Cinquanta nous dies de Pasqua poden donar per a molt: són poc menys que unes vacances d’estiu. En aquests cinquanta dies torna a desfilar davant nostre aquesta petita i estimada tribu de l’Evangeli: de vegades tancats com un peu en un mitjó, altres sacsejats per un moviment que deixa enrere casa i portes tancades; desconcertats o tremendament alegres… Cada un d’ells l’associem a una tonalitat afectiva, a una manera de trobar-se amb Jesús en aquesta lluminosa novetat de la resurrecció.

El trist és que sovint aquesta llum nova de la resurrecció no arriba a la nostra lectura dels textos, i els homes i dones que ballen al voltant de Jesús per Pasqua acaben interpretant cada any el mateix paper, significant el mateix, fent sonar les mateixes tecles interiors després de la Setmana Santa.

Un dels grans afectats per aquest encasellament actoral és Tomàs, el Bessó. El cridem gairebé sempre perquè faci de deixeble incrèdul i dubitatiu: apareix en escena, diu la seva frase estrella, “Si no ho veig, no ho crec”, i se’n va per on ha vingut, amb el tendre retret de Jesús, fins a l’any que ve. Nosaltres ens vam cantar una altra vegada la cobla que diu que cal creure sense veure, i passi-ho bé. “Reflectir per treure’n algun profit”: check.

Entengui-se’m bé: no és que Tomàs no signifiqui això. No li va valer el testimoni dels seus companys dient que Jesús, a qui creien mort ─que efectivament ha patit la mort─, havia estat a casa. És lleig, no cal negar-ho, i ens parla de les nostres moltes estupideses. Però si deixem estar per un moment les ulleres que sembla que vinguin ja amb el paisatge posat, potser vegem altres matisos i caps dels quals poder estirar. Cal resar la Pasqua de nou.

Per començar, Tomàs era l’atrevit que un dia va dir aquella frase inesperada, fora de guió, quan Jesús va decidir anar a Jerusalem. Els deixebles sabien que hi havia perill, gran i cert. Llavors el Bessó deixa anar: “Anem i morim amb ell”. Bufa! Sabem que després tots van fugir, però l’home ja havia deixat aquesta perla d’intrepidesa boja per a la posteritat.

Tornant al passatge de Jn 20, Tomàs ens ofereix, a més, una altra intuïció profunda i genial sobre el que significa ressuscitar. El que el deixeble incrèdul està dient a la resta és el següent: Si el que ha aparegut per casa és Jesús, llavors ha de tenir forats a les mans i aquest espai obert al costat. Si és Jesús, ha de portar les seves marques. Podria haver-lo reconegut per la seva semblança física, pel seu tall de cabell o el color dels seus ulls o la resta dels seus trets, però Tomàs necessitava reconèixer Jesús a partir de la seva història i d’allò que deixava constància de la seva vulnerabilitat, tot i ressuscitat. Aquesta idea sobre la resurrecció no és una cosa que hàgim de donar per descomptat, crec.

Perquè en ocasions podem pensar i desitjar la resurrecció com un simple fiar les foscors a l’oblit. O creure que n’hi ha prou amb seguir cap endavant, sense mirar enrere. La nostra hiperactualitat, feta de constants noves imatges i titulars, ens ho serveix en safata. “Com si no hagués passat res”: omplint de pols i brutícia el sota de les catifes i d’ossos els armaris. Fem una ullada al transcórrer pandèmic: quantes vegades, conscientment o inconscient, hem cregut que la resurrecció seria un tornar a la situació d’abans del Covid? Tampoc cal estranyar-se: no és fàcil imaginar un futur desitjable si no és a partir d’un passat en què el problema no existia. Però si la imaginació es tanca aquí, acaba neutralitzant les possibilitats de vida nova que portaven amagades les ferides. Igual que els desapareguts de les dictadures, que els assassinats racistes, que les causes desateses de la desigualtat, totes aquestes ferides i marques socials que decidim no tocar acaben tornant en forma de revolta i violència, precisament perquè el seu oblit és ja una forma de violència, encara que sigui com la d’un tap enroscat sobre una ampolla efervescent.

Tomàs no creia en un Jesús que oferís, per ressuscitar, oblit d’allò sofert. I Jesús no va mostrar una resurrecció d’or massís o sense cos. No només es va presentar amb nafres, sinó que podem imaginar amb Caravaggio que va agafar la mà de Tomás i l’hi va guiar per tocar-les, per ficar-hi els seus dits. Per poder habitar-les, d’alguna manera. Ens mostrava així l’horitzó de resurrecció que cal esperar per a les nostres ferides socials. Un horitzó la línia del qual no és la d’un passar de pàgina, sinó la de la reguera que va deixant aquest ungüent que és la pau de Jesús a cada nova aparició, que fa compatible ferida i treball enmig d’ella. El goig enmig de les fractures i el patiment no el produirà la palada de terra amb què intentem sepultar el que no ens agrada o ens fa mal, sinó el tornar a sentir que el món és habitable després d’haver assumit, acompanyat i treballat enmig de el dolor.

Eloy Sánchez Rosillo ho diu així, recreant la paraula sagrada, a En la mañana inmensa: “Después, como en un sueño, poco a poco / pudimos alcanzar el júbilo más alto: / aquel que obtiene nuestra mano pura / si antes supo de heridas”.

[Imatge extreta de Wikimedia Commons]

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Jesuita en formación. Estudia 3º de Teología en la Universidad Pontificias de Comillas y vive en el barrio de la Ventilla (Madrid). Colabora en la pastoral universitaria en la Comunidad Francisco Javier y con la ONG Pueblos Unidos, dentro del programa Baobab.
Article anteriorEl sufrimiento oculto
Article següentLos Calvarios y Tabores actuales

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here