Hondures: un país trencat

Hondures és un petit país amb una privilegiada ubicació, amb costes a tots dos oceans, fronteres terrestres amb tres països a l’estreta franja d’Amèrica Central i amb una àmplia biodiversitat. Amb més de nou milions d’habitants en un territori de 112.492 quilòmetres quadrats, és majoritàriament mestís, però té com a mínim nou ètnies diverses. La societat està dirigida per un grup d’unes 250 famílies que conformen l’elit oligàrquica hondurenya, adoptant un model organitzat per concentrar les riqueses i guanys en molt poques mans, deixant milions de persones sense oportunitats per accedir a una vida digna.

Hondures és un país condicionat per la relació de sotmetiment als Estats Units des de fa almenys 120 anys. Va ser a la banda de la costa atlàntica on es va encunyar a principis del segle XX l’expressió «banana republic», que significa que els Estats Units i les corporacions multinacionals miren i es relacionen amb Hondures amb la condició que es mantingui com a proveïdor perpetu de matèria primera i productes per a les postres.

L’impuls de l’economia hondurenya se sustenta en un model de desenvolupament basat en l’extractivisme i en la privatització de bens i serveis públics, i s’impulsa des d’una aliança conductora conformada per una burocràcia política d’extrema dreta, una reduïda elit oligàrquica i les transnacionals. Aquesta aliança s’empara en els militars, el govern dels Estats Units i el crim organitzat, específicament el narcotràfic.

El 15 de setembre de 2021 es compliran 200 anys de la firma d’una independència centreamericana que ha negat sobirania als pobles, i ha imposat durant dos segles una política de «prevenció» ordenada per les elits polítiques, temoroses de «les conseqüències» que podrien sorgir si fos el poble el que proclamés la independència. Hondures té una gran tasca pendent: en contrapartida al model elitista i concentrador de riqueses i decisions, cal impulsar una proposta a partir d’un nou concepte de sobirania basat en la capacitat i el poder adquirits per les persones, comunitats, organitzacions i l’Estat per prendre decisions autònomes i lliures sobre les vides personals i l’entorn, els bens i les riqueses comunes, el present i el futur d’acord amb el respecte dels drets humans i els drets del planeta, assumit com la nostra casa comuna.

Societat trencada

A Hondures tot està trencat. Al llarg del que portem de segle, el poble hondureny s’ha anat configurant a l’entorn d’un estat d’indefensió i de damnificació. Aquesta ruptura dels teixits s’expressa en la desconfiança envers totes les institucions públiques i polítiques, tal com ha quedat palès en els diversos sondejos d’opinió pública de l’ERIC (Equip de Reflexió, Investigació i Comunicació, centre social i de DDHH de la Companyia de Jesús a Hondures).

S’expressa en la despolitització de més del 40 per cent de ciutadans que diuen que no pertanyen a cap partit polític, però tampoc pertanyen a organitzacions comunitàries, sindicals, ambientals o de drets humans. Aquesta despolitització converteix el poble hondureny en un poble fàcil d’utilitzar per part de polítics o grups de pressió, com les bandes o estructures del crim organitzat, però alhora en un poble que sospita de tot i de tothom, que diu sí a tot el que ve de dalt, però per fer el que li doni la gana. El converteix en un conglomerat amb una única divisa possible, la del campi qui pugui.

Més miserables que pobres

Aquesta ruptura s’expressa en l’agudització de l’empobriment de la majoria de la població. Segons els experts, a finals del 2020 vuit de cada deu persones estaven per sota de la línia de pobresa. Els desocupats que van començar l’any, continuaran desocupats, i molts més que el van iniciar amb feina, la perdran. D’aquesta manera, el país avança cap a una societat amb una alta dosi de miserables, i de fet, ja hi és. I això és molt perillós, perquè es converteix en una terra fèrtil per a alçaments espontanis i sense control, o per a populismes i messianismes que s’alimenten de poblacions miserables que es poden manipular amb respostes assistencials. I la misèria es transforma en vots que legitimen autoritarismes i dictadors.

