El Iemen és un dels bressols més antics de la civilització del Pròxim Orient. Terra pròspera, l’«Eudaimon Arabia» o «Arabia Felix» dels textos de Ptolemeu va aconseguir la seva màxima esplendor com a Regne de Saba, el de la misteriosa reina i la seva amorosa relació amb el rei jueu Salomó. Després de successives civilitzacions que van florir a l’empara d’un lucratiu tràfic d’espècies, el territori va entrar a l’òrbita islàmica sota el control i la influència dels califats de Damasc i Bagdad. Un emirat de la dinastia zaidita, una branca de l’Islam xiïta, es va mantenir durant segles com a Regne, amb períodes temporals de submissió a l’Imperi Otomà i a la dinastia saudita. La presència colonial va arribar de la mà dels britànics, que es van instal·lar al sud, a la regió d’Aden, el 1839.

A la Primera Guerra Mundial, el Iemen va aconseguir la independència el 1918. Després d’ingressar a la Lliga Àrab i a l’ONU, l’últim rei va ser derrocat el 1962 i es va constituir la República Àrab del Iemen, coneguda com el Iemen del Nord. Mentrestant, al sud, a la regió d’Aden, el domini colonial britànic, després d’anys de violència i d’atacs guerrillers, va donar pas el 1967 a la República Democràtica Popular del Iemen, o Iemen del Sud, el primer estat àrab d’orientació marxista, amb el suport de la Unió Soviètica. Després de diversos enfrontaments entre els dos estats i la caiguda de la Unió Soviètica, les dues repúbliques van avançar cap a la reunificació i el 1990 es van acabar fusionant en una, l’actual República del Iemen.

ELS ORÍGENS DEL CONFLICTE

La «Primavera Àrab» iemenita

El 2011, en el context d’un seguit de revoltes i protestes esdevingudes a tot el món àrab (Primavera Àrab), els iemenites es van rebel·lar contra el règim del president Ali Abdullah Saleh amb manifestacions pacífiques que van ser violentament reprimides pel govern. El president es va veure obligat a abandonar el poder després de 33 anys d’exercir-lo (primer com a president del Iemen del Nord i després de la República Àrab del Iemen) entre acusacions de «cleptocràcia», corrupció i governança fallida.

En la destitució hi van jugar un paper important els houthis, grup rebel armat del nord del país i un dels principals actors polítics de l’actual conflicte. La relació dels houthis amb el president Saleh ha estat una mena de muntanya russa. A vegades el seu aliat i altres vegades el seu enemic, acabarien assassinant-lo uns anys més tard de la seva retirada, després d’acusar-lo de traïció.

Una transició fallida

Després de la sortida abrupta de Saleh, el vicepresident Abd Rabbuh Mansur al-Hadi va assumir la presidència a finals del 2011 amb l’objectiu de començar una nova etapa d’obertura política i iniciar un procés de transició al país. En el marc d’una «Conferència Nacional de Diàleg», pretenia abordar les qüestions relatives a governança, estructura territorial i reforma de l’Estat, a més de donar resposta a les reivindicacions sorgides de les protestes populars.

Després de dos anys de consultes, la Conferència va presentar un projecte d’estructura federal que dividia el Iemen en sis regions, sense tenir en compte les reivindicacions relatives a la distribució dels recursos naturals, el pes de les regions comercials o agrícoles o l’accés als ports. El projecte de reforma va rebre un suport popular mínim i en particular la ferma oposició dels houthis, per als quals el canvi cap a un règim autonomista suposava una participació més petita en la riquesa nacional i, a més, els privava d’una sortida al mar, que consideraven essencial.

La protesta va acabar en insurrecció i en el cop d’estat del 2015, amb la presa del palau presidencial per part dels houthis, la dissolució del Parlament i el final de l’Administració Hadi, a qui van expulsar de la capital Sanà, obligant-lo a refugiar-se a la ciutat portuària d’Aden amb els seus ministres i posteriorment a exiliar-se a l’Aràbia Saudita.

