Al maig del 2019 la filosofa i psicoanalista francesa Cynthia Fleury escrivia  a  Le soin est un humanisme (Gallimard, 2019) «quan la civilització no es dedica a la cura, no és res», i poc s’imaginava que uns mesos més tard l’esclat de una pandèmia faria palès el profund sentit de les seves paraules. Fleury presenta una visió de la vulnerabilitat humana inseparable de la capacitat regeneradora de tota persona. Sosté que de l’experiència de vulnerabilitat brolla el sentir-se responsable envers els altres. I és aquesta cura el que en fa humans.

Una proposta humanista que surt a l’encontre de la desesperança i desorientació existencial provocades pel COVID-19 i les seves conseqüències, però es tracta d’un punt de vista que sembla ignorar Déu.

El relat bíblic de Lluc 7, 11-17 ve en el nostre ajut i ens pot donar una resposta.

El passatge presenta l’escena de l’encontre de Jesús amb una mare vídua que acompanya el seguici fúnebre del seu fill únic. Un text escrit amb noms i verbs, sense matisos, en el que ressalta l’essencial, l’acció que defineix cada persona.

La mare és l’expressió de la vulnerabilitat en una societat jueva: dona, vídua i sense l’únic fill. Ella no fa res, cap gest, solament està allà.

Jesús, en veure-la, davant del seu patiment, es commou i li diu:  «no ploris». A continuació  toca el fèretre, diu al mort que s’aixequi i el dona a la seva mare.

No hi ha súplica per part de la dona, tampoc cap condició per a un miracle per part de Jesús.
No hi han intercessors que empenyin Jesús a actuar.
No sabem si el fill havia mort d’una malaltia, si havia estat víctima d’una injustícia o s’ho havia buscat.
No s’indica si es tractava d’una família jueva observant.
No hi ha cap discurs ni cap ensenyança teològica.

Solament la vulnerabilitat humana i el moviment compassiu de Jesús davant del profund dolor.
Solament parla Jesús i és per a dir a una: no ploris; i a l’altre: aixeca’t.
Solament hi ha una intencionalitat: alliberar aquelles persones del sofriment.
Solament hi ha l’acció d’acostar-se i tocar.
Solament es pronuncien paraules que generen vida.

L’escena es tanca amb la conclusió que n’extreu la gent que ho veié: «Déu ha visitat el seu poble», tot i que Jesús no ha esmentat Déu.

La nuesa descriptiva de l’episodi fa ressaltar que el moviment espontani de Déu davant la vulnerabilitat humana és el de compadir-se i apropar-se. Déu és així. El que es propi en Déu és generar consol i vida. Aquest és Déu, i en aquesta actuació el poble el reconeix present.

L’austeritat de la narració no pretén desqualificar les mediacions humanes a traves de les que Déu actua, són clares en el conjunt de l’evangeli, que cal interpretar com un tot. Ara bé, aquest text ens posa davant dels ulls l’essencial de Déu, allò que precisament dona fecunditat i sentit a les mediacions humanes.

Jesús s’apropà per alleugerir el sofriment.  Ell no pot fer-ho físicament avui, però ho fa en les persones que s’acosten a la vulnerabilitat humana moguts per la compassió, el moviment de Déu. Aixó és el que, amb altres paraules, s’expressa en el discurs de Cynthia Fleury tot i que ella, probablement no en sigui del tot conscient.

[Imatge de mark10852Pixabay]

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Llicenciada en Pedagogia, Filosofia i Ciències religioses, postgrau d’Acompanyament Espiritual. Membre del seminari i del consell d’EIDES i dedicada a l’espiritualitat dels Exercicis Espirituals i a acompanyaments personals i de grups. Religiosa de la Companyia de Santa Teresa.
Article anteriorLa idealització de la bogeria en l’art
Article següentMi(ni)sterio eclesial y mujer

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here