Irene Vallejo, autora de L‘infinit dins dun jonc, ens diu que “en un món caòtic, adquirir llibres és un acte d’equilibri al caire de l’abisme”. En aquests moments de crisi polièdrica i global que estem vivint, sens dubte la metàfora s’ajusta a un sentir col·lectiu de caminar per un filferro prim, fent malabarismes amb horaris laborals, vida familiar, aïllaments, tancaments perimetrals i incerteses de tota índole. Així que creient fermament que els llibres ens poden servir de xarxa en aquest funambulisme existencial en què ens trobem immerses i immersos, aquí van les recomanacions de l’equip de Cristianisme i Justícia per a aquest Dia Internacional del Llibre i Diada de Sant Jordi.

  1. La primera recomanació ens arriba de la mà de Silvia Martínez Cano (@silviamcano): La mujer del retrato (Teresa Novoa i Mónica Rodríguez).

«Aquesta bellíssima novel·la gràfica fa un exercici complicat de memòria imaginativa, és a dir, aprofundeix en la infància de Concepción Arenal, sense deixar-se intimidar per la imatge seriosa i adusta de la dona madura del retrat que tots coneixem, i vol imaginar com hauria estat la nena sensible que va fer de Concepción una dona extraordinària. La il·lustradora de la novel·la, la rebesneta de Concepción Arenal, compta amb la imatge tant com ho fa l’escriptora, en un estil de traç auster però de senzillesa límpida que evoca uns silencis reflexius (llegiu-la en silenci!). Tant li fa si és una biografia objectiva de la pensadora, perquè fa el més important: captar amb la imaginació les vivències íntimes de la protagonista, aquelles que ens fan comprendre el perquè d’una vida activa i lliurada a l’atenció dels més desvalguts. Sens dubte una profunda narració de la sensibilitat humana continguda en una bella narració estètica».

  1. Una altra proposta incisiva i suggerent és la que ens ofereix Anna Ortín (@annaortin): El consentiment (Empúries, 2020), de Vanessa Springora:

«Recomano l’assaig autobiogràfic El consentiment, de Vanessa Springora, una reconstrucció concisa i impactant de la relació abusiva en la qual Springora es va trobar als catorze anys incitada per l’escriptor Gabriel Matzneff, de cinquanta. Springora ofereix una revisió catàrtica (per a ella i també per al lector) de l’experiència del seu consentiment a la llum de les narratives que, en les últimes dècades, han canviat la comprensió de l’abús de poder en l’àmbit sexual i afectiu, i han desembullat les experiències ambigües, prèviament indefinibles i il·localitzables de les víctimes. El testimoni és clarivident, i Springora ofereix un relat auster i sense ornamentació d’un tipus de culpa, de la relació amb Matzneff, i de l’escandalosa defensa de la pedofília per part de representants notables de la intel·lectualitat francesa i progressista dels anys 60 i 70. La descripció del constructe social del geni apareix de manera impecable. Un Matzneff infantil i narcisista exemplifica com, a l’empara d’una percebuda genialitat intel·lectual, l’home pot ser justificat i eximit en la manipulació, el maltractament i fins i tot la pedofília. És una lectura instructiva que combina magistralment una contextualització sorprenentment àmplia, un esquema conceptual subtil i una reivindicació clara i de justícia».

  1. Nubar Hamparzoumian Herrero-Botes ens aconsella la lectura ¿Dónde está, muerte, tu victoria? El sentido de la resurrección cristiana (Ed. Sígueme, 2020), d’Alexander Schmemann.

«En un any on la mort ha cridat a les nostres portes, i fins i tot ha estat ballant amb nosaltres, la lectura de Schmemann ajuda a comprendre com la resurrecció de Crist és realment central en la nostra vida -i no només per a la nostra fe-, i en la nostra manera de viure i d’expressar com estem cridats a la Vida. Encara que sembli breu en nombre de pàgines i siguin unes xerrades que l’autor va oferir fa anys, la lectura d’aquest llibre ajudarà als que encara vulguin respondre per què Jesús mor a la creu».

  1. Per la seva banda, Carlos Maza Serneguet (@CralsMS) ens convida a llegir España (Lengua de Trapo, 2021), de Santiago Alba Rico.