GUERRA CIVIL

Va ser llavors quan, a petició del deposat president Hadi, una Coalició d’Estats Àrabs encapçalada per l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units hi va intervenir amb l’objectiu de restaurar en el poder el govern reconegut internacionalment per les Nacions Unides. Aquesta operació va significar el començament d’un conflicte armat obert, mitjançant una campanya de bombardeigs aeris, l’anomenada operació «Tempesta Decisiva», contra el houthis. Tanmateix, cinc anys d’operacions militars no han estat suficients per doblegar-los.

Els rebels van ocupar estratègicament nous territoris en les seves incursions cap al sud i van establir el seu poder en 9 de les 22 províncies del Iemen, arribant a controlar elements clau com el port de Hodeida, al mar Roig, centre neuràlgic per a l’avituallament del país per on entrava el 80% de les importacions. Un altre cop audaç va ser l’atac amb drons, el setembre de 2019, contra les principals plantes de petroli de l’Aràbia Saudita, que va obligar a rebaixar-ne la producció a la meitat del seu volum habitual, gairebé el 6% de la producció mundial. Encara no s’ha aclarit el grau de participació de l’Iran en l’operació, tot i que se sospita que hi va col·laborar, atesa l’envergadura de l’atac.

Per si no n’hi hagués prou, i aprofitant la debilitat del govern nacional i el fracàs de les reformes federalistes que es van intentar fer durant la transició, els grups i milícies separatistes, aglutinats al voltant del «Consell de Transició del Sud», van alimentar el somni secessionista. I van disposar del suport dels Emirats Àrabs Units, un país que ha jugat un paper ambigu en la crisi, ja que per una banda és un aliat del govern en la lluita contra els houthis i al mateix temps ha fomentat les aspiracions dels secessionistes del sud contra el govern.

Finalment, el govern, amb el suport de la coalició àrab, va firmar l’anomenat «Acord de Riad» (novembre del 2019), amb el qual es prometia als separatistes la seva integració al govern nacional, avortant temporalment l’aventura secessionista.

Reuters.

Uns mesos després de l’acord esmentat, la situació ha empitjorat en tots els fronts: els separatistes del sud tornen a la càrrega proclamant l’«autodeterminació» de les zones que controlen (abril del 2020), la coalició àrab està ferida de mort pels interessos divergents de l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units, que ja controla, amb el suport de les milícies separatistes, l’estratègic port d’Aden i el de la mítica illa de Socotra. I els rebels houthis han iniciat l’escalada militar més gran dels dos últims anys (octubre de 2020) a l’estratègica ciutat de Hodeida, posant en perill el fràgil «acord d’Estocolm» de finals del 2018. Podem concloure que després de cinc anys de guerra, el conflicte està militarment estancat i no hi ha gaires esperances d’una solució negociada.

En el terreny diplomàtic, Trump va empitjorar la situació quan va declarar als houthies “grup terrorista” al final del seu mandat. Biden, en canvi, aposta per la diplomàcia i ha retirat el suport militar dels EEUU a la coalició saudita.

Al març del 2021 s’ha produït un seriós intent de posar fi al conflicte. Aràbia Saudita oferia un “alto el foc global” supervisat per NN.UU., la reobertura de l’aeroport de la capital Sanà i l’entrada de combustible i aliments a través del port de Hodeida. Els houthis l’han rebutjat, en exigir prèviament l’aixecament del bloqueig aeri i marítim per part d’Aràbia Saudita. Les operacions militars s’han intensificat.

QUI ÉS QUI EN EL CONFLICTE

Els houthis

Un emirat zaidita va governar el Iemen del Nord, amb un sistema conegut com a «imamat», durant gairebé mil anys, fins al 1962, en què va caure la monarquia. Els hereus d’aquesta tradició política i religiosa van acabar confluint en la constitució d’un grup rebel conegut com a Ansar Allah (Partisans de Déu). El nom de houthis prové del seu fundador, Hussein Badreddin al-Houthi, líder del primer alçament el 2004, que pretenia recuperar el pes perdut als nord-est del país i al mateix temps protegir la religió zaidita i les seves tradicions culturals, que consideraven amenaçades pels islamistes sunnites.

