«Mama, qui era l’Arcadi?». Algun dia, potser d’aquí a uns quants anys, sorgirà aquesta pregunta enmig d’alguna conversa… La crisi ecològica i social potser s’hauran agreujat i segurament ens estarem preguntant què ens diria l’Arcadi Oliveres, què ens encoratjaria a fer, quins entramats de poder i desigualtat deconstruiria, quins camins il·luminaria en la fosca…

Els adults allà presents, ja observant els 40 probablement des del retrovisor, ens mirarem còmplices amb un somriure, perquè som d’aquella generació afortunada que el va tenir de professor a la universitat o, simplement, a la vida, com a referent indispensable del nostre activisme social i polític. Som de la generació que el va sentir en tantes i tantes xerrades al llarg del territori parlant sobre aquest sistema que és com un kraken colossal que tot s’ho empassa: el sentírem parlar de decreixement, de banca ètica, de patents i farmacèutiques, d’antimilitarisme, del deute extern, del Nord depredador i l’espoli de les transnacionals al Sud, d’objecció fiscal, de democràcia i de moviments socials…

Ens mirarem cofois pel privilegi d’haver après de persones com l’Arcadi, amb el seu exemple de coherència entre reflexió i acció, que l’esperança es construeix dia a dia i es passa de mà en mà com una torxa encesa en la flama de la utopia. Sentirem el pes de la responsabilitat de ser relleu, deixebles -potser indignes- d’aquells i aquelles mestres que com ell van posar el cos i el nom sempre al costat de qui pateix.

Recordarem que l’Arcadi va ser un d’aquells homes bons que van encarnar un treball infatigable per la justícia global que brollava d’una profunda fe. I així ho explicava nítidament l’historiador Giaime Pala al Twitter el mateix dia de la seva mort: «El principi d’esperança, si està recolzat en una genuïna base cristiana, és més robust que l’optimisme de la voluntat». Així ho va fer palès l’Arcadi fins l’últim moment de la seva vida: ensenyant, escrivint, responent, acollint…

«Mama, qui era l’Arcadi?», em preguntaràs insistent. I no em faltaran les paraules, sinó que totes s’amuntegaran entre el cor i els llavis, esperant ser pronunciades. Et pujaré a la falda i potser googlejaré per ensenyar-te alguna foto d’aquell professor amb barba i rostre amable que s’oferia per fer-te tota una classe amb un cafè davant perquè no havies pogut assistir a la seva sessió per estar malalta. I t’explicaré orgullosa que em va acompanyar el dia de la defensa de la meva tesi, com el Jaume Botey, que també ens va deixar fa un temps. I més enllà de les anècdotes, et parlaré de servei, de gratuïtat, de resiliència, de tendresa, de compromís, d’humilitat, de cura…, de que per l’Arcadi no hi havia causes perdudes.

T’explicarem entre totes les presents perquè la paraula profètica de l’Arcadi sempre ens va atiar i ens va fer creure que era possible fer caure aquest sistema capitalista, patriarcal i colonial des de la cultura de pau i transformar-ho tot per fer-vos, als qui veníeu darrere, un món més just i habitable. I potser acabarem citant-lo per dir-te que «estem obligats, doncs, a no perdre l’esperança, però també hem de ser realistes i tenir clar que aquest no perdre l’esperança ens obliga a fer molts canvis i moltes feines immediates. (…) Només falta voluntat. Voluntat generalitzada i voluntat individual per combatre l’egoisme i caminar cap a una dignitat global» (Paraules d’Arcadi, Angle Editorial, 2021).

I potser llavors, fill, entendràs que la mort no se’n va endur l’Arcadi, que el portem a dins i que ens va ensenyar que mai és tan fosc com abans de sortir el sol.

[Imatge extreta de TUlankide]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Investigadora, docent i crítica audiovisual. Doctora en Comunicació Audiovisual i Publicitat. Responsable de l'Àrea Social i editora del blog de Cristianisme i Justícia. Està especialitzada en educomunicació, periodisme de pau i estudis feministes i és membre de diverses organitzacions i associacions defensores de Drets Humans vinculades al feminisme, els mitjans de comunicació i la cultura de pau. En (de)construcció permanent. Mare.
Article anteriorUna canallada
Article següentProtegir a qui fa costat a les víctimes: avenç mundial en la superació de l’abús sexual cap a nenes i dones

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here