barri PK5 de Bangui, de manera que aquest grup social passa a ser també víctima de tots aquests abusos. I el fet és que els abusos arriben a una tal dimensió que la comunitat internacional reacciona i pressiona Michel Djotodja per tal que posi fi a aquesta situació. En resposta a aquestes pressions, Djotodja decideix dissoldre el Seleka i intentar posar ordre, però no n’és capaç. La tensió i l’odi s’acumulen entre la població contra els anomenats des d’aleshores grups ex-Seleka, que són identificats com a milícies musulmanes.

La venjança dels grups Antibalaka arriba el 5 de desembre de 2013. Antics membres de la guàrdia presidencial de Bozizé amb antics membres de les FACA de la mà d’alguns líders Antibalaka aconsegueixen agrupar de manera temporal un contingent d’uns mil elements que ataca Bangui per fer-ne fora els ex-Seleka i deposar el president Michel Djotodja. La carnisseria arriba a situacions dantesques als carrers de la capital: cossos que cremen amb un pneumàtic al voltant, persones penjades dels arbres, cossos —o només els caps— llançats als pous per impedir que siguin utilitzats… El contingent francès desplegat a la RCA, la força Sangaris, no es capaç d’aturar el caos. La població fuig presa del pànic i es refugia en grans concessions com ara parròquies, seminaris, mesquites o, la més gran, l’aeroport mateix de Bangui. Quatre-centes mil persones abandonen casa seva en pocs dies només a Bangui, cent mil de les quals es dirigeixen a l’aeroport, un espai protegit per les tropes franceses.

Els dies que segueixen a la presa de la capital pels Antibalaka, a Bangui i a l’oest del país es desenvolupa una caça a l’home amb l’objectiu de massacrar la població musulmana considerada culpable de tot el patiment causat pel Seleka. Una majoria fuig i es refugia en el veí Camerun mentre d’altres s’atrinxeren en determinats territoris que es converteixen en guetos del tot aïllats protegits per milícies locals, en general ben armades. La més important d’aquestes zones és la del barri PK5 de Bangui, incrustat al centre de la ciutat i defensat per grups d’autodefensa que amb el temps esdevenen màfies d’extorsió a la població.

La pujada al poder del Seleka i la seva caiguda posterior constitueixen el cop de gràcia de l’ensorrament, lent però inexorable, de l’Estat centreafricà, la qual cosa el submergeix en una crisi sense precedents d’una durada que s’anuncia llarga. De fet, des de la independència, en la República Centreafricana no s’havia experimentat mai una onada de violència col·lectiva com aquesta. La lògica dels motins i cops d’estat poc o del tot incruents o de lluites entre grups armats és substituïda per un ambient de guerra civil caracteritzat per la desaparició total de les estructures de l’Estat, una economia de supervivència i un conflicte intercomunitari amb connotacions religioses que ha dividit de facto el país en dues meitats.

Les imatges de les matances de Bangui es fan virals i atreuen l’atenció mundial, però només uns quants dies i prou: aviat cauen en l’oblit. Derrocat Michel Djotodja, la comunitat internacional pressiona perquè hi hagi un diàleg nacional que es concreta el gener del 2014 en un govern de transició sota la presidència de Catherine Samba-Panza, antiga alcaldessa de Bangui, amb el mandat d’organitzar unes eleccions democràtiques abans de finals del 2015.

Catherine Samba-Panza (2014-2015)

Quan Catherine Samba-Panza arriba al poder enmig del marasme general, tot just si el govern controla un vint per cent del territori, circumscrit majoritàriament a l’entorn de Bangui. Fins i tot enmig de la capital, el barri musulmà PK5 escapa a aquest control. Desaparegudes les forces nacionals, aquest domini relatiu es realitza essencialment gràcies a les forces franceses de l’operació Sangaris a les quals, a partir del 10 d’abril d’aquest mateix any 2014, es van anar afegint progressivament els contingents de la missió multidimensional integrada de Nacions Unides per a l’estabilització de la República Centreafricana (MINUSCA) formats per uns dotze mil elements, entre civils i militars. Els contingents militars dels diferents països participants en l’operació de pau es van anar desplegant en les ciutats més grans del país sense que això impliqués realment un domini territorial superior.