Els seus orígens són els d’un grup de resistència antisaudita i el seu paper es fa rellevant en les protestes de la Primavera Àrab, que són l’inici dels esdeveniments de la guerra civil descrits anteriorment. El salt qualitatiu de grup polític reivindicatiu a grup armat rebel és un factor determinant en el desenvolupament del conflicte.

Disposen des de bon principi amb la simpatia i el suport de l’Iran, tot i que aquest país ho desmenteix formalment, però no s’entendria l’arsenal militar i el finançament del grup rebel sense el concurs d’una gran potència com l’Iran.

Coalició internacional de països àrabs

Va ser creada per l’Aràbia Saudita a principis del 2015 per combatre els houthis, a petició del govern del Iemen, on el president Hadi acabava de ser deposat en l’ofensiva houthi sobre la capital Sanà. L’objectiu no era cap altre que restaurar en el poder el seu aliat iemenita (en temps passats, el Iemen estava vinculat a la monarquia saudita) i contrarestar la influència de l’Iran a la regió, per evitar el que havia passat a Síria, l’Iraq o el Líban, on els xiïtes retenen el poder i converteixen els seus governs en còmplices de l’estratègia iraniana.

La coalició compta amb el lideratge de l’Aràbia Saudita i el suport dels Emirats Àrabs Units, Kuwait, Bahrain, Qatar i d’altres en menor mesura, tots en l’òrbita sunnita. En el sector «occidental», la coalició té el suport dels Estats Units, que de manera important ha ajudat logísticament el seu aliat saudita, i també el del Regne Unit i França, tot i que amb menys implicació.

Els separatistes del sud

Aglutinats principalment a l’entorn de l’anomenat «Consell de Transició del Sud», van centrar el seu objectiu en la celebració d’un referèndum d’autodeterminació per a l’antic Iemen del Sud. El fracàs de les reformes federalistes intentades durant la transició va estimular el moviment separatista i les seves milícies, amb la complicitat dels Emirats, que volien expandir el seu poder geopolític a la regió mitjançant l’establiment de bases militars navals a la Banya d’Àfrica, i el control dels ports, les rutes marítimes i les illes properes.

ALGUNES CLAUS PER ENTENDRE EL CONFLICTE

1- El factor estratègic

El Iemen, orientat cap al mar Roig i el golf d’Aden, és una zona vital per al control del subministrament d’hidrocarburs a escala mundial, en particular per als interessos energètics dels Estats Units i Europa. Per les seves aigües hi circulen gairebé quatre milions de barrils de petroli cada dia.

2- Una governança fallida

El règim autocràtic instaurat pel president Saleh en els seus 33 anys al poder estava basat en un clientelisme de famílies, clans i tribus, als quals utilitzava i dividia en les seves aliances en funció dels interessos en joc. A això s’hi afegia el domini gairebé absolut del seu partit, el Congrés General del Poble, al Parlament i les institucions. La bonança econòmica de les dècades 80 i 90 per les rendes del petroli van permetre una certa estabilitat, però els enfrontaments posteriors amb els houthis i les revoltes de la Primavera Àrab van provocar el seu enderroc.

Una sort semblant va tenir el seu successor i actual president a l’exili, Hadi, amb el fracassat procés de transició. No obstant això, el seu govern manté el reconeixement internacional i de les Nacions Unides.

3- La fractura territorial

La fusió dels dos Iemen (Nord i Sud) que va donar lloc a la nova República va ser una mica forçada i asimètrica. Es va percebre més com una absorció del Sud pel Nord que no pas com una veritable fusió. Els intents durant la transició d’equilibrar la situació van resultar fallits i la bretxa entre els territoris dels dos antics estats s’ha consolidat.

