En les societats primitives, les preguntes que implicaven els límits i la consciència de l’humà tenen una centralitat primordial en l’estructuració de la vida social: per què existim?, per a què existim?, què hi ha després de la mort? Tot allò que té a veure amb la subsistència, com caçar, llaurar el camp i reproduir-se, és un acte sagrat on hi ha una comunicació amb els déus, amb el sentit: perquè, en viure, s’està morint i anticipant el més enllà o la seva absència. La distinció entre profà i sacre és difícil d’establir en les comunitats més antigues.

L’antropòloga Karen Armstrong defensa que fins que no es consolida l’era de la raó actual l’espècie humana conserva, en el seu llenguatge, una vessant mítica que remet, amb les pròpies referències culturals i de civilització, a mostrar i actualitzar els grans misteris en la quotidianitat. El fet religiós, el fet de l’experiència del sentit, és un fet abordable col·lectivament: cada societat viu en els seus arquetips i en les seves representacions d’allò innombrable, que es travessa de mites i d’històries per a ser viscut i compartit. D’alguna forma, defensa Armstrong, en els darrers segles, amb la imposició del racionalisme modern i l’auge de la individualitat, el llenguatge mític no desapareix: s’arracona en l’art, en la literatura, que venen a ser aquells reductes on hom pot accedir, a través d’una intel·ligència que ens precedeix, d’un excedent de lucidesa anterior a nosaltres, als interrogants que, malgrat tot, segueixen persistint.

En les societats indoeuropees hi ha un arquetip que s’ha repetit, segons la meva opinió, fins als nostres dies: el del foll. Amb un nom o altre, el foll ha estat aquell que ha tingut una experiència de vida tant intensa que no ha suportat la col·lectivitat. D’alguna forma el conjunt de la societat nomena al foll en dos sentits. El primer, per a marcar els límits col·lectius d’allò possible; la bogeria pot ser un estigma que disciplina la normalitat i censura aquells comportaments que no la reforcen. El segon, per a mostrar la Veritat; la bogeria també és l’obertura d’una porta a allò que la societat, per si mateixa, no és capaç d’esmentar: és l’acte de dur l’existència humana més enllà dels seus propis límits.

Hi ha una extensa bibliografia que ha estudiat el primer cas, des de Foucault a Deleuze i Guattari, fins a les noves corrents de pensament de gènere, que demostren com la feminitat ha estat patologitzada amb l’objectiu de controlar la reproducció en un sentit o en un altre. En termes d’instantani present: vivim en una societat hipermedicalitzada, on tots aquells comportaments que destorben el ritme de producció són entesos com a malaltia o, per dir-ho millor, vivim en un món on la idea de sanitat mental té a veure en abocar la identitat i el sentit de vida en el món del treball. D’aquí vull senyalar un punt: la nostra societat dóna centralitat al món del treball no tant com aquelles antigues societats, que l’entenien com un moment de contacte amb el sentit conscient (per què treballem?, per què vivim?), sinó amb una forma molt més vulgar: una societat ha de produir, créixer i estar inserida en l’ordre internacional de mercat. Perquè sí.

