Els cristians creiem que Jesucrist, el Fill del Pare encarnat, mort i ressuscitat, és el centre de la fe cristiana, camí, veritat i vida (Jn 14,6), fora d’ell no hi ha salvació (Jn 15,5; Ac 4,12). La missió pròpia de l’Església és evangelitzar (Evangelii nuntiandi), aquesta és la seva alegria (Evangelii gaudium).

La cristiandat ha esclatat

Però en el món modern occidental, la cristiandat ha esclatat i l’Església, lluny de ser un signe clar de l’evangeli, constitueix per a molts el major obstacle per a l’accés al cristianisme: un fosc passat (inquisició, creuades, poder temporal del Papat, colonialisme missioner…) i un ambigu present (patriarcalisme, masclisme, abusos sexuals i econòmics, immobilisme davant temes de la sexualitat i la vida…). L’Església dels països occidentals moderns pateix un clar descens sacramental, envelliment, falta de vocacions ministerials i religioses, cisma silenciós dels que s’aparten de la comunitat, joventut al marge. És una Església en situació de diàspora: la fe cristiana ha estat exculturada, hi ha agnosticisme i indiferència religiosa, Déu és a l’exili.

En aquest context de “país de missió”, podem preguntar-nos si l’evangelització als “nous pagans” i la missió cap als que volen entrar o retornar a l’Església, ha de seguir el model tradicional de començar per l’Església, la seva doctrina, les seves normes i els seus sagraments, o si més aviat hauria de reprendre i actualitzar avui el silenci messiànic i eclesial.

El secret messiànic

L’evangeli de Marc subratlla l’actitud de Jesús que imposa una consigna de prudència i silenci respecte a la seva identitat messiànica, per no ser confós amb altres projectes messiànics nacionalistes i bel·licistes presents a Israel (Mc 1,15; 3,12; 1,44 ; 5,43; 7,36; 8, 26; 8,30; 9,9). Serà un centurió pagà qui, al peu de la creu, proclami que Jesús és veritablement Fill de Déu (Mc 15,39). Això ha estat anomenat silenci o secret messiànic.

En Lluc 24,23-35, Jesús no comença explicant als deixebles d’Emaús les Escriptures ni realitzant la fracció del pa, sinó que primer els pregunta de què discuteixen i per què estan tristos.

Pau, al dirigir-se a l’areòpag d’Atenes, abans de anunciar-los que hi ha un home que Déu ha ressuscitat d’entre els morts i que ha estat constituït jutge universal, els diu que ha vist un altar dedicat al Déu desconegut i els cita alguns dels seus poetes que diuen que Déu no és lluny de nosaltres, ja que en ell vivim, ens movem i som (Ac 17, 22-31).

En el catecumenat de l’Església primitiva existia la disciplina de l’arcà: no s’anunciaven els misteris de la fe fins després d’una llarga preparació; els catecúmens només assistien a la litúrgia de la Paraula i després d’uns anys se’ls “lliuraven” el Credo i el Pare nostre; en algunes Esglésies existien les anomenades catequesi mistagògiques, que iniciaven al misteri pasqual del Crist mort i ressuscitat només després que en la vigília pasqual els fidels haguessin rebut els sagraments de la iniciació cristiana, perquè creien que hi ha veritats que només es poden entendre després d’haver estat experimentades.

La història de salvació inclou un llarg procés, hi ha un Antic o Primer Testament abans del Nou Testament. El Fill del Pare no s’encarna el primer dia de la creació, ja que Déu havia d’acostumar-se a la humanitat i la humanitat acostumar-se a Déu (Ireneu).

No es tracta de proposar un silenci vergonyant, sinó d’un silenci pastoral que, en lloc de l’ordre dogmàtic i descendent del Credo: “Pare, Fill i Esperit”, recorri un camí ascendent: “Esperit, Jesús i Pare”. Ningú no pot dir Jesús és el Senyor si no és mogut per l’Esperit (1 Cor 12,3).

