Un andalusisme ecosocialista que no simplifiqui els problemes, que aposti per la democràcia i la justícia per a la resolució dels problemes futurs, però també dels actuals, exigeix disputar l’hegemonia ideològica en la qüestió socioambiental.
Cada dia queda més clar que l’andalusisme té molta feina per endavant. En particular, ara que s’està tramitant a nivell estatal una llei del clima, sembla un bon moment per afirmar de manera contundent que potser una de les tasques més urgents es dona en el camp del socioambiental. I per diversos motius. Podríem dividir-los en motius objectius i subjectius, i començar amb els primers. Vegem.
El problema de fons és el mateix que ens trobem a nivell planetari. Hem forçat fins a les costures la capacitat del nostre hàbitat i l’emergència climàtica no n’és sinó un exemple, com podria ser-ho també la mateixa pandèmia actual. Però és que a més, la nostra civilització ha arribat als seus límits d’expansió pel que fa a creixement biofísic (matèria i energia) i això implica la impossibilitat de seguir creixent econòmicament. Això suposa la fi de la font del mannà que alimenta i permet funcionar tots els nostres subsistemes humans, inclòs el socioeconòmic. Al respecte, és important tenir en compte que la tecnologia, simple transformació de l’energia disponible, resoldrà alguns problemes però no tots. Ja no és una simple gotera, tot el buc de la nau està esquerdat. I, per descomptat, qualsevol solució tecnològica implicarà nous i imprevistos efectes col·laterals.
Com he assenyalat abans, la qüestió de fons és la mateixa que a escala global. No obstant, en el cas d’Andalusia aquestes circumstàncies mundials es fan particularment greus i urgents, donades les nostres característiques geogràfiques, biofísiques i socioeconòmiques.
Revisem algunes d’aquestes circumstàncies com ocells de mal averany: negres, lletjos, però necessaris. Són els que ens fan despertar i mirar el cel per adonar-nos del temporal que ve. Citarem només tres exemples, sense ànim exhaustiu. En primer lloc, de forma general, l’especial vulnerabilitat del nostre territori en un context d’escalfament global, en què els efectes del caos climàtic aniran per barris, obliga a preparar les nostres societats davant d’aquestes circumstàncies. Tot es veurà alterat, començant pel nostre fonamental sector primari, com tot el relacionat amb la naturalesa: sòls (uns sòls ja de per si vulnerables i sobreexigits), cicles hídrics, biodiversitat protectora (Pensem en les abelles, determinants per a la pol·linització!)… Tot això pot tenir una brutal repercussió en la nostra seguretat -i, per tant, sobirania- alimentària.
En segon lloc, un altre motiu objectiu són les característiques de subordinació i precarietat de la nostra economia, que ens fan especialment vulnerables davant les crisis socioambientals que s’acosten. L’andalusisme d’esquerres parla molt avui de la meta d’una sobirania solidària. Però sabem que la nostra economia està centrada en sectors lligats no només als avatars del clima, sinó que són també molt dependents de l’exterior (turisme, sector agrari enfocat cap a l’exportació). Aquests rams, en el marc d’una economia globalitzada sustentada per enormes despeses d’energia, poden patir de manera aguda l’impacte no només dels canvis en el nostre entorn, sinó també de la pronosticada escassetat d’energia barata i abundant en forma d’energies fòssils.
En tercer lloc, precisament per la fi del petroli barat i abundant així com per les limitacions i requeriments de les energies renovables, hi ha el risc que en el nostre territori aflorin extractivismes colonials que impossibilitin una vida humana digna o que de manera injusta repercuteixin sobre una part de la població. L’alternativa menyspreable és que s’aguditzin els que ja practiquem cap a altres pobles més febles. En tot cas, això augmentarà els conflictes socioambientals que -ja ho deuen haver intuït- emergiran com a conseqüència de les altres qüestions. Conflictes interns o externs que s’enfrontaran als nostres diferents territoris i que en un o altre moment acabaran de segur rebotant com un bumerang sobre els col·lectius més vulnerables,
Aquestes són només algunes raons, però més que suficients per millorar la nostra resiliència comunitària. Fer-nos forts, en definitiva, davant les adversitats per arribar. I fer-ho el més aviat possible. Perquè la excrescència, encara que s’amagui sota de luxoses catifes, fa pudor i acaba donant la cara.