Amb aquest punt entrem a la segona vessant de la bogeria: el de l’accés a la Veritat. En les societats primitives, el sacerdot era un ésser que entrava en trànsit i, de tornada, explicava el que havia vist: i com que el llenguatge mític era una forma quotidiana més, junt amb el llenguatge racional, de nomenar i habitar el món, allò que havia vist podia tenir validesa. L’inconegut aterrava en forma d’històries que, col·lectivament, podien ser reviscudes, representades i, així, la societat madurava en els seus misteris. Amb els segles, les societats es tornen més complexes. Hi ha un altre arquetip que es va repetint: el de pujar a les altures per a tenir accés a la veritat. Com Abraham arriba a Moriah per a sacrificar Isaac i rebre el misteri de Déu; com Elies alçant-se al cel amb un carro de foc, anant a dissoldre’s en el Pare. El grans profetes sempre buscaren les altures. Em pregunto: què eren sinó savis folls? Què vivien sinó l’experiència humana des dels seus límits més terribles? Però vivien també en una societat que els anomenava com a profetes i les seves visions tenien validesa. Tanta que, a través de Kierkegaard, l’acte d’Abraham dóna sentit a misteris com el de la creença a tot un corrent de pensament existencialista viu en la nostra societat actual. Aquest darrer fet ens descobreix que vivim inserits en una tradició i que l’individualitat és un miratge. És un miratge i la seva contínua auto-reivindicació és dolorosa: perquè aquell qui es fa la pregunta del sentit avui dia no té a l’abast unes estructures d’acollida, com diria l’antropòleg Lluís Duch, prou suficients, més que les que ell mateix sigui capaç de proveir-se. I avui sembla que només les pot trobar en l’art o en algunes formes de viure la religió, com a dues parcel·les escindides de la vida però que guarden, fragmentàriament, la capacitat del llenguatge mític per explicar la realitat humana. El pas de la infància a la vida adulta és el pas del món estudiantil al món laboral, amb els ritus lúdics i seculars de l’avui. Sovint, qui va més enllà, troba les pròpies representacions en la literatura, en el cinema, en identificacions simbòliques d’un quadre, etc. I és aquí on rau la crítica d’aquest article: trobo que la bogeria està representada des d’un mal símptoma: que la societat ja no té la follia com a arquetip d’allà on es diposita la veritat. L’humà, històricament, mai com avui ha hagut d’enfrontar-se tant sol a la magnitud d’un fet com emparaular el món. En el patiment exacerbat, en la passió desenfrenada, en la idealització del suïcidi, és fàcil i a l’abast trobar-hi allò que la societat no ens ofereix des del punt de vista del sentit: una existència duta al límit a la qual puguem preguntar-li allò que és central en l’ésser humà. Projectar la bogeria i transformar-la en identitat, per aquest buit tant gran, pot presentar-se com a refugi. Esdevenir Rimbaud, patir com Pizarnik, admirar biografies com la d’Alda Merini, ens permeten protestar i impugnar, avui, tot el règim de l’existència contemporània. I, com a amant de la poesia, em sembla preciós que aquelles i aquells poetes amb la intensitat del seu llenguatge i la seva aposta de vida puguin permetre a generacions posteriors escindir-se de l’avui més desemparant. Tanmateix, la societat segueix sent la mateixa: i, mentre aquests camins no tinguin tornada, mentre el món no sigui trasnformat, la sensibilitat dels qui necessiten emmirallar-se en la follia s’aboca a una intensitat insuportable, a una frustració sense sortida. Perquè la follia és l’evidència del final, la seva expressió més instantània, més carnificada, i donar centralitat en l’educació humana a això pot exacerbar encara més el problema de l’individu, de la manca de recursos per habitar la vida.

Amb totes aquestes reflexions reivindico la figura del testimoni. Crec que l’art avui també ha de ser testimoni. Per a mi el sol fet d’escriure poesia i travessar les preguntes doloroses de l’existència ja és un fet tremendament social, perquè pretén guarir una societat que ja no s’iinterroga. I, segons el meu parer, l’art ha de saber reivindicar les veritats de la follia, però no ha de reivindicar sempre la follia: ni com a identitat, ni com a referent en el qual emmirallar-se, ni com a representació del viure. Buscar un sentit i viure en aquesta recerca, habitar allò que persisteix, anomenar el misteri: aquestes són representacions que necessita el nostre món. I donar espai, en definitiva, a que la bogeria parli i ens habiti, sense haver-ho d’estar nosaltres, de bojos ni boges, sense haver-nos de sentir fills ni filles del maleïtisme per a construir amb sentit el nostre món tant fràgil i que tant desolats ens té. Tractar de dur el Cel, per més borrós que sigui, a la Terra, per més intempestiu que sigui el camí.

***

Referències bibliogràfiques

Armstrong, Karen: Breve historia del mito,  Siruela, Madrid, 2020

Duch, Lluís: Religió i comunicació, Fragmenta, Barcelona, 2010

Eliade, Mircea: El mite de l’etern retorn. Arquetips i repetició, Fragmenta, 2015

[Imatge de Ryan McGuirePixabay]

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
És graduat i màster en Història Contemporània per la UAB. Actualment investiga l’experiència de les comunitats cristianes en els moviments veïnal i obrer antifranquistes a la ciutat de Terrassa, gràcies a un Ajut per a la Formació de la Fundació Joan Maragall. També edita la Revista Poetry Spam, “revista antipoètica de treballadorxs precàrixs i desocopadxs”, i el suplement de poesia Avalon Fanzine.
Article anteriorFrancesc i l’Església europea: «fer rebombori» amb les persones LGTBI
Article següent«No ploris»