Així, la major part del país queda sota el control d’una plèiade de grups armats, entre ex-Seleka i Antibalaka, que aprenen a conviure amb la presència dels cascos blaus instal·lats a les seves zones, però aquests no van poder —o no van voler— impedir els combats entre les diferents milícies que, com a víctima final, van tenir la població civil. Els enfrontaments es van anar succeint els anys següents en totes les seves possibilitats: antibalakas contra antibalakas, selekas contra antibalakas, selekas contra selekas. La imprevisibilitat era total i les raons d’aquests conflictes són d’allò més diverses: conflicte ètnic, control de mines, simples incidents que degeneren en violència, robatoris, extorsions, pillatges…

Moltes ciutats o barris van ser del tot abandonats pels seus habitants, que es van anar instal·lant en famílies d’acollida, en llocs de desplaçats al costat dels campaments de la MINUSCA o que van marxar als països veïns com a refugiats, sobretot al Txad, la República Democràtica del Congo i el Camerun. Les xifres de desplaçats van anar augmentant fins a sobrepassar els 1,2 milions de persones, la qual cosa significa que més del vint per cent de la població es va veure obligada a abandonar casa seva. Les necessitats esdevenen ingents: accés a l’aigua, sanejament, aliments o allotjament…, però ni els fons per finançar la resposta humanitària van ser suficients ni les Agències i les ONG internacionals van tenir prou capacitat per actuar a l’escala requerida, i es van centrar a cobrir únicament les necessitats més agudes.

Quan s’acostava el termini límit per a la celebració de les eleccions que havien de posar fi al govern de transició, la violència es va deslligar novament al cor de Bangui a la fi del mes de setembre i altra vegada a l’octubre del 2015. Els combats entre les milícies musulmanes del barri PK5 i els Antibalaka dels barris que l’envolten provoquen un nou flux de desplaçats i la destrucció total d’aquests barris circumdants. El PK5 queda envoltat per un anell de desolació que aïlla encara més la població musulmana de la capital, una «zona tap» buidada de tots els seus habitants en què la selva recupera el seu territori.

Les eleccions convocades in extremis per al 30 de desembre corren un risc seriós d’anul·lació. Moltes veus en qüestionen la pertinència en un moment de tantíssima inseguretat, però un esdeveniment inesperat provoca un canvi total de paradigma. El papa Francesc decideix mantenir el viatge a la República Centreafricana que tenia planificada per al 29 i el 30 de novembre. La visita, fortament desaconsellada per les forces franceses responsables de la seva seguretat, inclou una missa multitudinària a l’estadi i una visita a la mesquita central de Bangui en l’enclavament del PK5 i l’obertura a la catedral de Bangui de la Porta Santa que obre l’any Jubilar de la Misericòrdia.

La visita del Papa és un gran èxit celebrat per totes les confessions i creences, i comporta una atmosfera de reconciliació que impregna tot el procés electoral, de manera que permet que les dues voltes de les eleccions presidencials i parlamentàries (30 de desembre del 2015 i 14 de febrer 2016) es visquin amb tota tranquil·litat.

Faustin-Archange Touadéra (2016-…)

Faustin-Archange Touadéra, professor d’universitat i antic primer ministre de Bozizé, és elegit en segona volta pel 62,7 % dels vots. Malgrat algunes petites irregularitats, el procés és considerat transparent i la victòria és reconeguda pels oponents. Touadéra pren possessió del càrrec el 30 de març de 2016 i comença així un període de relativa calma que es trencarà al mes d’octubre quan les lluites entre els grups armats es reprenen a l’est i tornen a desestabilitzar el país.

Després d’uns quants intents, ni més ni menys que vuit des del 2012, el 6 de febrer de 2019 se signa l’Acord Polític per a la Pau i la Reconciliació a la RCA (APPR-RCA), també anomenat acord de Khartoum entre el Govern de la RCA i 14 dels principals grups armats del país, sota els auspicis de la Unió Africana i el suport de les Nacions Unides. La societat civil centreafricana va ser deixada completament de banda en tot aquest procés. Darrere l’acord de pau hi ha l’impuls de Rússia, que va començar a ocupar l’espai deixat per França després de la sortida de l’operació militar Sangaris que va tenir lloc l’octubre del 2016.

L’acostament entre Rússia i el govern de Touadéra és visible per primera vegada el 2017, després d’una entrega d’armes de Rússia a l’exèrcit centreafricà i el suport dels famosos instructors russos, autoritzats pel Consell de Seguretat de Nacions Unides, destinats a reforçar les capacitats de l’exèrcit centreafricà. En realitat, aquests instructors són mercenaris de la famosa Brigada Wagner del magnat rus Evgeny Prigogine, proper a Vladímir Putin, i entre altres coses formaran la nova guàrdia pretoriana del President junt amb elements rwandesos de la MINUSCA. També entra en escena Valery Zakharov, nou assessor de seguretat del president centreafricà i antic oficial de la intel·ligència militar russa. Aquesta presència russa no és del gust de França, que gradualment s’allunya de Touadéra i la seva antiga colònia.

Els grups armats segueixen amb les pràctiques de predació fins i tot després de la signatura de l’acord de pau. Són pràctiques habituals la imposició de peatges a les rutes comercials, ja sigui als camions de pas o als pobres camperols que van a la ciutat en dia de mercat; l’explotació de les mines d’or i diamants abundants en determinades zones del país; els acords de protecció a les explotacions fusteres, als comerciants o als ramaders transhumants, les taxes en l’administració de justícia. Malgrat períodes de calma relativa, les lluites fratricides entre grups arrasen Birao al setembre del 2019 i Ndélé al març del 2020.

