Fa uns dies es publicava a elDiario.es la notícia de la detenció d’una noia espanyola -Maria- a l’entrar al Regne Unit. La causa era que es trobava en una situació administrativa irregular: arribava per buscar feina, sense contracte i sense visat. El titular de l’article deia: L’espanyola detinguda a l’entrar al Regne Unit després del Brexit: «Venia a buscar-me la vida i se m’ha tractat com a una delinqüent».[1]

Vaig haver de llegir un parell de vegades l’article per veure l’excepcionalitat del cas: «Ah, és clar, em vaig dir, la Maria és espanyola, és a dir, europea». Aquí hi havia l’excepcionalitat, en què la noia procedia d’un país de la Unió Europea. Aquesta noia i fins a altres trenta viatgers procedents d’Alemanya, Itàlia o Grècia, entre d’altres països, han estat detinguts i retinguts en algun Centre d’Internament per a Estrangers des que el Regne Unit va deixar la Unió Europea.

I, encara que és una situació nova originada per la nova situació política del Regne Unit, jo només veig l’excepcionalitat de la notícia en dos punts.

El primer és que es tracta d’una ciutadana europea. Per què? És fàcil de respondre: perquè aquesta situació es repeteix constantment per a altres estrangers que arriben al territori espanyol per «buscar-se la vida», exactament igual que la noia que ens dóna el seu testimoni. Un testimoni que em remet al Karim, que va arribar a Espanya per «buscar-se la vida» des de Guinea, o l’Abdou, que va arribar a Espanya per «buscar-se la vida» des de Camerun, o tants i tantes que arriben amb la mateixa finalitat: «buscar-se la vida». I sí, també l’entenc a la perfecció quan parla de sentir-se tractada com una delinqüent, de la por, de no saber què està passant, de la impossibilitat de comunicar-se amb els seus familiars, de la manca absoluta d’informació, que et tanquin en algun lloc que és com una presó sense haver fet res… per descomptat, ¿com no l’entendré si els dos últims anys he visitat un cop per setmana el Karim, l’Abdou i tants altres interns al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona? És el mateix relat de por, d’indefensió i d’injustícia; sí, el mateix, però en el cas del Karim o de l’Abdou s’agreuja perquè vénen fugint de la misèria i fins de la guerra, perquè a més, en la destinació no tenen ningú que els informi o que vetlli per ells i perquè al Centre d’Internament de Barcelona les condicions són encara pitjors que en una presó, fins i tot en les èpoques que no vivíem en pandèmia.

He de reconèixer que aquest relat, que per a mi és familiar per les visites d’acompanyament realitzades als interns al Centre de la Zona Franca, potser pugui ajudar algunes persones a entendre com se senten les persones en procés de migració que són tancades per la mateixa raó que la Maria. Aquest relat de por, indefensió i injustícia explicat per algú més o menys proper ens fa empatitzar amb ella, tant amb la injustícia comesa com amb el remolí de por que va haver de sentir durant aquelles hores.

En segon lloc, l’excepcionalitat més significativa de la notícia està en el sentiment de la noia de ser «tractada com una delinqüent». Per ser exacte, no en el sentiment en si, sinó en què una espanyola, una persona com jo, ha estat tractada com una delinqüent pel simple fet d’estar en situació irregular, és a dir, sense els papers i/o les condicions que el Regne Unit exigeix ​​per a aquells viatgers que tenen la finalitat d’establir-se al país més enllà de la motivació d’un viatge turístic. I aquí és, en realitat, on m’agradaria incidir. La Maria es va sentir tractada com una delinqüent. I és així perquè la privació de llibertat s’entén com una pena que respon a un procés penal i no a un procés administratiu. A un no el porten a la presó per aparcar en doble fila o per oblidar-se de renovar el DNI. (Cal recalcar que entrar a Espanya sense els papers exigibles no és delicte sinó falta administrativa). Però aquesta és la realitat de milers de persones que arriben a Espanya i que són tractades com a delinqüents. El que en el cas de la Maria es pot arribar a veure com «mesures desproporcionades» pel simple fet de ser ciutadana europea, en molts altres ho veiem com justificat perquè en l’imaginari col·lectiu, subsaharians, nord-africans o llatinoamericans -per citar els orígens més comuns de les persones migrants que arriben a Espanya- són qualificats en major o menor mesura com a delinqüents, o com a potencials delinqüents.