1 COMENTARI

  1. perdoni, però vostè no sap de kè parla… o potser sí ke ho sap, però no s’explica gaire bé…
    … “molta idealització però poca vivència” resumeix la meva krítika
    idealitza la vivència d’allò sagrat en una imaginada societat primitiva amb paraules com “déus” i “sentit”… akestes paraules, però, només són “especialitzacions” possibles de tal vivència, els anomenats primitius sovint són anomenats “animistes” per la vivència d’allò sagrat, diguem, “en general, difús, per tot arreu”… ke en concret és l’alè de vida que totes les animetes necessitem en comú, tampoc cal anar gaire lluny…
    vostès comencen per separar sacre i profà… fet això, passen pàgines i més pàgines i llibres i més llibres lamentant tal separació…
    “l’era de la raó actual”… perdoni… kina “raó”? l’era actual pretén tal “raó”, però no la practica pas… un ús dels recursos con l’actual NO mereix el nom de raó, no cardem, eh?
    la idea de la literatura i les arts com a “reducte d’una mentalitat mítica” sembla treta de l’Astèrix… però la situació de fet és més trista… en akesta era actual es propaguen mites sense cap pudor, com el del gen egoista, el del desequilibri químic com a causa dels dits “trastorns mentals” o el de l’emprenedor triomfador segons convingui al profit o al partit…

    nonono els interrogants es duen a dins! i cada persona viurà els propis amb més o menys honestedat al llarg dels anys…. els interrogants són interrogants… i les històries ke pretenen respondre o entretenir tals interrogants han anat perdent kualitat amb el pas dels segles, sí… però tant és, arriba un moment en kè les històries, fins i tot les bones històries ke viuen perkè reconeixen el valor del silenci i no pretenen nombrar allò innombrable, només recordar-lo… ja no alimenten
    … si una societat ja no creu en Veritats en majúscules (excepte els $), no necessita – ehem – “especialistes en allò sagrat”(altres ke els inics praktikants de l’interés compost) per comunicar-les… per tant keda només idealitzar personatges i les seves vivències més o menys extremes segons el gust.. .si es pertany a determinada presumpta elit intel·lektual seran uns i si es pertany a d’altres grups seran d’altres els personatges idealitzats o arketips o com se’ls vulgui anomenar…

    … tota la humanitat ha patit i pateix fins avui el procés de la industrialització, però no tota la humanitat ha fet el camí de pensament ke passa per Kierkegaard – gràcies a Déu, em permeto d’afirmar

    és cert ke avui la humanitat pateix una pressió psíquica sense precedents en la història (no vull dir el virus de moda sinó dolors més antics), és cert que les persones sensibles pateixen aquesta opressió amb molta més intensitat i és massa cert que les històries (avui no parlem de les pastilles) ke la nostra societat ens serveix no ens ajuden amb akest patiment

    …. però NO, de cap manera… això NO és un joc o un teatre
    no es pot
    “donar espai, en definitiva, a que la bogeria parli i ens habiti, sense haver-ho d’estar nosaltres, de bojos ni boges,”
    no pot ser
    o hi ets o no hi ets… qui ho pregunta és ke (potser encara) no hi és, potser encara no l’hi han POSAT… no es faci il·lusions, però, a vegades preguntar massa porta konsekuències imprevistes…
    la intensitat de la inspiració o vivència artístika sovint és massa forta i desborda i trastorna l’artista però sense akesta intensitat l’obra no existiria… no pot haver-hi l’una sense l’altra…
    igualment, la vivència religiosa pot ser molt intensa i transformar la persona…. sense tal intensitat no hi hauria transformació…

    però tot això no és gaire important
    important és això:
    …… i no és literatura… les vulneracions psikiàtrikes dels drets humans són horribles de conèixer
    una societat opressora maltracta sistemàticament a persones “pel seu bé” sota l’aparença d’un tractament… una persona psikiatritzada pateix abusos semblants als d’una persona presa sense haver comés delicte… però una societat cruel necessita hipnotitzar-se per no veure la seva pròpia crueltat … i la marató de tv3 de 2021 intentarà un rentat de cara de la situació

    per això un article com akest mereix una resposta així:
    no necessitem idealitzacions artístiques…. necessitem relacions humanes on s’admeti l’expressió de
    vivències i sensibilitats poc habituals
    i sabem ke això implica un canvi total de les relacions humanes, implica justícia….sense justícia en les relacions no pot haver-hi salut mental … o a l’inrevés, l’augment dels dits “trastorns de la salut mental” indica una societat mancada de justícia… no és un problema d’individus “excepcionals” per una excusa o altra sinó una malaltia de la societat sencera…

    però la colla inklassifikable del mestre amable està treballant en l’assumpte i encara ke no ho sembli, la jugada va bé, la Gran Abraçada és molt a prop i la humanitat trobarà en camí de la curació!

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here