«No hi ha una sola manera de ser espanyol, i està a les nostres mans decidir quina Espanya volem ser: si la de les banderes esmolades o la de les simpàtiques i populars banderoles. Santiago Alba s’atreveix amb un tema de què pensava que no escriuria mai: el problema d’Espanya. Encara que potser el més sensat sigui deixar de preocupar-se’n, no dramatitzar-lo tant. Es tracta d’estibar, distribuir el pes de la càrrega a la bodega, segons les inclemències de temps per evitar que el vaixell naufragui. Discernir amb quina línia de la història ens quedem, què podem salvar per poder canviar els nostres tòpics. Després del final del neolític i la imposició del selfie, ¿serà possible construir un poble quan ja no queden pobles?»

  1. Rafael Díaz-Salazar selecciona per al llistat l’últim llibre d’Arcadi Oliveres, Paraules d’Arcadi (Angle Editorial, 2021).

«La tristesa per la mort recent d’Arcadi Oliveres s’atenua amb l’aparició d’aquest llibre. Constitueix una magnífica exposició dels grans problemes socials als quals va lliurar la seva vida aquest cristià que va ser un lluitador social exemplar. Animo a contemplar amb assossec el conjunt de la vida d’Arcadi, llegint alhora aquesta obra en la qual manifesta el seu pensament sobre democràcia, capitalisme, canvi climàtic, refugiats i immigrants, moviments socials, educació i el futur després de la pandèmia».

  1. Mònica Mínguez (@minguez_monica) suggereix Jerusalén, santa y cautiva de Mikel Ayestaran (Editorial Península, 2021).

«Redescobrir la ciutat tres vegades santa en perdre’s pels seus intricats carrers, revifar l’esperit amb l’aroma del cafè amb cardamom i endolcir el dia amb una porció de knaféh són algunes de les sensacions que s’instal·len en l’ànima en llegir Jerusalén, santa y cautiva. La ciutat captiva els seus habitants i visitants des de la fe, des de la història o des de l’imaginari. El llibre imprescindible per acostar-se a la realitat, a les tres realitats».

  1. Josep F. Mària ens anima a (re)descobrir La ciudad de la alegría, la coneguda obra de 1985 de Dominique Lapierre.

«Es tracta d’un antic best-seller que narra les peripècies d’una família rural de l’estat indi de Bengala Occidental que emigra a la capital (Calcuta) perquè el temps atmosfèric i el sistema econòmic de la seva regió fan impossible la seva supervivència. Aterren en un barri marginal de Calcuta (Anand Nagar, “la ciutat de l’alegria”) on es trobaran amb un jove sacerdot missioner francès i un metge americà, amb els quals lluitaran per millorar les condicions de vida del barri. La novel·la té, almenys, tres virtuts: 1) l’argument realment enganxa; 2) les anàlisis econòmiques, polítiques i culturals de l’Índia i de Calcuta són rigoroses, però no distreuen d’aquest argument; 3) la vida interior/cristiana del sacerdot té una alta qualitat… molt en línia amb Cristianisme i Justícia».

  1. També Juan Pablo Espinosa Arce (@juanpirancagua), des de Xile, s’ha animat un any més a fer-nos arribar la seva recomanació que no és altra que El grito manso (Siglo XXI Editores, Argentina, 2008), de Paulo Freire.

«Aquest any 2021 celebrem el centenari del natalici del pedagog brasiler Paulo Freire, àmpliament reconegut per la seva proposta d’establir una pedagogia alliberadora, transformadora de les relacions socials i incentivadora del compromís sociopolític per la justícia dels pobres de la terra. El llibre que voldria suggerir és El grito manso, que és una de les últimes intervencions públiques de Paulo Freire. L’objectiu central d’aquesta obra és proposar la idea que la intervenció pedagògica suposa un compromís amb el món, compromís viscut en la justícia, en la solidaritat i en l’elaboració d’una pedagogia crítica. Una obra altament recomanada per a tots els que ens dediquem a l’educació i àmpliament suggerida per als que senten i sentim el compromís amb el món!»

  1. Sandra Racionero-Plaza (@SandraRPRP) es decanta per tot un clàssic de la literatura infantil i juvenil: La cabana de l’oncle Tom (1852), Harriet Beecher Stowe (publicat en diferents editorials).

