Hi ha pocs Mestres en majúscula a la vida i l’Arcadi Oliveres ha estat un d’ells. Però el mestratge de l’Arcadi no és un mestratge exclusivament intel·lectual, com tantes vegades passa en referents que marxen. El seu mestratge sobrepassa aquesta vessant i entra de ple en el terreny vital. La forma de mirar i entendre el món de l’Arcadi canviava la vida, et feia fer-te preguntes i qüestionar-te allò que no s’acostuma a qüestionar. Però a més de fer-te pensar de forma sistèmica sobre com funciona aquest model generador de tantes desigualtats i injustícies, et portava al més difícil dels terrenys: al de pensar què haig de fer jo, què hem de fer nosaltres, per canviar-ho.
La reflexió profunda, sistèmica i punyent de l’Arcadi era profundament compromesa i esperançada amb la idea altermundialista que ell mateix va ajudar a gestar que diu que “un altre món és necessàriament possible”. La darrera vegada que el vaig escoltar, amb un fil de veu, tendra i potent alhora, ens esperonava a totes aquelles que allà ens aplegàvem a tres propòsits que configuren el seu llegat més autèntic i essencial: lluita, coherència i esperança. L’Arcadi Oliveres ha encarnat com ningú aquests tres pilars d’aquest altre món possible:
- Una lluita que no defalleixi en comprendre, desvetllar i conscienciar sobre tot allò que fa del nostre món un món de guanyadors i perdedors, de privilegiats i excloses. I no és cap maniqueisme afirmar això quan copsàvem tantes dades que l’Arcadi posava sempre sobre la taula, i sobretot, si com feia ell, volem fer bo allò del Mario Benedetti de que “tot és sempre segons el dolor com es mira”. L’Arcadi va ser un gran lluitador contra tanta anestesia mediàtica i social i va llegir i comprendre la realitat sempre des dels perdedors i perdedores de la història.
- Coherència, perquè més enllà de l’anàlisi punyent i sistèmica que feia, tot acabava sempre en un model de consum, de privilegis i necessitats creades, que calia començar a deconstruir des de nosaltres mateixos, buscant formes de vida respectuoses amb el planeta, amb la dignitat dels pobles, i amb la dignitat de cada ésser humà.
- I esperança, perquè enmig d’aquest nihilisme social que ens envolta, l’Arcadi parlava, amb els ulls brillants, del món que ja germinava, el de les cooperatives de consum, el dels barris que s’organitzaven, el de la protesta i la proposta als carrers, el món de Porto Alegre i de la Plaça Catalunya al 15M, el món de tantes “utopies disponibles” que l’Arcadi agitava i co-creava amb la seva paraula i amb el seu relat tendre i rebel.
L’Arcadi ha estat el meu Mestre, en majúscula. Com també ho va ser el Jaume Botey, també en majúscules. I dels Mestres sempre queda l’esperit, la paraula, el gest tendre, el compromís en la trinxera i l’amor revolucionari que tot ho vol canviar, i sense adonar-se’n, tot ho canvia. T’estimem, Arcadi Oliveres. Gràcies per tant.
[Imatge extreta de la revista Estris]