4- La lluita per l’hegemonia política regional

L’Aràbia Saudita, com a líder de la coalició àrab, és el principal aliat del president deposat i al qual intenta restaurar. L’Iran, com a potència antagònica a la regió, és el principal suport del moviment houthi. Tots dos juguen les seves cartes a la regió en un episodi més per liderar l’hegemonia política a tot el Pròxim Orient. El Iemen és en gran mesura el teatre d’operacions on es ventilen els interessos més globals de dues visions geopolítiques enfrontades.

Tal com ha passat en els conflictes de Síria i l’Iraq, les dues potències lliuren en diferents escenaris el que s’ha denominat «guerres per procuració o delegació», recolzant-se en els seus «grups confessionals» locals per a les operacions sobre el terreny: l’Aràbia Saudita i el govern iemenita comparteixen la mateixa causa sunnita, mentre que l’Iran aboca el seu suport al moviment houthi, tots dos en l’òrbita xiïta.

5- Els interessos de les grans potències

Tant els Estats Units com Europa persegueixen objectius basats en la «seguretat»: seguretat energètica i de les rutes marítimes per on circula el trànsit mundial més important de petroli, i també seguretat política enfront de l’amenaça del terrorisme jihadista. Davant la debilitat del govern nacional, el Iemen es van convertir en un terreny desitjable per als objectius de l’islamisme radical. Al-Qaida va instal·lar al Iemen una de les seves bases estratègiques i ha regat el territori d’atacs terroristes. L’Estat Islàmic va intentar fer del Iemen una de les principals «províncies» del seu quimèric Estat. Al-Qaida continua viva, mentre que l’Estat Islàmic s’ha vist arrossegat en el seu declivi actual.

6- El factor «religiós»

L’arrel del conflicte és la rivalitat religiosa entre els xiïtes i els sunnites, amb diferències ancestrals que arrenquen l’any 632 amb les lluites internes per la successió del profeta Mahoma. Aquí va començar una disputa entre dos vessants de l’Islam dividits des de llavors. L’Islam sunnita és clarament majoritari en el món àrab, mentre que el xiisme es concentra a l’Iran, amb tentacles d’influència a tota la regió i particularment a l’Iraq i el Líban. En el cas del Iemen, el 47% de la població pertany a la branca xiïta i el 53% a la sunnita.

Tanmateix, la rivalitat al Iemen no ha sigut particularment violenta en l’aspecte religiós. Segons alguns analistes, el zaidisme és el grup més moderat de l’Islam xiïta, que fins i tot en temps passats va mantenir unes relacions pacífiques de convivència amb els sunnites locals. Ha sigut en temps més recents, a causa del sentiment de marginació de la comunitat respecte al seu passat de segles de poder zaidita, quan s’han vist arrossegats a una lògica identitària i reivindicativa davant del que consideren una usurpació sunnita. Cal recordar que un «Emirat zaidita» va estar vigent en el poder fins que va caure el 1962, i que la constitució de la República va comportar una pèrdua de poder zaidita i un auge del sunnisme salafista, tant en els partits polítics com en el control de les mesquites.

UNA CATÀSTROFE HUMANITÀRIA

La situació del Iemen constitueix, segons les Nacions Unides, «el pitjor desastre humanitari» causat per l’home. Algunes xifres ajuden a entendre-ho.

Prop del 80% dels 28 milions de iemenites necessiten assistència humanitària urgent, 14 milions de persones pateixen inseguretat alimentària i gairebé 18 milions no tenen accés a aigua potable. La malnutrició aguda severa amenaça la vida d’uns 400.000 nens menors de 5 anys. Save The Children ha alertat sobre una desnutrició infantil gairebé endèmica, fet que deixa 100.000 menors de 5 anys entre la vida i la mort. Només la meitat de les 3.500 instal·lacions sanitàries del país funcionen, i això vol dir que 19 milions de persones no disposen d’assistència mèdica bàsica. La guerra ha obligat a 3 milions i mig de persones a fugir de casa seva, de les quals 2 milions continuen desplaçades. La fam i les epidèmies de còlera han causat estralls, sobretot entre la població infantil, atesa la destrucció dels sistemes de clavegueram i sanejament. Ara hi ha el temor que el coronavirus i altres malalties com el dengue completin la tragèdia.

