Fa dues setmanes ens va deixar l’amic, mestre i company Arcadi Oliveres. Era el 6 d’abril, i han estat molts que han pogut saludar-lo els darrers mesos a casa seva, o que l’han pogut sentir gràcies  les entrevistes que va concedir a diversos mitjans. Molts d’altres han escrit al mur de la pàgina creada especialment per retre-li homenatge a la tasca realitzada a favor de la lluita pels drets humans, per una societat de pau i desmilitaritzada, i per una economia i banca ètiques. És inaudit poder compartir amb tanta gent aquesta estimació i reconeixement comú cap a una persona, però és que l’Arcadi tenia un do de paraula i una vocació pública que persuadia a passar a l’acció. Vaig tenir la sort i el privilegi de compartir en comunitat, amb família i amics, el comiat de l’Arcadi el divendres 9 d’abril. Voldria compartir-vos les paraules que em van sortir, conscient que els aplaudiments que ressonaven dins i fora de l’església dels Caputxins de Sarrià, són aplaudiments de molts més amb qui ha compartit vida, aprenentatges, protesta i acció. 

“Estimat Arcadi. Te n’has anat la primera setmana de pasqua; en el moment de l’esclat de verd i flors que anuncia nova vida després del fred  i la duresa de l’hivern. Els cristians celebrem aquesta festa com el pas. Un pas valent, un pas de canvi, un pas que es fa des de la confiança profunda en una terra habitable, en una col·lectivitat que s’estima la natura, que respecta la pluralitat i que estableix llaços de fraternitat i solidaritat entre totes les persones que la formen. Un pas per fer possible que les persones siguin lliures i tinguin una vida digna. 

Tu, Arcadi, ja havies fet aquest pas convençut, des de feia molt temps, i el renovaves contínuament cada cop que ens animaves a tots a perdre la por, a fer desobediència, a fer objecció d’impostos o lleis injustes que abonen guerres, camps de refugiats o multituds sense drets, ni feina, ni casa

Les teves paraules sàvies ens han arribat a l’ànima i ens han empès a l’acció. Paraules dites a places, a carrers, a locals d’associacions i ateneus; paraules contra la despesa militar; paraules compartides entre les tendes de la campanya del 0,7% a la Diagonal; paraules a la plaça Catalunya del 15M. I, aquests darrers anys, com una etapa emocionant i creativa, veure sorgir un munt  d’assemblees de Procés constituent amb fam de democràcia real i participativa, amb fam de justícia i de renovació política, amb fam de compartir recursos i de definir el país que desitgem. Quin goig haver pogut tastar l’abundància de la teva capacitat de convocatòria i mobilització, no només dins de Procés, sinó amb d’altres moviments, entitats, persones molt diferents, fent xarxa, malgrat tots els oxímorons.

Quines passes farem ara, Arcadi? Com seguim la ruta? Sabrem respondre amb coherència i sense por, com sempre ens deies?

Alguns dels relats dels evangelis d’aquesta setmana que t’hem acomiadat, conten com les deixebles, les amigues i els amics de Jesús, el busquen perquè el troben a faltar. Les dones estan tristes, neguitoses; Maria Magdalena, davant el sepulcre buit, pren consciència i entén que és hereva d’un esperit viu que la fa córrer a anunciar tot allò que podem ser i podem fer; els dos amics d’Emaús, mentre caminen, no deixen de preguntar-se què ha passat, què es diu i què han de fer;  els seus amics, tancats, esporuguits i escapolint-se de perills i acusacions, el senten viu quan es troben i comparteixen el pa. 

Sí, crec que sabem la resposta, Arcadi: alimentar unes conviccions fermes arrelades en la recerca de justícia; eixamplar el cor per acollir tothom; i practicar un humor viu que alegri el camí. No podem aturar-nos. Cal moure’ns. Cal estimar la protesta, perquè el perill no és que l’ànima dubti que hi hagi pa o que no n’hi hagi, el que és perillós és que l’ànima es deixi persuadir per la mentida que no té fam.

Ens deixes en herència les teves paraules, el teu exemple i l’acció a peu de carrer i al costat dels moviments. Ens emportem amb nosaltres aquesta llum de pasqua que és el teu amor, l’amistat i la bondat que ens has ensenyat per seguir buscant, ser crítics i crear conjuntament. Amb estimació i agraïment profund, Arcadi.”

[Imatge de Tot Barcelona]

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Filóloga, profesora de Lengua y Literatura en las etapas de Secundaria y Bachillerato. Máster de Historia de las Mujeres (DUODA-Universitat de Barcelona) y estudios de Ciencias Religiosas (ISCREB). Ha participado en movimientos de educación no formal en los equipos de formación de monitores y en el equipo de responsables generales de Minyons escoltes i Guies; ha participado en el equipo de jóvenes y en los seminarios internos de Cristianisme i Justícia; colabora con el Col·lectiu de Dones en l’Església (Colectivo de Mujeres en la Iglesia) de Barcelona y es miembro de la Asociación Europea de Mujeres para la Investigación Teológica (ESWTR).
Article anteriorLos Calvarios y Tabores actuales
Article següentEl problema del sofriment

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here