Prioritat pastoral de l’Esperit

Aquest silenci pastoral messiànic i eclesial davant d’una prioritat de l’Esperit es fonamenta en la teologia de l’Esperit: al costat del Déu creador del cel i la terra (Gn 1,1) hi ha l’Esperit donant vida enmig del caos primigeni (Gn 1 , 2); l’Esperit prepara la vinguda de Jesús al Poble de Déu: suscita jutges i profetes, crida Joan Baptista per preparar els camins del Senyor; l’Esperit s’esdevé en l’encarnació de Jesús, cobrint amb la seva ombra el si de Maria (Lc 1,35); ungeix Jesús en el seu baptisme, mentre una veu del cel el proclama Fill del Pare. L’Esperit acompanya tota la vida de Jesús (temptacions, predicació, miracles, elecció dels deixebles, oració) fins a la seva passió i la seva mort. És l’Esperit qui el ressuscita d’entre els morts (Rm 8,11) i l’Esperit constitueix el gran do pasqual del Ressuscitat (Jn 20,22); a la Pentecosta, l’Esperit davalla sobre la primera comunitat eclesial (Ac 2,1-47) i s’obre al món.

L’Esperit està actiu en tota la història de salvació fins al final dels temps, omple la creació, engendra saviesa, bondat, justícia, bellesa, respecte a la creació i a les diferències, suscita carismes, inspira cultures i religions, tot ho renova des de dins, fomenta justícia i pau (Is 11,1-9). L’Esperit és dinamisme i moviment, vida plena, no està mai en vaga: no podem ser profetes de calamitats.

Sense Esperit, Déu queda lluny, Crist es redueix a un personatge del passat, l’Església és una simple institució, la missió es converteix en propaganda. En l’Esperit, Crist ressuscitat és aquí, l’Església significa la comunitat trinitària i la missió és una Pentecosta (Patriarca Ignasi IV d’Antioquia).

Començar per l’Esperit significa partir de la realitat personal i social, ajudar a comprendre que tota la feina que es realitza per la justícia, la veritat, la solidaritat amb els últims, tot allò positiu de les cultures i religions, és fruit de l’Esperit. L’Esperit ens ajuda a obrir-nos a la transcendència, a la religió, a l’espiritualitat, al Misteri últim que dóna sentit a la vida i a la mort. Una mica d’això ha succeït en l’actual pandèmia.

El cristià de segle XXI o serà místic o no serà cristià (Karl Rahner)

Només en aquest context d’obertura a l’experiència de l’Esperit es pot anunciar al món d’avui el Misteri de Jesús, el Fill de Déu, mort i ressuscitat; només després d’una iniciació vivencial al misteri de Jesús, podem obrir-nos a l’Església com a comunitat de Jesús, santa i pecadora, que sota la força de l’Esperit dóna testimoni de Jesús al món, és la llar de la Paraula i dels sagraments, una comunitat que comunica la vida plena, col·labora al Regne de Déu i promou un món més humà i just, respectuós amb la natura (Laudato si’), on tots puguem viure com a germans, fills i filles del Pare (Fratelli tutti).

Estem en temps d’advent, un temps en què Esperit del Senyor, lentament i des de baix, ens condueix a Crist i al misteri de Déu Pare i ens disposa a obrir-nos al misteri de l’Església, una comunitat que és imatge de la Trinitat i que, fins i tot enmig de la nit fosca, viu una permanent Pentecosta.

[Imatge de Holger SchuéPixabay]

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Jesuïta. Va estudiar filosofia i teologia a Sant Cugat, a Innsbruck i Roma. Doctor en Teologia per Roma (1965), professor de teologia a Sant Cugat mentre vivia a l'Hospitalet i Terrassa. Des de 1982 va residir a Bolívia on va treballar amb sectors populars i en la formació de laics a Oruro i Santa Cruz. Professor emèrit de la Universidad Católica Boliviana de Cochabamba, alternant amb treball de pastoral en barris populars. Ha escrit nombrosos llibres i articles. En 2018 va tornar a Barcelona on resideix actualment.
Article anterior«Jo només venia a buscar-me la vida»
Article següentAra que ja ens pregunten

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here