Una societat i un Estat estructuralment desprevinguts

L’absència de prevenció és un problema estructural hondureny. Travessa la societat sencera, ha envaït els dinamismes més profunds de la societat i dels seus membres fins a convertir-se en un problema cultural. Tots els fenòmens naturals, polítics o humans es converteixen en amenaça, perill i finalment en destrosses més greus i deshumanització. Fins i tot qüestions com els processos electorals o el sistema de justícia se situen en aquesta desprevenció estructural. Tots els dinamismes institucionals de l’Estat s’acaben convertint en amenaces i perills per a la mateixa democràcia i per a l’aplicació de la justícia.

El fet que l’Estat estigui capturat per reduïts grups polítics que l’utilitzen per fer negocis i saquejar recursos de les institucions públiques, confirma la desprevenció de la societat. Quan es diu que Hondures és el tercer país més desigual del planeta després de Sud-àfrica i Haití, o el segon país més vulnerable del planeta juntament amb Bangladesh, o un dels països més corruptes del continent, es confirma la desprevenció de la societat. Quan el sistema de salut no aconsegueix controlar el dengue, o quan els recursos per ocupar-se de la pandèmia són saquejats pels funcionaris de més alt nivell, es confirma l’absència de prevenció sistèmica de la societat.

Quan diverses dependències institucionals de l’Estat, com les Forces Armades, la Policia, el Ministeri Públic, la Cort Suprema de Justícia i la mateixa Casa Presidencial, són contaminades i penetrades per sectors del crim organitzat, principalment pel narcotràfic, queda confirmada l’absència de prevenció de la societat i de l’Estat.

Quan la violència ha deixat de ser fa molt de temps un afer administrat exclusivament per l’Estat, i és el mateix Estat que n’ha delegat l’administració a diversos grups privats, confirma que la prevenció és una cosa absent i tota la societat queda en una situació d’indefensió o víctima d’una violència sense control a mans de sectors que, de múltiples maneres, actuen en la impunitat i amb l’empara de l’Estat.

Quan els dinamismes estructurals de la societat determinen que les riqueses s’acumulin de manera multimilionària en poques persones, cinc de les quals concentren una fortuna equivalent al salari mínim anual de dos milions d’hondurenys, confirma que la societat està governada per un sistema de vida productor de desigualtats, i per això mateix anul·la sistèmicament la prevenció.

¿Què cal fer davant de la desprevenció?

Totes les situacions de vulnerabilitat, totes les amenaces i tots els perills naturals socials, ambientals, sanitaris i polítics són prevenibles. Tots. Tal com diuen els experts, els fenòmens naturals ningú no els pot aturar, ni les més altes investigacions han aconseguit fins ara mecanismes que aturin els fenòmens naturals. El que es pot prevenir són els desastres. Tal com diuen, ningú no atura els fenòmens naturals, però els desastres sí que es poden prevenir. Passa el mateix amb una pandèmia com la Covid-19: un cop el virus es desferma, és difícil aturar-lo, però sí que es poden prevenir els seus desastres. Molta gent desesperada s’organitza en caravanes per fer camí cap als Estat Units, com a expressió d’un model productor de desigualtats. Tots dos desastres es poden prevenir, perquè no són fenòmens naturals. Són socials, polítics, institucionals i humans.

La prevenció: un estat estructural d’estabilitat i confiança

La prevenció és un estat estructural de la societat per assumir totes les situacions o esdeveniments amb un nivell de desafiament i advertència, i abans que es presentin, la societat ja està predisposada en positiu per assumir-los com a desafiaments i feines. Això val per als fenòmens naturals, climatològics o pandèmics, econòmics, polítics, militars, culturals i institucionals.

Com més s’involucrin les diverses institucions de la societat per posar en marxa processos de prevenció, més capacitat es tindrà per reduir-ne les conseqüències. I com més a prop s’estigui en processos que abordin les causes dels desastres, més capacitat es tindrà per aconseguir que la prevenció sigui estructural i no puntual o conjuntural.

La prevenció institucional i cultural, com que té una perspectiva de canvi estructural, no es pot sostenir només des de les línies verticals, ni definir només des de les cúpules, tal com és la lògica del sistema actual. Sense negar l’aportació de les cúpules polítiques, empresarials, sindicals, religioses i socials, la dinàmica conductora s’ha de sostenir en acords nacionals amb un fort component participatiu. La prevenció institucional i cultural ha de superar el curt termini, però orientat cap a compromisos a mitjà i a llarg termini. S’ha de sustentar en fets i compromisos específics i conjunturals, però transcendint-los.