No obstant, per fer aquest pas imprescindible cal veure quins són els motius subjectius que fan més desafiants encara, si és possible, els reptes d’un ecoandalusisme postcrecentista conscientment ecosocialista.
En efecte, la lluita més gran no està fora de les nostres ments. No és la generació d’estructures externes, ni tan sols de canvis productius en el consum, la propietat dels mitjans de producció o la nostra organització social. És en el terreny de l’imaginari col·lectiu on necessitem un canvi qualitatiu, inclosa l’esquerra andalusista. Un canvi que ens permeti obrir-nos a una altra manera de pensar. Som capaços d’imaginar la fi del món, però no un món sense capitalisme. O almenys sense creixement econòmic, encara que sigui estatalitzat o socialitzat. Al respecte, està clar que un ecosocialisme andalusista postcrecentista que ens obri a polítiques no productivistes no és fàcil d’assumir. Ja no només a nivell personal, sinó molt menys en un àmbit social, polític partidista i, menys encara, electoral. El productivisme i la negació dels límits tecnològics, unit als interessos en joc per part de les diverses oligarquies i poders fàctics -autòctons i forans- que intenten mantenir-nos distrets amb la música de l’orquestra del Titanic mentre esprem els rastres del banquet, no jugarà al nostre favor. Serà, per tant, una lluita hostil. I probablement poc èpica. Res de “sang i foc”, res de “força i honor”. L’èpica és per als que s’ho poden permetre, i la nostra lluita que comença avui té enemics que no permeten la grandiositat, l’honor o la glòria. És la lluita contra adversaris ocults, tediosos, inefables, silenciosos, aparentment esclerotizats: la desídia, la ignorància, la por, el curt termini, el derrotisme, l’esclavisme, l’egoisme més carrincló, l’arrogància, l’autosuficiència, la corrupció, la paràlisi, l’ambició o simplement la desgana. És la fe en el progrés perenne, en els paradisos, si no perfectes, al menys accessibles.
Per això el paper d’un andalusisme postcrecentista i ecosocialista que no simplifiqui els problemes, que aposti per la democràcia i la justícia per a la resolució dels problemes futurs, però també dels actuals, exigeix disputar l’hegemonia ideològica en la qüestió socioambiental. No n’hi ha prou amb fer documents, informar i conscienciar. Hem de disputar el marc. Una guerra de posicions que permeti col·locar les nostres peces, introduir-nos per les escletxes del mateix sistema. El nostre exèrcit? Tota persona que hagi comprès la gravetat de la situació i vulgui sumar-s’hi. Les armes? En primer lloc -ha de quedar clar- les afirmacions científiques empíricament demostrades. Però, sobre d’elles haurem de construir un discurs que convidi a l’acció de la forma més entusiasta possible, sense pessimismes derrotistes. Els nostres arguments, el nostre discurs, la nostra paraula, en suma. Aliats? Sí, molts moviments, alguns més antics i altres més recents, que saben el que ens hi juguem i ja estan lluitant en aquesta guerra de guerrilles. L’escenari? Per tot arreu, en tot temps: el carrer, les places, els camps, els mercats, els horts urbans, les biblioteques…
La tàctica? Una primera fase, sens dubte, serà transcendir la pròpia esquerra andalusista, molta de la qual segueix subjugada davant discursos desenvolupistes propis d’un món alimentat per combustibles fòssils. Un món inflamable que s’ensorra, que està literalment combustionant davant dels nostres ulls. Aquesta primera batalla no serà gens fàcil.
Simultàniament, però sobretot després, vindrà el triple salt mortal, l’encara més difícil. Explicar a la ciutadania, que ja és adulta, que el somni s’acaba. Sense paternalismes, però amb realisme. “Benvingut al desert del real”, deia Morfeo a Matrix. Un desert és on ningú no vol saber que hi és. Però és en el real on es juga el present. Si no sé on sóc ni on vaig, només sóc un titella bressolat pel vent…, o encara pitjor, que mouen altres. En aquesta realitat és on la vida ens espera, més enllà dels enganys i els dispositius de tota mena que els amos de la nostra societat ens ofereixen per atrapar-nos. La vida que el nostre poble ha conegut fins fa molt poc, de la qual ens han parlat les nostres àvies, la que té molt de duresa però que apunta a una realitat on les opressions potser no eren tan grans, sinó que estaven menys edulcorades. És bo recordar això quan veiem que el xou arriba al final. La societat del capitalisme low cost, que transmuta precarietat en flexibilitat laboral a canvi d’algunes llaminadures, agonitza. El temps del seu combustible, no només metafòric, s’acaba, no sense deixar enrere un enorme deute als que no se’ls va preguntar si hi accedien perquè encara no havien nascut. Anem despertant així d’un somni d’energia infinita durant el qual hem alliberat gasos suficients per convertir el clima en una força impredictible durant molt de temps.
