Govern formal i govern real
Sembla un joc de paraules. Però són realitats nostres. Una cosa és el govern amb els seus tres poders de l’Estat, i una altra és com es governa el país i qui són els que de veritat governen el país, molt més enllà de les formalitats dels poders de l’Estat. L’Estat de Dret que regeix la nostra democràcia ens diu que qui mana és el Sobirà, és a dir, el poble, a través no de persones específiques que imposen les seves decisions, sinó a través de lleis.
No hi ha cap persona superior a la llei, i alhora s’estableix que el govern és elegit formalment en processos electorals. Cada quatre, cinc o sis anys, segons els països, la ciutadania és convocada perquè per vot secret triï les autoritats que decideixen optar a càrrecs d’elecció popular. No obstant això, del dit al fet n’hi ha un bon tros que té nom i cognom: les que decideixen i controlen els instruments i institucionalitat del que anomenem la democràcia són cúpules reduïdes, basades en la cultura política patrimonial, matriu dels cabdills i de totes aquelles pràctiques personalistes i arbitràries que impedeixen que aflori amb tota la seva riquesa la institucionalitat democràtica i l’Estat de Dret.
Eleccions: tret essencial de l’Estat de Dret
Seguint la formalitat de la democràcia, les eleccions de les autoritats públiques constitueixen un tret essencial de l’Estat de Dret. En els nostres països centreamericans hi ha eleccions democràtiques d’autoritats públiques en el marc de l’Estat de Dret, però, com que estan controlades per cúpules reduïdes i sent els partits polítics propietat d’aquestes cúpules, es converteixen en contra sentit de democràcia, es violenta o es viola el dret ciutadà de triar lliurement les seves autoritats, se soscaven les bases mateixes de l’Estat de Dret. Moltes de les reformes institucionals que s’han impulsat al llarg dels últims 25 anys -després del final de les guerres intestines centreamericanes- han tingut a veure més amb la pressió internacional sobre els polítics i funcionaris dels nostres països que amb la necessitat que sentin els mateixos centreamericans per respondre a les exigències i desafiaments del món que es construeix al segle vint-i-u.
No obstant això, moltes de les reformes per a la consolidació de l’Estat de Dret han estat adulterades o manipulades per les mateixes autoritats responsables de dur-les al seu compliment, justament perquè aquestes últimes estan subordinades al sistema de partits polítics amb forts signes antidemocràtics, que neguen en els fets la democràcia que diuen defensar i representar. Per ser intrínsecament antidemocràtic, el sistema de partits polítics converteix en antidemocràtics tots aquells instruments orientats, paradoxalment, a enfortir la democràcia. És cert que s’han fet molts esforços per fer funcional el sistema polític i la legislació, fins i tot la comunitat internacional ha condicionat en no poques ocasions la seva cooperació a canvi de modernitzar les institucions de l’Estat. No obstant, els líders i autoritats públiques, en general, sempre tornen sobre els seus propis passos: acaben creient, i ho fan sentir, que pel fet de tenir un lloc públic estan per sobre dels altres.
Qui tria els qui triem perquè ens governin?
Formalment, els trien els seus partits en eleccions on participen diversos corrents interns. I qui elegeixen els candidats dins de cadascun dels corrents interns?
Ningú que no compti amb el vistiplau del líder, amb reconeixement tàcit del propietari o de l’equip propietari del partit polític, podria en cap cas ser candidat a un càrrec d’elecció popular. Normalment, els llocs més importants de govern compten no només amb l’aval dels principals líders o propietaris dels partits polítics, sinó amb l’aval dels alts oficials de l’exèrcit, també dels grans líders de l’empresa privada i amb el vistiplau de l’Ambaixada Americana.
Un ciutadà o ciutadana difícilment arribarà a ser candidat a la Presidència de la República sense haver passat per tots aquests filtres. El mateix es pot dir de la persona que sigui nomenada com a Ombudsman, President o Presidenta de la Cort Suprema de Justícia, membre de Tribunal Superior de Comptes o Fiscal general de la República. Les persones o grups de poder canalitzen el seu beneplàcit o el seu veto cap als candidats a l’elecció popular a través dels seus grans mitjans de comunicació.
Encara hi ha un altre actor que participa, cada vegada amb més força, en l’elecció dels candidats a ocupar els llocs de més rellevància en l’administració pública. Es tracta del que sol anomenar-se amb el nom genèric de Crim Organitzat, liderat pel narcotràfic. Existeixen fonts dignes de crèdit que sostenen que les diverses màfies de crim organitzat es passegen com si en fossin els amos pels diversos corredors de la política electoral i pel capital dels més importants grups econòmics de l’empresa privada.