ABC per a Hondures

Hondures necessita impulsar Acords Bàsics Compartits. Els experts parlen de degradació de la societat, tant del seu model econòmic com de l’ambient i la institucionalitat política. Quan es parla de societat degradada, es fa referència a una societat i un Estat que finalment són governats des de decisions i fins i tot des d’estructures criminals organitzades de manera transnacional.

La societat hondurenya, atrapada entre la inseguretat i l’empobriment, la corrupció i el narcotràfic, els polítics i la violència i delinqüència policial, és una societat deprimida i damnificada. Cal trencar amb la lògica de fer el mateix i dipositar el lideratge en els mateixos. Aquest re-pensar el país ha de tenir com a punt de partida l’acceptació consensuada que de la manera que estem i al lloc on hem arribat, ningú no té la capacitat per impulsar un projecte de país per compte propi, i pitjor encara, imposar-lo als altres.

Consensos mínims: el màxim a què podem aspirar

Un punt de partida imprescindible per posar en marxa un procés de propostes que trenquin amb la lògica política excloent és l’acceptació consensuada que el país està tan esberlat que a curt termini, i previsiblement a mitjà termini, no estem prou capacitats per impulsar una proposta de «màxims»; senzillament perquè la realitat no ofereix aquesta possibilitat.

Els «màxims» que podem aconseguir els trobem en els «mínims» que poden establir les bases per iniciar un autèntic procés cap a la construcció d’una democràcia i un Estat de Dret. I això és així perquè hem perdut el mínim que una societat necessita de bé comú per a la seva convivència harmònica. Aquests mínims perduts són els que s’han de recuperar com a condició per posar en marxa processos autèntics de construcció de la democràcia i un Estat de Dret real. Aquests mínims són els que han d’estar representats en el que anomenaríem l’«ABC hondureny», és a dir, els «Acords Bàsics Comuns».

Per això, s’hauria de posar en marxa una convocatòria per fixar les bases, metodologia, temps i responsables del procés. Qui seria el convocant? Potser és la primera qüestió que cal resoldre, perquè un dels factors del deteriorament social de la institucionalitat és l’absència de credibilitat dels actors, institucions i personalitats. La convocatòria i el procés hauran d’anar a càrrec d’instàncies que involucrin tant actors nacionals del més alt reconeixement, que també n’hi ha, com representacions internacionals.

Un punt de referència compartit és que el govern actual no pot estar entre els convocants. Les esglésies van perdre la base de credibilitat que tenien tradicionalment. Però no poden quedar fora. L’empresariat està dispers i sense suport comú, però no pot quedar fora. Els organismes d’incidència o les anomenades ONG són tan diverses i disperses que és molt difícil trobar-hi la base per a una convocatòria creïble i capaç de mobilitzar. Però no han de quedar fora, per les seves implicacions en camps diversos de la vida nacional i especialment per la seva relació en processos molt propers als municipis i a les comunitats locals.

No hi ha dubte que caldria un component convocador internacional que estigués lligat a la defensa dels drets humans, sense descartar la participació de representants oficials de l’ONU, malgrat el grau de descrèdit i desconfiança que ha acumulat.

Aquest component internacional és imprescindible, no només per l’absència de consensos al voltant de convocants interns, sinó perquè qualsevol proposta de solució del cas hondureny ha de passar per negociacions que involucrin la comunitat internacional. Cadascun dels sectors, tant populars, polítics, empresarials com territorials i temàtics, hauria d’organitzar el seu propi procés d’elaboració de l’ABC, de manera que tot el país es mobilitzi per construir aquest ABC. Des de les assemblees comunitàries, passant per les sectorials, municipals i departamentals, fins a arribar a les assemblees nacionals.

ABC sobre què?

En un ABC d’Hondures s’haurien d’incloure algunes categories d’acords:

La primera podria incloure acords socioeconòmics i ambientals, com la tinença de la terra i polítiques agràries, la protecció i la gestió de les riqueses o recursos naturals, llocs de treball i producció, la vulnerabilitat ambiental, l’educació, la salut, la seguretat ciutadana, la política fiscal, l’habitatge. Tot amb l’objectiu d’anar cap a un nou model de desenvolupament i d’inversions que trenqui amb la galopant iniquitat, factor decisiu de la violència i la inestabilitat.

