Fa una setmana, diumenge a la matinada cap a les 12:30, amb premeditació, nocturnitat i traïdoria, dos homes armats desperten a crits al P. Christian. Quan ell obre la porta de la seva cambra, sense temps de res, li disparen sis o set trets. El fereixen a les cames i fugen. El desenllaç hagués pogut ser fatal, però per sort sembla que el P. Christian es recuperarà.

Això passava a Rumbek (Sudan del Sud), el país que pateix la pitjor crisi de desplaçament del continent amb més de 4 milions de persones refugiades i desplaçades internament i que no aconsegueix sortir de l’espiral de conflicte atiada per la lluita pel control de la terra, el bestiar, l’or i el petroli. Ni un papa de genolls va poder convèncer als líders dels diferents bàndols que aturessin tanta absurditat i tanta mort.

Tants i tants d’altres, com el P. Christian, que han viscut les conseqüències de la violència, ja no hi son per poder explicar-ho. Encara recordem amb dolor l’assassinat no fa ni dos anys i mig del company jesuïta Victor-Luke a la mateixa zona del país.

A mesura que passen els dies, l’estupor va deixant pas en mi a una barreja d’indignació i desconsol. El P. Christian Carlassare, missioner combonià nascut a Itàlia, va ser recentment nomenat bisbe de Rumbek, porta més de 15 anys a Sudan el Sud i té la meva edat (43 anys). L’any que vaig viure a Juba, la capital, ell i jo vam compartir força, sobretot els diumenges celebrant l’eucaristia amb la població desplaçada als afores de la ciutat.

Sento desconsol per la comunitat cristiana –i en concret la catòlica– a Rumbek, una diòcesi que portava 10 anys sense bisbe i on el missatge de l’evangeli es troba amb unes grans resistències. Fruit, en bona part, d’una cultura local profundament travessada per la violència i la venjança aparellada amb una comprensió de la identitat ètnica molt exclusivista. Després de l’assalt armat al bisbe in péctore, s’estan investigant persones diverses, entre elles capellans i fins i tot el coordinador diocesà (que a la diòcesi feia la funció del bisbe, mentre no se’n nomenava un). Alguns mitjans han indicat que els trets van ser un avís i una advertència, una ferotge benvinguda a la terra on només regna la llei del clan. El P. Christian és estranger i a més ha treballat molts anys amb persones de la ètnia històricament enfrontada als habitants de Rumbek, on se li ha demanat de ser bisbe. Se’m posen els pèls de punta al pensar que potser darrere l’atac hi ha clergues i persones amb autoritat dins la comunitat catòlica, clara mostra de que el càncer de la cleptocràcia sense escrúpols de les elits polítiques i militars s’ha estès dins l’Església també.

Però potser més encara, sento una gran indignació perquè mentre Sudan del Sud no aconsegueix sortir-se’n d’anys i anys de conflicte armat, els països del nord incrementen la despesa militar i es lucren amb la venda indiscriminada d’armes. A molts països, la presència massiva d’armes automàtiques i lleugeres es fatídica. A Rumbek nois amb només 10 anys vigilen el ramat de vaques del seu clan amb un Kalàixnikov penjat a l’espatlla. Amb molt d’encert i amb una senzillesa incontestable, Marcelina, la mare del P. Christian, qüestionava:

“A més del que va passar, em pregunto: d’on van sortir aquestes armes que van disparar al meu fill? Certament no del Sudan de al Sud. Vénen del nostre món occidental. Està molt bé resar per Christian i per Sudan del Sud i també organitzar una vigília de pregària però per què no transformem aquestes fàbriques d’armes per construir la pau al món? Totes les energies, intel·ligència i tecnologia que posem al servei de les armes i de la mort, per què no les convertim en eines que, en canvi, produeixin vida i esperança pels éssers humans? ”

El missatge de perdò que el P. Christian ha ofert als seus assaltants és un testimoni de la força d’algú mogut per una fe profunda en Jesús de Natzaret i d’una Església convocada a viure l’amor en temps difícils. L’amor i l’esperança no es demostren només quan tot va de cara, quan tot sembla que ens somriu, sinó també, i potser més encara, quan la cosa es posa complicada i van mal dades. A Sudan del Sud, i a tant d’altres llocs, ens cal doncs un amor que perdona, que treballa per transformar una cultura local hostil i violenta, que desemmascara la xacra de la corrupció de les elits i que reclama canvis estructurals en un món profundament injust marcat per la bogeria del negoci armamentístic.

Aquesta és la crida a viure l’amor en temps de bales. Bon recordatori pels que residim a Espanya: hi ha bales més enllà dels sobres i la política a Madrid. Com deia la meva àvia: “amb foc més val no jugar-hi”

[Imatge de Gerhard LitzPixabay]

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Jesuïta, arquitecte i teòleg. En Berkeley, als Estats Units, va ampliar els seus estudis en l'àrea de la teologia de les migracions. Ha treballat amb el Servei Jesuïta a Refugiats (JRS) a Libèria, Nogueres (frontera EUA-Mèxic), Kakuma (Kenya) i Sudan del Sud. Actualment treballa a Barcelona a la Fundació Migra Studium, en el projecte d'acollida de refugiats i migrants (hospitalaris.org). És el coordinador de l'Escola Ignasiana d'Espiritualitat (EIDES), que és l'àrea d'espiritualitat del centre d'estudis Cristianisme i Justícia. És coautor del Paper CJ "Refugiats. Víctimes del desgovern i la indiferència" i va impartir a Cristianisme i Justícia el seminari "Quina espiritualitat per a una acció social?".
Article anteriorAprofundim en les polítiques actives d’ocupació, repensem el nostre model productiu!
Article següentFrancesc i l’Església europea: «fer rebombori» amb les persones LGTBI

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here