“Me ahogo, me ahogo, me ahogo en este albañal
y me duele España en el cogollo del corazón”.
(De una carta de Miguel de Unamuno a un profesor universitario español residente en Buenos Aires)
Igual que el gran filòsof basc, em fa mal Colòmbia, la meva pàtria. Escric aquestes pàgines des de la distància geogràfica que fa créixer el dolor, des del respecte que em mereixen les víctimes que estan deixant les actuals mobilitzacions ciutadanes i des del reconeixement a la feina de les persones que s’estan deixant la pell en la consecució de la pau social.
Colòmbia, un dels països amb més potencial de l’Amèrica Llatina, torna a ser notícia de rellevància internacional per la situació generada com a conseqüència de l’aturada nacional convocada el passat 28 d’abril per protestar i exigir la derogatòria de la reforma fiscal presentada pel govern del president Iván Duque.
Una setmana després, tot i que el govern va retirar el projecte de la reforma fiscal, encara hi ha manifestacions en diverses ciutats de país amb els nefastos resultats que per la premsa anem coneixent: més de 30 persones mortes en enfrontaments amb la força pública, prop de 800 persones ferides, danys quantiosos en la infraestructura urbana i en el sistema de transport massiu de ciutats com Cali i Bogotà, desproveïment dels mercats i encariment dels productes bàsics ocasionats pels talls de les carreteres principals i, sobretot, la desconfiança, la por i la crispació que es van apoderant de l’ànima dels colombians que ja no resisteixen més.
La gota que va fer vessar la copa…
L’aturada nacional del passat 28 d’abril és la punta d’un iceberg o la gota que va fer vessar la copa. Són ja tantes pàgines de dolor i frustració què va acumulant el poble colombià, que la reforma tributària del president Duque va ser només un pretext per dir prou.
En sectors importants de la població es percep una creixent frustració pel curs que ha pres el procés de pau amb la guerrilla de les FARC. De l’entusiasme i la il·lusió per veure el final de més de 60 anys d’enfrontaments fratricides, s’ha passat a l’estupor al veure com els índexs de violència no baixen i, per contra, augmenten sobre ciutats i camps els assassinats de líders socials i d’antics combatents de la guerrilla.
La polarització política ha dividit famílies, pobles i comunitats. El discurs de l’odi i la confrontació no és innocu. Les seves paraules, lluny de cridar al diàleg i a la reconciliació, incendien i afavoreixen el clima de violència que veiem amb preocupació a les notes de premsa i a través de les xarxes socials. Líders polítics d’una i altra banda estan darrere d’aquest clima de crispació i, més d’hora que tard, hauran de reconèixer la seva part en el que està succeint i oferir camins alternatius de solució als problemes urgents de la ciutadania.
La pandèmia ocasionada per la COVID-19 no pot deixar-se al marge en aquesta succinta anàlisi, ja que ha posat en evidència les enormes esquerdes que té el sistema d’organització social de Colòmbia i de no pocs països més. Les persones mortes, el col·lapse dels serveis de salut en algunes ciutats del país, l’abandonament sistemàtic de les persones vulnerables i la falta d’oportunitats per a l’accés a una vida digna, són només uns quants indicadors que la “normalitat” no era tan normal.
La lectura d’alguns indicadors socials pot ser útil a l’hora de comprendre les motivacions dels colombians per seguir expressant el seu malestar. Al gener la taxa d’atur era del 17.3%, un 4.3% més que al desembre de 2020.
Però aquí no queda aquesta xifra. La informalitat al país, d’acord amb l’últim informe del Departamento Nacional de Estadísticas (DANE), el sistema estadístic de país llatinoamericà és del 49.2% i el març, la desocupació va pujar al 14,2% (1.6 punts percentuals més comparat amb el mateix mes de l’any passat). Aquest és un indicador preocupant, ja que darrere de les xifres hi ha centenars de famílies que no tenen per cobrir les seves necessitats bàsiques.
Els indicadors de pobresa són, desafortunadament, més dolorosos. Com a resultat de la pandèmia es preveu un augment de la pobresa de fins al 42.5% i, d’aquesta xifra, un 15.1% en situació de pobresa extrema. ¿Podem imaginar que una família pugui viure amb menys de 2 € per dia?
Colòmbia necessita una reforma fiscal, això no ho poso en dubte, però no qualsevol reforma i no en qualsevol moment. Des de fa diversos anys les successives reformes fiscals han deixat ferits els comptes de l’Estat. Per a ningú és desconegut que la reforma del 2019, que va reduir les aportacions de les grans empreses, ha deixat en fallida el país, la qual cosa ha implicat una disminució notable en l’aportació pressupostal a les polítiques socials i d’inclusió. Amb l’Estat a la vora del col·lapse financer, així ho expressaven els ministres del ram poc abans de l’aturada, el poble no ha vist mostres d’austeritat i contenció de la despesa de govern. No han estat poques les veus que s’han aixecat davant l’excessiva despesa de l’executiu i davant algunes compres previstes just en aquest moment de crisi: ¿Calen avions de combat d’última generació? ¿Fan falta tants cotxes blindats per als funcionaris de l’Estat? ¿Cal invertir tants diners en el manteniment de la imatge de president?
Amb aquest escenari de fons el govern envia a tràmit parlamentari una reforma que gravava amb duresa les persones de classe mitjana. Diu un polític colombià que aquesta reforma gravava els aliments dels que hi tenen l’accés difícil i els salaris dels que encara tenen feina. El malestar ciutadà és evident i condueix a la convocatòria de l’aturada del 28 d’abril. Certament la proposta de reforma no pot venir en un moment més inoportú.
La jornada, en principi plantejada com una proposta pacífica i dins del marc constitucional del dret a la protesta, molt aviat canvia la seva deriva cap a la violència, el vandalisme i la mort.
La força pública carrega contra els manifestants en un excés policial que ja ha estat denunciat per la Delegada de Drets Humans de les Nacions Unides i altres institucions i estats. Han estat particularment dolorosos els fets esdevinguts a Cali, Bogotà i Pereira.
Però també alguns manifestants, potser atiats per persones amb la intenció de sembrar el caos i l’anarquia, han recorregut al vandalisme i la barbàrie, que aparta de la seva veu la legítima protesta i els seus justos reclams. Això, amb el saldo de vides humanes perdudes que ja hem apuntat.
Em sembla injustificable l’ús de la força davant de persones inermes, no obstant, i amb la mateixa radicalitat, repudio els que, molt probablement des d’interessos aliens a les marxes, han incitat els manifestants a la violència. Jo vaig exercir el ministeri sacerdotal a La Aurora, el barri en el qual uns manifestants calen foc a un centre d’atenció de la policia amb els uniformats dins, i podria afirmar que no m’imagino els joves que vaig conèixer allà duent a terme un acte tan violent i mancat d’humanitat i consideració.
Ja va una setmana d’aturada. Sembla que el seny va guanyant alguns punts, però encara cal desarmar els esperits i seguir cridant els actors polítics a la taula del diàleg i la reconciliació. El recurs a la violència no condueix sinó a més violència, més dolor i, en les actuals circumstàncies, a afeblir la ja fràgil economia del país.
Diu la lletra de l’himne nacional de Colòmbia: “Cesó la horrible noche”. Pugui ser que Colòmbia, aquest puixant país d’Amèrica Llatina, ressorgeixi de les cendres i ocupi el lloc que la seva gent es mereix i la història li ha de donar.
[Imatge extreta de Wikimedia Commons]