En efecte, fins ara els programadors del nostre somni induït han fet la seva feina. Ara els tocarà empènyer-nos cap a una nova letargia que asseguri la nostra submissió, potser molt pitjor, en un model postcapitalista que segueixi assegurant el seu domini, una abismal desigualtat i una nova falsa sensació de llibertat. Intentaran aprofitar-se del pitjor que habita dins nostre per -subreptíciament- portar-nos del “campi qui pugui” a un “ens salvarem els de sempre”.
Permetrem això? No, perquè la nostra naturalesa no és majorment fosca. No, perquè és la vida, la pròpia vida de les nostres filles i nétes, la que està en joc. Vides que en els propers 10-15 anys condicionarem. I és molt important que aquesta sortida sigui, de debò, entre totes i per a totes. El mirall de les respostes a la covid-19 és un reflex brut del que podria passar. Per això, la resiliència que ens cal ha de ser justa i arrelada en els nostres territoris, ja que és l’única forma d’evitar un col·lapse violent i caòtic de totes les nostres estructures civilitzatòries locals. És cert que els problemes globals no podrem frenar-los, cert que succeiran esdeveniments complexos a nivell internacional. No sabem si es donaran o no els pitjors escenaris socioambientals, els pitjors escenaris polítics (ecototalitarismes feixistes, caos neofeudal, masses de refugiades socioambientals… la imaginació és lliure al museu dels horrors). Però el que sí sabem és que el futur no està escrit. El que sí sabem és que si actuem podem almenys mitigar tot això, reconduir-ho per assegurar a les nostres nétes una vida que pot ser millor, potser diferent; on hi haurà sofriments i penes, però també alegries i gresca. No podem predir el demà. Però avui sí que sabem que aquelles per qui ho donaríem tot ara -perquè després ja no podrem donar-ho-, si actuem ara podran gaudir d’una vida plena, una vida millor, una vida digna. Viscuda amb la nostra forma de parlar, amb les nostres tradicions, la nostra cultura, la nostra forma d’existir i sentir. Una vida a la nostra terra, una terra oberta on tants pobles van venir, van veure i es van quedar. Una terra que no representa simplement un espai en un mapa o un grapat de pols, sinó el sòl que els permeti viure a elles, i als que -potser escopits pels dolors del seu temps- puguin venir de lluny.
Per això, la responsabilitat de la nostra implicació suposa la necessitat de lluitar col·lectivament a l’àgora pública, fer despertar el demos, reclamar el bé comú i negar-nos a ser simplement el ramat explotat, el consumidor-productor que aviat podria ser simplement esclau. Ens diran que si capitalisme verd per aquí, que si creixement sostenible per allà, que si oportunitat per enllà, que si tals pors interessades per una banda, que si seguretat i protecció per l’altra. Ens caldrà per això discerniment i diàleg, és clar, mentre ressonin els eixordadors sons dels trets a la guerra de trinxeres que obligarà a disputar cada frase, cada narració, cada mentida, cada moviment suïcida, cada espai comú, cada privilegi injustificat. Fins que el teló de l’obra caigui, i amb ell, el teatre actual. I llavors s’obri pas el nou món que brollarà de l’actual. Un món que serà el que fem.
La resiliència, és clar, no es jugarà només ni primordialment en la política. Però des d’ella, fins i tot des d’ella, també des d’ella, especialment des d’ella, ja des d’avui hem de lluitar aferrissadament per oferir, a casa nostra, un avenir just i habitable per a les nostres filles. Perquè el nostre futur serà el seu present. Això és l’única cosa que tindran, i l’únic que podem oferir-los. No podem privar-los-en, perquè és d’elles. Els ho devem. Només així escoltarem el ressò de les seves veus responent al nostre “Visca Andalusia lliure!”… No ho sentiu?
[Article publicat originalment en castellà a El Salto/Imatgn de Daria Nepriakhina a Pixabay]