«Aquesta novel·la de profunds valors humans va ser el llibre més venut del segle XIX després de la Bíblia. El seu relat de l’esclavitud ha estat clau en la formació de diverses generacions, a més de, com va reconèixer Lincoln, haver jugat un paper important en l’abolició de l’esclavitud. Es nota que està escrit per una dona cristiana, Harriet Beecher Stowe, i el troben molt interessant persones de dotze anys i també les seves àvies».

  1. Alfons Calderón proposa la lectura de Conviure (RBA, 2007), d’Andrea Riccardi.

«El llibre passa revista a temes fonamentals que marquen ahir com avui l’agenda internacional: la globalització, el mestissatge derivat de la immigració, els vincles històrics no sempre ben païts de les nacions europees amb les seves antigues colònies, la construcció de la UE, l’islam i la seva relació amb Occident, el paper de les grans religions… Els esdeveniments transcorreguts des que es va escriure aguditzen si és possible l’anàlisi del seu autor, historiador avesat i fundador de la Comunitat Sant’Egidio, que ha intervingut amb èxit en diversos conflictes internacionals. Conviure, esforçant-se per conèixer i respectar l’altre, és la proposta perquè la pluralitat sigui font d’esperança i no degeneri en dinàmiques que portin a l’enfrontament».

  1. Des de Mèxic, Karen Castillo Mayagoitia (@KarenCastilloMa) ens porta una obra coral recent de la teologia feminista llatinoamericana: Genealogía crítica de la violencia, hacia la liberación del espacio político-religioso del cuerpo de las mujeres (Universidad Iberoamericana, 2021).

«El llibre reuneix les ponències que es van presentar al Primer Congrés Continental de Teologia Feminista, el març del 2017, a la Universitat Iberoamericana. És d’una gran pertinència en l’actualitat, ja que analitza la violència exercida contra el cos de les dones i dels homes en situacions de desavantatge per diferents causes. Els enfocaments principals de Congrés i del llibre van ser el de la teoria crítica feminista i el de les teologies feministes de l’alliberament, però també es va analitzar el tema central d’una forma interdisciplinar».

  1. Darío Mollá Llácer, per la seva banda, ens emplaça a la lectura de Relatos de reconciliación entre víctimas y agresores en procesos restaurativos (Ed. Comares, 2021), de Julián Carlos Ríos Martín.

«Julián Carlos és un professor en Dret Penal de la Universitat de Comillas que ha participat des de fa anys en processos restauratius de reconciliació entre víctimes i agressors. De manera particular entre víctimes d’ETA i els seus agressors, i de manera més recent entre víctimes d’abusos sexuals en tots els àmbits i també en l’àmbit eclesial. Tot allò de què parla en el llibre neix de la seva pròpia experiència personal. Consisteix aquesta publicació en 124 breus històries o anècdotes personals a partir de les quals l’autor reflexiona i convida el lector a reflexionar sobre la complexitat de les relacions humanes, de manera particular quan es vehiculen mitjançant processos d’agressió. És un llibre “viscut” abans que escrit i això li confereix un valor particular en abordar temes tan delicats com el de l’agressió, la culpa, el perdó o la reconciliació».

  1. Joan Carrera afegeix a aquest nodrit llistat el llibre Libres, dignos, vivos. El poder subversivo de los comunes (Icaria, 2020), de David Bollier i Silke Helfrich.

«La pandèmia ens ha mostrat la debilitat de sistema mercat-Estat per resoldre els problemes del nostre món. Aquest llibre mostra noves formes de produir i de conviure que comencen a crear-se per superar nostre sistema econòmic social i crear marcs convivencials diferents mitjançant la creació de nous procomuns».

  1. Rosa Ramos ens insta des d’Uruguai a endinsar-nos en una de les grans obres de Simone Weil, La gravetat i la gràcia (Fragmenta).

