A la pel·lícula Batman v. Superman (2016), abans de que comenci el desenllaç de la trama, Lex Luthor diu a Superman “si Déu és totpoderós no pot ser infinitament bo, i si és infinitament bo no pot ser totpoderós”. La frase està una mica forçada i descol·loca (la pròpia pel·lícula no va rebre les millors crítiques en el seu moment), però fa referència a un debat recurrent: la possibilitat de la coexistència del mal i Déu.

El “problema del mal” és tan antic com la idea de Déu. Sempre ens ha costat admetre que pot existir un Déu totpoderós, infinitament bo, que ho coneix tot i, alhora, la malaltia, els desastres naturals i els genocidis. Aquesta paradoxa està expressada en el trilema d’Epicur: si Déu ho pot fer tot, ho sap tot i vol el bé absolut, el mal no hauria d’existir. Però com que el mal existeix, no pot existir Déu definit d’aquesta manera.

Evidentment, aquesta paradoxa no és un punt i final i ha tingut moltes rèpliques i rèpliques de les rèpliques. Cal definir, per exemple, què és el mal o la omnipotència de Déu i, sobretot, cal pensar en les implicacions que comporta el fet de la creació. Déu, per definició, és perfecte. Per tant, si Déu crea quelcom (diferent a ell), la seva creació no podrà ser perfecta. Per això, en la creació també s’hi fa present el mal.

Aquesta afirmació que és òbvia però que ens costa tant d’admetre està al centre de molts dilemes quotidians. La condició de ser criatures i no déus té a veure, per exemple, amb com entenem l’ésser humà. Nosaltres no som déus i, per tant, estem totalment capacitats per generar mal. Per desgràcia ho experimentem sovint. De la mateixa manera, podem preguntar-nos per la resta de la creació. És bona la creació de Déu? Tal com diu el Gènesi, sí. Ara bé, el mal es fa present a la creació de Déu? Sens dubte. La natura, sense incloure-hi l’ésser humà, no és bona per com és o pel que ens dona. La natura és bona perquè és l’obra de Déu.

Sovint tenim el perill de caure en una visió romàntica de la realitat i pensem que la natura és l’ideal al que hauríem d’aspirar. No és cert, tot i que moltes corrents de pensament dins l’ecologisme sembla que ho defensin. La creació és un gran do de Déu, però també és creació la llei del més fort en la lluita per la supervivència. La creació també és el dèbil ratolí de camp esquarterat per l’òliba, del que n’arrenca les diferents parts per alimentar les seves cries. La creació també és patiment, malaltia, parasitisme, extincions per causes naturals, la xarxa tròfica amb depredats i depredadors, els éssers humans i les atrocitats que cometem i, naturalment, la mort.

Hi ha unes quantes bones preguntes que ens podem fer sobre això. Per exemple, així com els éssers humans estem cridats a la plenitud i a l’alliberament del mal a les nostres vides, què és l’alliberament i la plenitud a la que tota la creació està cridada? És la imatge en la que el vedell i la cria de lleó jeuen al prat junts? És molt interessant que ens ho preguntem i que ens preguntem si quelcom així és possible.

Una altra pregunta interessant és sobre l’opció preferencial pels pobres que ens demana, per exemple, l’encíclica Laudato si’. Quin lloc ocupen els pobres si prenem com a model el funcionament de la natura? Els “inadaptats”, els malalts, els abandonats, els “defectuosos”, els “sobrants”, els que no poden anar al mateix ritme que la majoria, els que ja no poden produir ni assegurar-se la seva pròpia supervivència, tindrien lloc en “el món ideal” regit només per les lleis naturals?

Efectivament, la natura és un llibre des d’on ens parla Déu, però la natura no és suficient per parlar de Déu. Encara que hi hagi atalaies des de les que es pugui afirmar l’harmonia gairebé hedonista de tot el creat, quan els peus i les mans toquen el patiment i la mort del món, apareix més viva que mai la necessitat de redempció i alliberament de l’esclavitud que comporta no ser déus. Quan els peus i les mans toquen el patiment i la mort del món, només aquell que ja ha patit i mort apareix com a única esperança per trobar sentit en el món real.

El gran perill de l’ecologisme dels rics és oblidar això, oblidar l’ecologisme dels pobres. A l’ecologisme dels rics li encanta “arrufar el nas quan veu comportaments que li semblen del tot inadequats”, com diuen els Manel. Però és molt fàcil donar lliçons des de les bombolles d’opulència en les que vivim. Quin poc sentit té salvar la vida d’una balena quan a pocs quilòmetres terra endins hi ha persones morint de gana! Quin poc sentit té no menjar animals o reciclar quan es viu en una societat que per mantenir el seu nivell de consum necessitaria més de set planetes com la Terra! L’encíclica Laudato si’ no es cansa de repetir que tot està connectat. Tant de bo ho puguem tenir present quan demanem justícia pel planeta per assegurar-nos que també lluitem per la justícia per als més abandonats.

[Imatge extreta de Wikimedia Commons]

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Jesuïta. Està acabant els estudis de teologia a la Jesuit School of Theology de Berkeley. Abans, va estudiar Ciències Ambientals a la Universitat Autònoma de Barcelona. Interessat en la reflexió sobre l'ecologia integral i la justícia ambiental. Actualment, forma part del Comitè de Conscienciació sobre el Canvi Climàtic de la seva facultat.
Article anteriorCOVID, incertidumbre y desigualdad
Article següentHondures: un país trencat

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here