De vegades ens preguntem què dir als que pateixen. Moltes de les nostres paraules són fórmules de compromís, sobretot si les pronunciem per sortir del pas, quan en la majoria de les ocasions potser sigui preferible guardar silenci al costat del sofrent. Tot anirà bé. D’acord. No obstant, hi ha sofriments irreparables -i més si són culpables. Vas introduir els teus fills a les cambres de gas i no vas tenir el valor d’entrar-hi amb ells- Abraham Bomba a Shoa; els vas veure morir en mans de l’enemic o al mar mentre intentaves arribar a la riba en una pastera a rebentar: ja no tens vida per endavant. La mort ha vençut. Quines paraules poden consolar? Quins actes, alliberar-te? Els que pateixen, el que volen és deixar de patir -que el setè de cavalleria talli els filats del lager, que el càncer no sigui devastador, que els teus fills puguin menjar el pa de cada dia, que hi hagi un nou començament. Però, i si no fos possible? Davant del sofriment irreparable, què es pot esperar? Cristianament, tan sols hi ha una resposta: l’horror no tindrà l’última paraula; els morts ressuscitaran i la Creació serà restaurada. Ara bé, el cert és que avui dia pocs cristians són capaços d’oferir aquesta esperança. Com si el proclamar-la els sonés a tranquil, que ja ressuscitaràs -com si es tractés d’una fórmula més per sortir de el pas. Tanmateix, i deixant al marge que aquí donem per fet que la resurrecció és merament compensatòria -que no anirà amb la nostra condemna (i aquí convé recordar que la resurrecció és l’avantsala del Judici)-, el que ens soni a fórmula, ¿no deu tenir a veure amb la nostra manca de fe? ¿És que els primers cristians no van estar convençuts que, a partir del tercer dia, tot present és un temps terminal? ¿Per ventura no van viure la resurrecció del crucificat com un genuí alliberament? ¿La seva alegria va ser un deliri? Certament, la fe -la confiança- en la resurrecció de la carn és increïble. Però el creient, ¿no viu de la impossible possibilitat de Déu en nom, precisament, del tenir lloc de Déu com a ressuscitat? Sense resurrecció, la creu és el final: Déu no estava al costat de l’home de Déu. Què esperar? N’hi ha que gaudeixen i altres que pateixen. I a uns els ha tocat patir fora mida. Cap resposta que no sigui no res a la pregunta messiànica per excel·lència -què poden esperar les víctimes de la història, aquells als quals la vida els va ser arrencada injustament abans d’hora? El problema del cristianisme d’avui dia és que no sap què fer amb la resurrecció dels morts. Com si fos una manera de parlar. ¿Deu ser perquè el mal del germà no ens fa prou mal? D’aquí ve que en lloc seu es proposin succedanis -que si resiliència, que si un cert sentiment de plenitud enmig de dolor… I, sens dubte, d’haver-n’hi, n’hi ha (i tampoc és que siguin poca cosa). Però, què valen davant de patiments irreparables? Per això, potser no estaria de més tenir en compte que pel que fa a Déu estem més a prop de l’impossible que del possible. Que la fe, al cap i a la fi, arrela en l’esdeveniment de la bondat enmig dels inferns d’aquest món; que és en nom dels màrtirs, per dir-ho així, que podem esperar contra qualsevol expectativa, que el que sempre nega de cap manera tindrà l’última paraula. Encara que nosaltres no puguem pronunciar-la -però tampoc sol, un Déu que no és ningú (ni vol ser-ho) sense el fiat de l’home.
[Imatge de Lutz Peter extreta de Pixabay]