«L’autora va viure entre 1909 i 1943. Els textos recollits en aquest llibre són del 1941, tenen 80 anys. És important aquesta referència temporal per ubicar el seu contingut. Filòsofa i obrera, va participar en diversos fronts de batalles. No obstant això, els seus escrits són els d’una mística, d’aquí que la seva vida i els seus escrits despertin la meva atenció. M’atrau. No el llegeixo; l’estudio, dialogo i dissenteixo amb aquest llibre. Vaig escrivint les meves notes i comentaris a cada capítol i a cada afirmació (gairebé aforismes) que em crida l’atenció. Sens dubte és en la base de corrents espirituals actuals amb els que també estic en diàleg i tensió, ja que són “encarnacionistes”. En termes de filosofia clàssica sóc més heracliteana i aristotèlica que platònica com era ella. Us convido a llegir a Simone Weil, a asseure-us amb paciència i dialogar amb ella».

  1. Javier Vitoria ens parla del llibre De Jerusalén a Roma. La marginalidad del cristianismo de los orígenes (Editorial Verbo Divino, 2021), de Rafael Aguirre (ed.).

«Es tracta de l’última entrega del Grup de Recerca sobre els Orígens del Cristianisme, que lidera Rafael Aguirre. Els seus autors i autores apliquen una metodologia interdisciplinària a la seva investigació sobre un assumpte de vital importància per conèixer els orígens de l’Església. El resultat és un llibre mobilitzat no per interessos arqueològics, sinó per la recerca de llums del passat que tinguin rellevància per al present i el futur del cristianisme. I en aquest sentit resulta especialment important la reflexió coral del seu últim capítol sobre el cristianisme del present a partir de l’estudi crític dels seus orígens».

  1. Manuel Sánchez-Moreno (@manukareol) recomana Rasgos del nuevo radicalismo de derecha. Una conferencia (Taurus, 2020), de Theodor W. Adorno.

«Es tracta d’una conferència pronunciada per Adorno el 1967 a la Universitat de Viena. Testimoni dels totalitarismes, en aquest text recentment traduït i editat en castellà, dona unes claus bàsiques per entendre el retorn històric dels feixismes, en línia amb el que Enzo Traverso està investigant recentment. Les idees de l’ultranacionalisme es renoven després de la II Guerra Mundial en formes més amables amb la democràcia, però conservant el perillós eix excloent i violent. Sembla que ha estat escrit en els nostres dies, raó per la qual és una lectura imprescindible a la qual se suma la facilitat d’un text breu i l’epíleg de Volker Weiss».

  1. Felisa Elizondo ens porta una suggerent obra en francès, la novel·la de Léa et Daniel Domenach, Les murs blans (Grasset, 2021).

«Una memòria reconstruïda gràcies a la curiositat dels néts de Jean-Marie Domenach, que va viure al costat dels Mounier, Marrou i Ricoeur una experiència familiar i comunitària, que va durar diversos decennis, en un casalot amb balcons i ràfecs de fusta assentada en un parc poc conegut: el de Châtenay-Malabry. Léa i Daniel han recuperat, amb els seus records d’infància i, sobretot, pel relat de l’avi que els va viure, l’ambient i les converses d’homes que han deixat petjada en història cultural de França i fins i tot de tota l’Europa de la postguerra. En aquestes pàgines d’història familiar -i política- treuen el cap també altres noms que es van anar incorporant a aquella “conversa” sense prejudicis, ideada pel fundador d’Esprit, que va durar fins a l’any 68. En unes “parets blanques”, una altra generació ha recollit els ecos d’aquella comunitat singular».

  1. També des de Mèxic, Gerardo Cruz González (@gercruz) se suma a aquesta celebració de Sant Jordi i recomana Monseñor Romero. Testimonio vivo de justicia y reconciliación cristiana (Buena Prensa, Mèxic, 2021), del P. Rafael Bru Vila, SJ.

«Tot i que hi ha una gran quantitat de biografies sobre Oscar Arnulfo Romero, arquebisbe de San Salvador, sobretot des de la seva canonització, l’obra recomanada posseeix originalitat. Més que la presentació detallada de la vida de Mons. Romero, Rafael Moreno ofereix una seqüència narrativa del procés de compromís amb els drets humans, la pau i la justícia social del bisbe salvadorenc canonitzat per Francesc. L’obra és un testimoni, el de l’autor, de la vida compromesa del màrtir assassinat el març de 1980. Part interessant del llibre és que està estructurat des de les homilies i discursos de Romero. El testimoni plasmat és exemplar a l’Església llatinoamericana, que parteix de l’experiència de Jesús ressuscitat i l’opció evangèlica pels pobres. Respecte a l’autor, és fonamental reconèixer que va ser el seu secretari d’assumptes socials, de manera que el text de Rafa Moreno és de primera mà i això enriqueix la forma en què és presentat el text, que resulta entranyable, comprometedor i esperançador. És sens dubte un testimoni doble, per una banda, el de l’autor respecte al sant, i per una altra, la de sant Romero d’Amèrica, de com seguir Jesús de Natzaret».