Quan un candidat parla amb plena seguretat que arribarà a ocupar un alt càrrec públic, la seva certesa no li ve tant pel suport popular que tingui, sinó pel suport financer i polític que eventualment prové d’algunes de les màfies que circulen pel territori dels nostres països. Si el Crim Organitzat, que creua el tràfic d’armes, tràfic de persones, tràfic de drogues i segrestos, trasllada fortes quantitats de diners cap a líders i corrents dels partits polítics, sens dubte és perquè la política s’ha convertit en una font de inversió i blanqueig dels seus capitals i, a fi de comptes, en cap de pont per exercir i estendre el seu poder i control sobre la societat.
Paisatge de la democràcia centreamericana
Quan la gent amb bona voluntat i civisme va a dipositar el seu vot, els candidats i candidates ja han estat escollides pels que de veritat i sense necessitat d’eleccions prenen les decisions més importants per al país. Per a què són les eleccions llavors? Són un exercici que permet a la població sentir la responsabilitat d’elegir les seves autoritats i així exercir un dels drets que li garanteix la Constitució de la República. No obstant això, amb el control tan ferri que els grups de poder exerceixen sobre els mecanismes de la democràcia, el vot de la població acaba legitimant unes autoritats públiques els candidats de les quals compten amb l’aval i gaudeixen de la confiança de les persones i grups de poder perquè administrin els recursos de país, aprovin lleis i les apliquin d’acord amb les seves millors conveniències.
La democràcia i l’Estat de Dret es mouen i se sostenen sobre dos governs: el govern que formalment i legalment és triat pel vot de la població i, d’altra banda, el govern dels grups de poder real, el mateix que nomena i avala els que seran elegits per al govern formal. Entre els dos governs, el veritable, el durador i el que de veritat decideix i mana, és el que funciona per sobre i més enllà del cicle polític electoral, utilitza la democràcia i tots els seus mecanismes per legitimar les seves decisions, protegir els seus interessos i actuar, gairebé sempre, d’esquena a la gent pobra.
Democràcia política representativa versus democràcia participativa i econòmica
Quan la democràcia es redueix a la democràcia política representativa, es corre el risc, com és el cas de diversos dels nostres països centreamericans, de legitimar determinats poders fàctics dominants i la concentració de les riqueses i els béns públics comuns. És impensable assolir estabilitat política en una democràcia mentre persisteixi un model econòmic basat en la producció sense control simultàniament de supermilionaris i de miserables. Aquí trobem el factor estructural de desestabilització de la democràcia.
La democràcia actual, basada en partits polítics a través dels quals les societats elegeixen els seus governants i autoritats, és amb prou feines una expressió de la democràcia. La democràcia política representativa és una expressió de la democràcia, però no pot ni ha de reduir-s’hi. Els partits polítics són o poden ser factors de canvi, però ni sempre ho són, ni només en ells pot descansar la lluita pel canvi social.
La transformació social i política de fons ha d’unir la lluita política per l’accés al govern amb la lluita política per la democratització de l’economia, la societat i la cultura. Això s’aconsegueix si hi ha moviments que empenyin des de baix. I això no sempre és acceptat pels partits polítics, siguin aquests d’ideologia de dreta o d’esquerra. La democràcia política sense transformació del model d’inequitat econòmica serà sempre una democràcia a mitges, una democràcia mediocre o una de falsa o un intent de democràcia. I alguna cosa d’això és el que tenim ara en la nostra democràcia representativa en diversos països centreamericans.
Sense l’empenta des de baix dels moviments socials que qüestionin la democràcia política representativa, que demanin i exigeixin l’existència de la democràcia representativa, els 52 partits polítics es tornaran experts en democràcia, però en base a martingales entre les cúpules i en ruptura amb la vida quotidiana de la gent.
En el cas d’alguns països centreamericans, com Hondures, Guatemala i El Salvador, la gent assisteix a les urnes electorals confiada que així exerceix el seu dret a elegir les seves autoritats. Però en els sondejos d’opinió que realitzen anualment institucions universitàries i d’investigació dels jesuïtes d’El Salvador i Hondures (Cfr. Instituto de Opinión Pública de la UCA de San Salvador; ERIC-SJ, Hondures), la gent deixa molt clar la seva percepció que tots els partits polítics estan lluny de les seves necessitats, no escolten les seves demandes i els seus dirigents negocien entre ells el repartiment de llocs d’esquena a les necessitats de la societat. Escurçar aquesta distància, que és un desafiament per a les dirigències polítiques, i la construcció de moviments socials nascuts i inserits en la realitat quotidiana de la població amb la seva pròpia autonomia enfront dels partits polítics, són tasques per a la democratització de la societat.