Actualitat

La fi del 2020 va portar un nou cicle electoral. Les eleccions van ser convocades per al 27 de desembre en primera ronda. Entre les candidatures, van destacar la del president en exercici Touadéra i la de l’antic president Bozizé. La candidatura d’aquest últim va ser rebutjada per la Cort Constitucional pel fet que estava sota una ordre de detenció internacional emesa pel govern centreafricà el 2013. Les conseqüències d’aquest rebuig van ser funestes.

Bozizé va aconseguir teixir aliances amb alguns dels grups rebels més importants (AB, MPC, 3R, FPRC, UPC) i el 18 de desembre, en els anomenats acords de Kamba Kota, es creà la Coalició dels Patriotes pel Canvi (CPC). Es va tractar d’una unió contra natura que va unir tant grups Antibalaka com ex-Seleka amb l’objectiu últim d’impedir les eleccions i la més que probable reelecció del president Touadéra. La coalició es va llançar a controlar el territori i s’acostà a la capital, Bangui, i per a això compten amb la participació de mercenaris d’origen txadià i sudanès.

Malgrat la situació de conflicte generalitzat, les eleccions es van celebrar en la data prevista gràcies al suport omnipresent de la MINUSCA i el PNUD, com també sota la pressió de la comunitat internacional que no va acceptar cap retard en el procés. Per la seva banda, la CPC va impedir l’obertura dels col·legis electorals en les zones que estaven sota el seu control per deslegitimitzar tot el procés, i acusa Touadéra de frau electoral amb la col·laboració de la MINUSCA. Al final, Touadéra va guanyar en la primera volta amb un 53,2 % dels vots emesos, que de tota manera van representar un percentatge molt reduït dels inscrits i per tant li van minar també la legitimitat. Malgrat tot, la comunitat internacional va donar un suport sense fissures a l’elecció de Touadéra per al nou mandat com a única opció per al futur del país. França no va tenir cap altra opció que acceptar, de moment, que l’intrús eslau anés guanyant influència en el que considerava els seus dominis.

Davant l’avanç de les forces de la CPC cap a la capital, Touadéra va fer servir el suport rus, la qual cosa va incrementar la seva presència al territori i també va signar un acord amb Rwanda per a l’enviament de forces bilaterals, no incloses en el marc de la missió de pau de la MINUSCA, amb una clara voluntat ofensiva i de reconquesta del territori. El 13 de gener del 2021, la coalició va arribar als barris perifèrics de Bangui, però la superioritat aèria proporcionada pels helicòpters russos i la seva col·laboració amb les FACA i la MINUSCA van aconseguir repel·lir-los. Els dies successius, les forces governamentals van poder guanyar terreny al voltant de la capital, però no alliberar el pas de camions per la MSR1, l’única gran ruta comercial que connecta Bangui amb el port de Duala, al Camerun. La interrupció d’aquest eix, vertader cordó umbilical a través del qual la capital s’abasteix, va provocar un increment important dels preus dels productes bàsics i va amenaçar d’ofegar a la ciutat.

Amb el pas dels mesos, el Govern, amb l’ajut dels contingents rus i rwandès, ha anat recuperant una bona part del territori i ha pres el control de ciutats clau com ara Bria, Kaga-Bandoro i Markounda entre d’altres, de manera que l’eix comercial del Camerun s’ha tornat a obrir i s’han recuperat algunes zones mineres importants (vegeu els mapes). Després dels sagnants xocs inicials entre les dues parts, la dinàmica posterior pel que fa al progrés de les tropes governamentals ha estat més aviat d’una retirada progressiva dels grups rebels i el seu atrinxerament en algunes zones mineres de difícil accés.

La dinàmica actual no ofereix grans oportunitats per a l’esperança. La retòrica del govern és la de la guerra i el rebuig a tota negociació. La possibilitat de recuperar l’esperit dels acords de pau sembla remota i la societat civil centreafricana roman callada i dividida. És d’esperar que en algun moment s’estabilitzin les línies del front davant la incapacitat dels uns i els altres de prendre el control del país i per tant que la situació s’estanqui novament. Una continuïtat que enfonsa la República Centreafricana cada dia més al pou del subdesenvolupament i la pobresa.

Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/e/ec/War_in_Central_African_Republic.svg

[Imatge extreta de Wikimedia Commons]

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Fins a març de 2021 va ser Director d'Oxfam Intermón a República Centreafricana on ha treballat durant cinc anys. Enginyer de Telecomunicacions, el 2006 deixa el seu treball a Orange per incorporar-se al món humanitari de la mà del Servei Jesuïta al Refugiat, especialitzant-se en contextos de crisi. La vida el portarà al Txad, Moçambic, el Sudan del Sud i, finalment, a la República Centreafricana.
Article anteriorIemen: El pitjor desastre humanitari
Article següentSàhara Occidental: l’última descolonització

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here