  1. Josetxo Ordóñez (@Animus_Defendi) recomana Humà, més humà: Una antropologia de la ferida infinita (Quaderns Crema, 2021), de Josep Maria Esquirol.

«”Hay golpes en la vida, tan fuertes, […] que abren zanjas oscuras en el rostro más fiero y en el lomo más fuerte“, va escriure el millor poeta americà, César Vallejo. ¿Poden aquestes rases infinites parlar de nosaltres, humans tan finits i breus? Josep Maria Esquirol posa a prova el seu fi talent filosòfic per a això. Traça un recorregut a partir d’aquesta primordial ferida de l’ànima entre una antropologia molt personal. De la mà de Friedrich Nietzsche, Simone Weil, Emmanuel Lévinas i d’altres de les seves lectures habituals, ens porta Esquirol profundament i deliciosament pels paisatges de la nostra fragilitat. L’objectiu és trobar la manera de ser més humans, una necessitat sempre urgent».

  1. Des dels Estats Units, David Brooks ens parla de el llibre Caste: The Origins of Our discontents (publicat en anglès per Random House, 2020), d’Isabel Wilkerson.

«Isabel Wilkerson és una periodista americana de raça negra. Aquest segon llibre és d’una banda un assaig sobre el sistema de castes als EUA, i d’una altra, una autobiografia. Ella dona exemples de la seva pròpia vida per il·lustrar els seus comentaris. Crec que les seves intuïcions s’apliquen on sigui que hi hagi una societat classista basada en la desigualtat racial o econòmica. M’ha canviat per complet la perspectiva amb què veig el meu propi país».

  1. També en anglès i no un llibre, sinó dos, són els que ens porta Lluís Salinas Roca (@LluisSRsj), de l’autor canadenc Norman Wirzba.

«No és un llibre i, per desgràcia, encara no es pot trobar ni en castellà ni en català, però l’obra de Norman Wirzba és captivadora. Aquest professor de la Universitat de Duke, de Carolina de Nord (Estats Units), escriu sobre com poder entendre la naturalesa (de la qual formem part) a través de l’espiritualitat i sobre com poder-nos acostar a Déu a través de la seva creació. Segurament, el seu llibre més conegut i premiat és Food and Faith. No obstant això, The Paradise of God està escrit amb una sensibilitat especial que l’allunya dels estereotips i prejudicis per anar directe a l’arrel que ens permet intuir la meravella que és la nostra casa comuna».

  1. Sense abandonar l’espiritualitat, Alícia Guidonet (@alguri21) ens acosta a Silencio (Editorial San Pablo, 2021), de Teresa Guardans.

«Aquest és un llibre que convida a ser assaborit. L’autora, Teresa Guardans, ens condueix pels significats que la pràctica del silenci té en l’àmbit de l’espiritualitat. Acostumada als textos i a la pedagogia, Guardans ens ajuda a connectar amb la importància d’un silenci que impregna tot el que som i que actuem, al mateix temps que ens convida a portar-ho a la pràctica. La seva és una proposta de saviesa davant un món que té necessitat de silenciar i d’actuar des de la quietud».

  1. Jorge Picó Puchades (@jorgepicopuch) aconsella Luis Vives (Taurus, 2021), de José Luis Villacañas

«Explica l’autor del llibre que quan Joan Lluís Vives, el sefardita valencià amb ment d’humanista europeu, va cristal·litzar el seu projecte de vida en una divisa i va escollir “sense querella”. Profunda elecció si tenim en compte que va viure un autèntic calvari i que a més ressona neta i lluminosa en el nostre moment actual de polarització política. Vives era “un d’aquells homes que creixen per dins i no donen res per perdut”. Ara que tantes brúixoles morals i ètiques estan avariades, la mirada de Villacañas sobre Vives ens recorda que quan la caritat es refreda, la justícia és l’únic que ens fa humans i ha de ser la nostra última paraula. Una excel·lent biografia que eleva encara més la figura de Vives. Molt recomanable».