Foto d’Ahmad Al-Basha via Getty Images.

La reconstrucció d’un Estat fallit en el vessant polític, devastat en l’econòmic, amb les infraestructures destrossades i amb una bona part del seu ric patrimoni cultural arrasat, requereix una ajuda massiva de la comunitat internacional. Les xifres en canvi estan molt lluny de les contribucions que les Nacions Unides sol·licita a la conferència de països donants. El 2019, dels 2.600 milions de dòlars compromesos, amb prou feines se’n van desemborsar la meitat, i el 2020 el compromís s’ha quedat en 1.350 milions, dels quals només se n’ha rebut un 24%. En paraules de Lise Grande, coordinadora humanitària de l’ONU per al Iemen: «Haurem de tancar el nostres projectes d’ajuda en 189 hospitals del país» per falta de fons.

PERSPECTIVES DE FUTUR

La situació està lluny d’encarrilar-se. Encara no s’entreveu llum al final de túnel. Per això, cal que es compleixin algunes premisses:

– Una desescalada militar del conflicte que doni pas al silenci de les armes. Després de cinc anys de guerra, la solució armada està estancada. No hi ha un vencedor clar, ni perspectives que hi sigui. La creixent percepció d’aquest esgotament podria servir d’esperó per a la recerca d’altres sortides.

– La implementació gradual de mesures de confiança (intercanvi de presoners, treves…) que redueixin la tensió entre les parts i ajudin a superar les desconfiances mútues.

– Donar forma al convenciment que la via política, basada en una negociació que culmini en la integració i participació de totes les parts en el conflicte, és l’única solució. Però les posicions continuen molt allunyades.

– Les tendències geopolítiques en el món àrab i la rivalitat crònica entre l’Aràbia Saudita i l’Iran no hi ajuden. La constatació que l’actual enquistament no aporta rèdits a cap de les dues potències podria propiciar una obertura de negociacions entre els iemenites, que només s’iniciarien amb el vistiplau dels seus respectius patrons.

Una nota personal. El març d’aquest any vaig tenir ocasió de participar en una trobada amb la comunitat iemenita a Brussel·les, organitzada per la UNESCO, sobre els projectes en marxa per a la reconstrucció del país. Les dades, aclaparadores, convidaven al desànim, però el contacte amb el capital humà representat per uns 150 iemenites, la majoria joves, em va procurar una sorpresa inesperada: si la tasca a realitzar era gran, encara era més gran l’entusiasme transmès per uns ciutadans delerosos de tornar al seu país per participar en la restauració. Que així sigui i que sigui aviat.

Organitzacions que treballen en el terreny


Armes Sota Control

Les ONG de la campanya “Armes Sota Control” (Amnistia Internacional, FundiPau, Greenpeace i Oxfam Intermón) exigeixen al Govern espanyol que suspengui la venda d’armes als països de la coalició saudita que bombardeja el Iemen. Des de l’inici del conflicte el 2015, més de 12.000 civils han mort com a conseqüència dels enfrontaments i almenys quatre milions de persones han hagut de fugir de casa seva. Les parts en conflicte van seguir cometent amb impunitat violacions del dret internacional humanitari i abusos contra els drets humans.

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Doctor en Filosofia i Lletres i Llicenciat en Dret. Ha estat professor d’Antropologia Cultural a la universitat i, en la seva activitat política, parlamentari al Congrés dels Diputats durant cinc legislatures. Les seves àrees de dedicació han estat especialment la Unió Europea, els països mediterranis, el Magrib i el Pròxim Orient. Ha participat com a observador electoral a Rússia, països de l’Est i Territoris Palestins. A la Junta d’Andalusia va ser director general de Polítiques Migratorias i secretari general d’Acció Exterior. Finalment, Director de l’Institut Cervantes a Praga.
Article anteriorHondures: un país trencat
Article següentRepública Centreafricana: Violència al cor del continent

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here