Hem celebrat fa poc el dia de la mare, un dia ple de tòpics optimistes i certament romàntics de la maternitat. És cert que a totes nosaltres ens agrada que ens felicitin aquell dia, ¿qui no s’emociona amb una maneta o peu impresa en argila o una carta plena de cors feta pels seus fills lloant el molt que els ajudem en el seu créixer i desenvolupar-se?

Un dels condicionants més important en la vida de les dones és la família. Sigui per maternitat o per atenció a la gent gran, germans o altres familiars, les dones dediquen molta part de la seva vida a la cura. La maternitat ocupa un gran espai de l’experiència domèstica de la cura no només de les dones, també dels homes, ja que tots hem estat filles i fills alguna vegada, i perquè a moltes de nosaltres en algun moment ens tocarà ser mares en el  concepte ampli a què es refereix sempre la cura, no en el del vincle de sang. La maternitat sublimada de la dona com a sosteniment, aliment i protecció dels fills, mirada des de l’Evangeli planteja molts interrogants. És punt de partida de l’experiència de gratuïtat, per això la devoció a Maria té un sentit anterior i profundament crístic en el seguiment a Jesús. Maria no és només la mare silenciosa, sinó la joveneta coratge que opta per una situació d’embaràs complicada viscuda des de l’experiència alliberadora de Déu. En aquest sentit la maternitat per a Jesús, i per a la seva Església, és un acte d’alliberament d’altres, d’empoderament i de creixement en el qual s’acompanya no a costa de la vida pròpia, sinó en solidaritat compartida. Però la maternitat també és pedra angular de societats desiguals, i el mateix Jesús adverteix que la maternitat i paternitat entesa com a obligació social discriminatòria invalida el seguiment veritable del pla de Salvació de Déu (Mc 3, 31-35). El criteri de l’agermanament és més gran que les relacions de família, i la gratuïtat i entrega als altres en llibertat i reciprocitat supera el llinatge de sang expressat en tributs de fills a pares i de mares a esposos i fills.

La maternitat modifica radicalment la vida de les dones i condiciona la visió d’aquestes de la realitat. Definides des del naixement com a gestants (ara que la paraula està tan de moda), les dones han estat tipificades segons el seu sexe i gènere: família, procreació, cura, fills, llar, ancians, malaltia, etc. Mentre que un home pot desentendre d’un fill, nonat o nascut, les dones mai no podem desentendre’ns-en, neixi aquesta criatura o no, ja que ha quedat des del principi ancorada al nostre cos. Aquesta condició biològica ha justificat l’assumpció d’una llarga llista de rols socials de cura per part de les dones. Per a les dones la donació ha estat moltes vegades imposada i obligada. I ha justificat la desvinculació dels homes de la gratuïtat del donar-se, establint una perfecta separació de valors i normes diferents de relació familiar i social per als dos sexes.

Després d’una demografia creixent al segle XX, amb famílies nombroses de quatre, sis, vuit o més fills (el famós babyboom dels 60-70), estem assistint a un decreixement vertiginós de la natalitat a Espanya molt preocupant, però en general als països enriquits. Hi ha una causa econòmica? Sí, hi és. Les parelles no poden tenir fills perquè és un desemborsament econòmic que no poden suportar i perquè el model familiar nuclear impedeix la solidaritat familiar que abans permetia cuidar els cosins, veïns i altres coneguts de la vida de barri. Però hi ha una causa econòmica encara més profunda, la d’un sistema econòmic que es sostenia gràcies a la feina totalment gratuïta de cura domèstica de les dones, i que ara fa aigües perquè moltes dones «s’han alliberat» de la «maternitat esclavitzant». En les històries de vida de moltes dones és freqüent escoltar com les mares les van encoratjar a la independència econòmica com a camí de llibertat davant la violència institucional i familiar. Davant la no remuneració, el silenci i el no reconeixement, moltes dones prefereixen avui la vida en llibertat. És una llibertat que renuncia a la maternitat entesa com a obligació, però amb això renuncien també a la bellesa de la trobada amb altres éssers humans.

