Més enllà de la controvèrsia i de les vicissituds vitals que han transcendit amb motiu de la seva mort, de les que dóna compte en les seves prolífiques memòries, Hans Küng és un dels grans teòlegs i intel·lectuals del nostre temps. Precursor d’una ètica mundial i defensor del diàleg interreligiós, aquest sacerdot catòlic ens deixa un llegat, en efecte, universal, disposat per a la humanitat sencera, cristiana o no, perquè rellegint la que tal vegada sigui la seva obra mestra, Ser cristià (1974), amb ell entenem que “ser cristià vol dir ser radicalment home”. Per això, res humà podia ser-li aliè en el seu afany per una nova humanitat: perquè la causa de Déu és la causa de l’home, de la seva “transformació radical”, aquesta que anhela Jesús.

El pas a una vida cristiana resideix en la conversió, és a dir, el canvi radical de consciència que orienta la vida i el pensament de l’home i la dona de cada moment, de forma integral, cap a Déu com el seu únic senyor, fora del domini de les tenebres del diner, els béns, el dret i l’honor. La vida se’ns descentra per centrar-se en Déu i en el seu regne. Pot ser això herètic? Sí, és revolucionàriament herètic per a la religió autoreferencial i crematística de la societat actual.

Recreant la filosofia de Hegel, a la qual ha dedicat molt temps d’estudi, Küng reivindica el cristianisme com a assumpció, conservació i superació de l’antiga aliança a través del Déu del Sermó de la Muntanya, un Déu “amb rostre humà, proper i vivent “, no el Déu apàtic, distant i indiferent de la filosofia clàssica. Aquest és un Déu “orientat cap al món”, en justa correspondència amb l’home, perquè, de nou evocant Hegel, de Déu no sabem el que és en si o per a si, sinó el que s’indica en relació envers nosaltres: “Només en l’acció de Déu es posa de manifest la seva realitat”. No en va, el Déu de Jesús és el Déu de la història i la llibertat: “Pare dels perduts, Déu dels moralment fracassats, Déu dels sense Déu”. El Déu de l’antiga aliança apareix sota una nova llum: ja no és el Déu de la llei, sinó el Déu de la gràcia.

Sota l’influx de l’Esperit, llegim avui l’obra del teòleg suís amb una llum que no ha perdut ni brillantor ni fulgor amb el pas el temps, ja que segueix parlant-nos a través d’un llenguatge tan clar i senzill com bell i profund, com quan escriu que “Jesús no treu conclusions sobre Déu a partir del món; [sinó que] veu el món sencer sota la llum de Déu”. Aquest és el signe dels cristians: veure el món sota una nova llum. D’aquí neix una “confiança de fons en la realitat”, en la racionalitat humana i, per tant, en la “realitat realíssima que anomenem Déu”, l’absolut sobre el qual descansa allò condicionat, perquè l’ésser humà és “limitat i molt condicionat”.

D’aquesta manera, Hans Küng assumeix de Kant l’imperatiu categòric per a una autèntica autonomia humana, que fonamenta en Déu, perquè la validesa absoluta de les normes morals no es pot deduir de la raó, sotmesa sempre a càlculs i interessos: “La teonomia és la condició de possibilitat per a l’autonomia moral de l’home“. Déu és la base per a una vida amb sentit moral, ve a postular aquest home de fe que ja gaudeix de la vida eterna, perquè “ressuscitar és morir cap a l’interior de Déu”.

[Imatge extreta de Wikimedia Commons]

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Licenciado en Periodismo por la Universidad Autónoma de Barcelona, ​​con estudios de filosofía (y un trabajo final de máster sobre los pensamientos de Spinoza y Zubiri) y teología. Colabora en el diario Segre con una columna de opinión escrita en aranés. Actualmente, es alcalde de Bossòst (Val d’Aran), servicio que compagina con responsabilidades en el Conselh Generau d’Aran y la Diputación de Lleida. Gusta de aunar acción y contemplación a través de la vida activa del deporte y la montaña y la más reflexiva del orar, leer y escribir.
Article anteriorEpoché, suculentas y prácticas del cuidado
Article següentLa cruz, ¿centro del cristianismo?

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here