La segona categoria hauria de buscar acords sociopolítics, com els drets humans, la defensa de les comunitats i el seu territori, els drets ètnics, relacions de gènere, mitjans de comunicació, llibertat d’expressió i dret a l’accés a la informació i drets culturals.

La tercera categoria seria la política-institucional-jurídica, i té a veure amb el dret a l’organització i la participació en la presa de decisions des d’unes institucions que garanteixin una democràcia representativa, participativa i directa; la transformació del sistema de justícia, la reconfiguració del Congrés Nacional, les Forces Armades, els organismes controladors de l’Estat, especialment el Tribunal Suprem Electoral i la Llei Electoral, i de les Organitzacions Polítiques, i en general el disseny d’una institucionalitat amb capacitat per respondre a les transformacions incloses en les dues primeres categories.

Aquestes categories no estan separades entre sí, cadascuna connecta amb les altres. La primera categoria conté acords mínims sobre l’ocupació i la producció, cosa que la vincula amb acords que s’han d’establir segons la legislació que regula el món del treball, com és el cas del Codi del Treball, fins a aconseguir un acord mínim d’estabilitat laboral de les treballadores i els treballadors. De la mateixa manera, si es busquen Acords Bàsics Compartits en el món del treball, s’haurà d’establir el vincle amb els que estan relacionats amb la defensa dels drets humans laborals de milers d’obreres i obrers a tota la indústria.

D’entre tots aquests temes caldria definir els prioritaris, en quin ordre es comença el tractament i el procés i els mecanismes per a la seva implementació. Un ABC d’Hondures d’aquesta naturalesa s’hauria d’orientar finalment a la seva ratificació en una Assemblea Nacional Constituent que redacti una nova Constitució Política.

El disseny d’un ABC d’Hondures ha de ser una proposta aglutinadora. Això no vol dir que tot s’ha de fer des de zero, perquè s’han de tenir en compte experiències d’èxit que s’hagin fet en algunes zones, municipis o organitzacions del país. Aquest ABC d’Hondures ha de garantir que no només es busqui la inclusió social i la democràcia participativa en els objectius, sinó que el procés mateix ha de ser una experiència d’inclusió i de democràcia participativa. Els sectors no oficials i opositors són cridats a reforçar les seves pròpies institucions i identitats i, des de la seva capacitat organitzada, desenvolupar els seus propis acords per convertir-los en força i poder en una taula de negociacions, per evitar que s’imposi la llei del més fort.

I el poble hondureny en què alimenta les seves esperances?

Hi ha almenys cinc nutrients de l’esperança hondurenya: 1) El nutrient de la Fe en el Déu de la vida. La societat hondurenya és creient i quan pateix acostuma dir sovint, «només Déu amb nosaltres»; 2) El nutrient dels màrtirs i la memòria dels ancestres; 3) El nutrient de les comunitats organitzades en moviment; 4) El nutrient de la generositat i gratuïtat de la gent més humil; 5) El nutrient de l’alegria i la festa. Fins i tot en les situacions de més angoixa, sorgeix el ball i el somriure.

[Imatge de portada cedida per ERIC–Radio Progreso]

Organitzacions que treballen en el terreny

Fe y Alegría Honduras

Hondures és un dels països amb majors índexs de violència del món. Una de les seves manifestacions més preocupants és en la violència contra les dones i nenes, que pot arruïnar les seves vides. Des de l’any 2017 a Entrecultures duem a terme al costat de la nostra organització sòcia Fe i Alegria Hondures, un projecte que té com a objectiu reforçar l’apoderament de nenes i adolescents en entorns d’igualtat i lliures de violència. Podeu trobar més informació aquí.

ERIC-Radio Progreso

L’Equip de Reflexió, Recerca i Comunicació (ERIC), juntament amb l’emissora Radio Progreso, porta treballant des de 1980 a Hondures acompanyant a les comunitats més vulnerables de les zones rurals vetllant pel respecte dels seus Drets Humans. 

Des de l’ERIC-Radio Progreso s’articula informació, recerca i denúncia social en un clima marcat per un estat fràgil envoltat de violència, en el qual els interessos econòmics de la indústria extractiva provoquen la sistemàtica vulneració de drets fonamentals de les comunitats. Podeu trobar més informació aquí.