  1. Jordi López (@lopezcj), per la seva banda, es decanta per La drecera (Ed. Periscopi, 2021), de Miquel Martí i Serra.

«Les mirades dels nens solen ser una entrada a la realitat sense matisos. La innocència és una porta a la veritat dels fets i ajuda a descobrir els plecs de les relacions humanes. El llibre La drecera, de Miquel Martín i Serra, descriu, amb un llenguatge exuberant, un paisatge que es transforma a mesura que el protagonista creix. La seva mirada despulla les contradiccions entre el seu món íntim i la realitat d’una família benestant de la qual els seus pares eren masovers. El llibre ens alerta el risc de la pèrdua d’una realitat per la imposició d’un nou model de vida».

  1. José María Segura (@jmsssj) recomana Negro. 10 años de vulneraciones de derechos en la valla (Blume, 2021), de Sergi Cámara.

«”No sentim, callem i no volem veure”. Sergi Cámara, fotoperiodista especialitzat en migracions, desenfoca l’enquadrament de la càmera per desvelar la realitat que no volem veure. Un llibre forjat a les tanques de Melilla. Un sargit d’històries explicades pels seus protagonistes amb les seves pròpies paraules, amb impressionants fotos que són difuses i molt precises. És un llibre fruit del mecenatge col·laboratiu imprès en paper de qualitat. Un llibre que demana temps, ser “llegit” en petites dosis, perquè Negro és un exercici de contemplació de la realitat. Demana ser bressolat, bressat a cada pàgina. Un llibre imprescindible». 

  1. José Eizaguirre (@jmeizaguirre) suggereix la lectura d’Es tarde, pero es nuestra hora (Narcea, 2020), d’Emma Martínez Ocaña.

«Aquest llibre ha estat escrit durant el confinament de 2020 i, especialment, durant aquella Setmana Santa tan estranya que vam viure l’any passat. Uneix el curt termini d’una situació nova per a tots amb una mirada a llarg termini que integra aquesta situació en la greu crisi socioambiental que vivim. Per a l’autora, estem davant d’un profund canvi cultural que afecta també l’espiritualitat i la religió. “¿I si ens atrevim a mostrar aquest Misteri amb altres imatges que puguin respondre millor a la visió que avui tenim de l’univers i el seu procés evolutiu?” (Pàg. 166)».

  1. José Ignacio González Faus ens deixa tres recomanacions: La era del capitalismo de la vigilancia. La lucha por un futuro humano frente a las nuevas fronteras del poder (Paidós, 2020), de Shoshana Zuboff, Soñar despiertos la fraternidad en un tiempo de incertidumbre (PPC/Cristianisme i Justícia, 2021), de Javier Vitoria i el poemari de David Jou, Trenta poemes sobre el parenostre i els salms (Fundació Joan Maragall).

«Si la rosa simbolitza el descans, l’immediatament agradable, el llibre pot significar l’esforç. Per això les meves recomanacions poden resultar una miqueta “dures”».

«El poemari de David Jou és preciós. Els seus poemes ajuden no només gaudir, sinó també a resar».

  1. Tanquem aquest llistat amb Pepa Torres (@Pepatorrespere1), que ha escollit un llibre que sens dubte remourà consciències (o ho hauria de fer). Por qué no hablo con blancos sobre racismo (Península, 2021), de Reni Eddo Lodge.

«Aquest llibre és conegut com “la bíblia negra”, perquè és fonamental per  comprendre l’emergència del moviment antiracista a Europa i Blacks lives matter i la seva crítica al que ells anomenen “l’esquerra blanca”. És un llibre de plantejaments radicals. Ens ajuda sens dubte, alhora que “ens cou”, a fer-nos conscients dels “privilegis blancs” i a intentar buscar ponts de diàleg i trobada no gens fàcils».

[Imatge de Lubos Houska extreta de Pixabay]

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Article anteriorEl problema del sofriment
Article següentPongamos que hablo de Madrid

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here