Aquesta és la contradicció. D’una banda, el sistema, que necessita dels treballs de cura, no roman callat i demonitza les dones que no volen tenir fills, i sublima una maternitat lliurada com la millor i única experiència que pot autorrealizar a una dona. Per al sistema econòmic capitalista la maternitat és un coixí social, un espai d’abnegació cap a l’altre i de negació cap a una mateixa. D’altra banda, hi ha una mala premsa sobre la maternitat, en part per la condició de gratuïtat del donar en la cura, poc de moda en el nostre temps postmodern, on l’autocura i l’autocentrament ocupen gran part de les nostres activitats, pensaments i emocions. Ser mare demana temps. Ser pare, si veritablement m’implico en la vida dels fills i filles, també. En part per a una generació d’homes i dones que van veure com les seves mares patien una submissió metòdica que els impedia ser elles mateixes, expressar-se i desenvolupar-se com a persones, i uns pares absents que només apareixien en l’escena familiar per donar ordres. Aquesta generació no vol reproduir aquestes situacions un cop més. A aquestes mares abnegades ningú els va preguntar si volien ser mares. Una donació obligada és esclavitzant.

Ara que ja ens pregunten, hem de combatre en el nostre interior amb aquestes dues visions distorsionades i alienants de la maternitat, la que la demonitza i la que la sublima. Les dues postures eclipsen la part més bella de la maternitat que és la relació amb l’altre, un camí de trobada que es construeix dia a dia en les interaccions amb els fills i filles, que per molt que els hàgim portat al nostre úter, són un misteri desconegut amb el qual interrelacionar-nos per poder arribar-los a conèixer de veritat. Una experiència d’alteritat molt llunyana de l’estrany i certament màgic instint matern que el sistema patriarcal defensa com a part ontològica de les dones.

Una maternitat mirada des de la igualtat agermanada de l’Evangeli no obliga a triar entre una mateixa i els fills i filles. Perquè la gratuïtat no és una negació, és un compartir, conscient, on intervenen tots els actors, inclosa la mare, amb les seves necessitats i les seves lluites individuals. Obligar les dones a triar entre l’hedonisme solitari o el servilisme absolut va en contra de la màxima d’agermanament de Jesucrist. Ni viure sola és el millor de món, ni tenir fills és una catàstrofe per a la autorealització personal. En la pròpia solitud total hi falta el compartir amb altres les alegries i les penes descentrant-nos de nosaltres mateixes, i en la maternitat «esclavitzant» hi falta el repartir responsabilitats i fomentar l’autonomia de les persones. En ambdues situacions hi ha un risc d’establir relacions insanes amb els nostres éssers estimats que dificultin la convivència i la cura dels altres. La qüestió no radica en reproduir-se biològicament, sinó en la capacitat de viure una relació sanadora familiar, sigui quina sigui la pròpia elecció sobre la maternitat. La maternitat és l’exemple que l’experiència de gratuïtat és una experiència complexa de responsabilitat i diàleg. No és mai totalment translúcida i és plena de contradiccions. Tenir fills és, com tot a la vida, una barreja de goig i frustració, de responsabilitat i d’improvisació. Donada la gran diversitat de famílies i situacions en què avui es troben les dones, la fe ens demana acompanyar i respectar les respostes i solucions intermèdies que les dones donen a la maternitat perquè siguin preses des de la llibertat i la gratuïtat i no des de la imposició i els prejudicis. La maternitat no és senzilla, requereix d’un projecte compartit amb altres. Es viu millor a la tribu. La comunitat cristiana pot, amb la pràctica de l’agermanament del Regne, sostenir maternitats (i paternitats) que volen viure la donació en llibertat i així ser exemple sanador per a la societat dels extrems que ens esclavitza.

[Imatge de chiplanayPixabay]

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Doctora en Educació (UCM), Llicenciada en Teologia Fonamental (UPCO) i artista plàstica www.silviamartinezcano.es. És professora d'Arts i Educació a la Universidad Pontificia de Comillas, i professora de diferents matèries de Teologia Fonamental i Pastoral a l'Institut Superior de Pastoral, Institut Sant Pius X i Institut Teològic de Vida Religiosa (tots de la Universidad Pontificia de Salamanca). Les seves àrees d'investigació són interdisciplinaris, sent aquestes Teologia trinitària, Estètica Teològica, Estudis visuals i culturals i religions, Art i gènere, Educació i gènere. És presidenta de l'Associació de Teòlogues Espanyoles (ATE) i membre de l'Associació Europea de Dones Investigadores en Teologia. Actualment dirigeix la col·lecció Mujeres Bíblicas (Ed. San Pablo).
Article anteriorActualitat del secret messiànic
Article següentCristiano Ronaldo en Ceuta

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here