Per què empatitzem amb el relat de la Maria però el justifiquem amb tantes altres persones, com el Karim o l’Abdou? Per què no donem legitimitat a totes aquelles persones que vénen a «buscar-se la vida»? Per què seguim prejutjant negativament el que ve de fora?

La resposta és dolorosa però no per això ha de ser ignorada: la xenofòbia i el racisme segueixen estant vius en la nostra forma de pensar i les nostres expressions quotidianes i, el que és encara pitjor, en la nostra mirada sobre les altres persones. Tornant a llegir l’article, proposo l’exercici de substituir el nom Maria i el seu país d’origen, per altres tals, com Ahmed, procedent d’Algèria; Aziz, procedent del Marroc; Karim, procedent de Guinea, i així un llarg etcètera de persones que arriben al nostre territori.

És cert que els Centres d’Internament per a Estrangers (CIE) són majoritàriament desconeguts, o ignorats, per l’opinió pública. Tampoc és menys cert que algunes de les persones que coneixen aquests centres els justifiquen dient que les persones migrants no han d’estar aquí i que mereixen ser privades de llibertat. Però això no justifica que ignorem que a Espanya, només el 2019, es van produir més de 11.000 repatriacions forçoses i, encara que el 2020 van ser moltes menys a causa de les limitacions imposades per la covid 19, és un nombre que s’ha anat incrementat geomètricament des del 2014.

Durant aquests dos últims anys he escoltat moltes vegades les mateixes frases de la Maria: «Et veus en una situació de desesperació, de “no sé realment per què sóc aquí, perquè jo només vaig cometre un error”» o «jo venia aquí a buscar-me la vida i se m’ha tractat com una delinqüent». Les hem escoltat totes les persones que visitem interns tant al Centre d’Internament de la Zona Franca com als altres que hi ha a Espanya, amb el mateix sentiment d’impotència davant d’un mantra inacabable i que es repeteix en cada un d’ells.

Per què la història de la Maria és, doncs, diferent? Per què és notícia? Doncs perquè es tracta d’una ciutadana europea i que, per tant, aquesta no pot ser considerada més que una persona innocent «que anava a buscar-se la vida», mentre que els milers de subsaharians i magribins que moren a les nostres costes no poden ser més que potencials delinqüents, encara que també només vinguin a «buscar-se la vida».

[1] ElDiario.es (14/05/2021): https://www.eldiario.es/desalambre/espanola-detenida-entrar-reino-unido-brexit-venia-buscarme-vida-tratado-delincuente_128_7935189.html

[Imatge de Carabo SpainPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Després d’una etapa com a docent al Màster de Transformació Digital de la UAB i desenvolupant projectes de transformació digital al sector privat, va col·laborar a la Fundació La Vinya. Actualment crea i desenvolupa projectes de caire social per a diverses entitats. És enginyera técnica en Topografia, Màster en projectes de Cooperació Internacional al Desenvolupament i Ajuda Humanitària de Creu Roja i postgrau en Cultura de la Pau per la UAB. També escriu el TFG per concluir el triple grau en Filosofia, Política i Economia de la U. P. Comillas. Comparteix missió com a voluntària a Migra Studium, als equips del Grup de Visites al CIE, Acollida i Hospitalitat. Blog personal: Talita Kum
Article anteriorDe Rerum Novarum a Fratelli tutti. 130 años de magisterio social
Article següentActualitat del secret messiànic

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here