La mentalitat clientelar de la majoria de la població se sustenta en la realitat de supervivència. És factor decisiu per a l’existència d’un pacte tàcit entre dirigents polítics dels partits i la gent en estat de supervivència. D’acord amb els diversos sondejos realitzats a El Salvador i Hondures, el nivell de consciència social i política de la societat segueix sent tan precari que a una majoria que supera el seixanta per cent de la població tant li fa qui estigui al govern i qui estiguin a l’oposició.
No importa qui sigui ni d’on vingui qui ha de resoldre els seus problemes, sinó si aquest algú, i de la manera que sigui i amb el mètode que sigui, en efecte resol els seus problemes d’alimentació, seguretat i ocupació. Si qui ho fa és un govern autoritari, populista i dictatorial, és el de menys. Aquesta és sens dubte la més amarga collita que deixa la democràcia amb els seus partits i eleccions. És un brou de cultiu perquè els forts s’exercitin com a demòcrates, encara que siguin personatges amb ínfules messiàniques o dictadors, com plana perillosament sobre la Centreamèrica actual.
Desafiaments generals per a la construcció de democràcia des de l’Església i la Companyia
1) Contribuir que les institucions funcionin per sobre de les arbitrarietats de les persones i grups polítics i econòmics. La debilitat o absència d’institucions debilita la democràcia i tanca les portes per a la governança, al mateix temps que enforteix els grups de poder tradicionals i els poders ocults que actuen en els corredors subterranis de la il·legalitat i de l’abús de poder.
2) Situar-se des de la tasca per enfortir el moviment social a partir de l’articulació de les demandes que sorgeixen de les organitzacions comunitàries territorials. La construcció de la democràcia participativa és impensable sense la construcció de teixits socials, econòmics i culturals des de les experiències democràtiques en les pròpies comunitats.
3) La democràcia política representativa és expressió de democràcia, però no pot ni ha de reduir-s’hi. Els partits polítics són o poden ser factors de canvi, però ni sempre ho són, ni només en ells pot descansar la construcció del canvi social. L’Església ha de seguir animant, amb les paraules de papa Francesc i sant Monsenyor Romero, el fet que la gent s’organitzi i que els moviments populars es constitueixin en actors que pressionin per la democràcia i per un model social i econòmic que garanteixi una distribució justa dels béns i riqueses (cfr. Paraules del Papa als moviments populars reunits a Roma i a Bolívia, i de sant Romero a les organitzacions populars a El Salvador).
4) La transformació social i política de fons ha d’unir la lluita política per l’accés al govern amb la lluita política per la democratització de l’economia i la democratització de la paraula i la participació. Això s’aconsegueix si hi ha moviments que empenyin des de baix, com anima l’Església en la seva dimensió social. I això no sempre és acceptat. La democràcia política sense transformació del model d’inequitat econòmica serà sempre, com a molt, una democràcia a mitges o un intent de democràcia. I una democràcia representativa sense establir les bases perquè hi hagi instàncies que debatin i deliberin sobre els grans temes de la societat, corre el risc permanent de representar elits reduïdes i cúpules, i imposar-los com si fos el que pensen i desitgen les majories.
5) Sense l’empenta des de sota dels moviments socials que qüestionin la democràcia política representativa, que demanin i exigeixin l’existència de la democràcia deliberativa i la democràcia participativa, els partits polítics podran garantir democràcies representatives formals, però no podran garantir que aquestes siguin autènticament democràtiques. L’opció pels pobres, com ens recorda l’Església, és el criteri per a un compromís des de baix, perquè és des d’aquesta realitat humana des d’on més fidels podem ser a l’Evangeli de Nostre Senyor Jesucrist.
6) La construcció de democràcia representativa, deliberativa i participativa ha d’estar unida a la construcció de cultura política ciutadana, això suposa processos de desaprenentatges de la cultura política patrimonialista i patriarcal, i això és un dels més grans reptes per a una Església i una Companyia de Jesús amb una forta tradició jeràrquica i vertical.
7) D’acord amb l’Evangeli, la paraula dita ha d’estar acreditada amb el testimoni de qui la proclama (cfr. Mt 7, 21-27). Si en l’Església i la Companyia de Jesús hem de parlar de democràcia i de cultura ciutadana, hem de fer-ho des del testimoni de construir cap a l’interior processos que qüestionin la cultura patriarcal dominant i l’estructura vertical que configura les nostres relacions. Només el que aconseguim de democràcia i cultura ciutadana a l’interior de les nostres estructures farà creïble la nostra paraula i farà possible que les nostres propostes incideixin en la societat. Perquè, al capdavall, el testimoni que acompanya la paraula és allò que sembra transformacions profundes i duradores.
[Article publicat originalment a Promotio Iustitiae/Imatge extreta de Wikimedia Commons]