Parlar de memòria democràtica a Espanya és posar sobre la taula un dels assumptes més polèmics i no resolts de l’actualitat. No estem parlant de fets passats, sinó de víctimes la dignitat de les quals no ha estat restituïda. Des d’aquest enfocament, és impossible buscar arguments ideològics que intentin soterrar el problema de la desmemòria a Espanya. És una qüestió de justícia que venen reclamant part de la ciutadania i les Nacions Unides a través dels seus mecanismes de drets humans.

En els últims mesos tenim algunes notícies positives en aquest sentit, com un nou avantprojecte de Llei de Memòria Històrica i Democràtica; la fiscal general de l’Estat, Dolores Delgado, ha deixat sense efecte una ordre del Ministeri Públic de l’any 2016 perquè, en el marc de la querella argentina per crims de franquisme, es deixés d’investigar sota el principi de justícia universal; o les declaracions del Secretari d’Estat de Memòria Democràtica, Fernando Martínez, sobre l’enjudiciament dels crims franquistes seguint les recomanacions de l’ONU i admetent que la Llei d’Amnistia de 1977 (article 1c) no incloïa delictes com la tortura.

Fins aquest moment els arguments polítics i jurídics apuntaven justament al contrari: la impunitat, el que demostra que és una qüestió de voluntat per part de l’Estat a l’hora d’aplicar la justícia sobre la base del principi pro personae, és a dir, les persones primer i en el centre, per reparar la dignitat danyada.

El nou avantprojecte de llei avança sobre les exhumacions, la lluita contra l’apologia i associacionisme franquista, la investigació fiscal i científica, la nul·litat de sentències franquistes i el reconeixement específic d’algunes víctimes, com aquelles perseguides per la seva orientació sexual i identitat de gènere. També privilegia la investigació sobre la memòria democràtica de les dones com a acció concreta de gènere, tot i que es reconeix el caràcter transversal en tota la llei en forma de reconeixement i reparació. Això és un gran èxit i suposa un avanç respecte a l’anterior Llei 52/2007 de “Memòria Històrica”. El que sembla ometre de nou la llei és les víctimes del franquisme per la seva orientació sexual i identitat de gènere, que es queda en un mer reconeixement.

El feminisme jurídic i les mobilitzacions internacionals pels drets de les dones i la diversitat afectivo-sexual han produït aportacions que han anat generant canvis. De no esmentar aquestes víctimes a reconèixer-les ja és alguna cosa. Aquestes noves visions critiquen la invisibilització de les dones i de les persones que no participen de la sexualitat normativa en el projecte de drets humans i de ciutadania.

Es pot dir que s’obvia l’especial violència soferta per la diversitat afectivo-sexual durant el franquisme. El règim es va rabejar en la discriminació i criminalització de les sexualitats no normatives, desplegant un sistema jurídic repressor i una sèrie de violències per disciplinar i imposar un model de societat basat en el terror. Va haver-hi ni més ni menys que dues lleis persecutòries contra les persones LGTBIQ+, juntament amb el delicte d’escàndol públic i tot un aparell carcerari, camps de concentració i sanatoris.

Superat el règim i durant processos de memòria democràtica i justícia transicional, la LGTBIQfòbia segueix amb diferent intensitat, quedant les sexualitats no normatives deficientment reparades. Si hi ha hagut una violència diferencial per raons de diversitat afectivo-sexual, s’espera una reparació proporcional. Però ens trobem un tractament incomplet o nul en el pla jurídic i polític que confina aquestes víctimes a seguir sent considerades com ciutadania de segon nivell, des del punt de vista memorialístic.

Per abordar correctament aquesta problemàtica, cal reconèixer aquestes víctimes i supervivents i apostar per una redistribució i una representació reflectides en un pressupost i en mesures concretes i transversals, que s’haurien de contemplar en la llei i en la seva reglamentació seguint aquests quatre drets:

Dret a la veritat: obligació de revelar a les víctimes i a la societat tot el que pugui saber-se amb certesa sobre les circumstàncies del crim, incloent-hi la identitat dels perpetradors i instigadors i el parador de víctimes desaparegudes. Implica el reconeixement de les víctimes i d’uns fets, i representació equitativa dels col·lectius implicats. Crear una Comissió de Veritat paritària, amb diversitat cultural, intergeneracional, participada per persones LGTBIQ+, amb una metodologia feminista i amb la participació d’organitzacions LGTBIQ+ que aportin testimonis. En aquest sentit cal habilitar un habeas data que generi un accés universal als arxius i la inclusió i creació d’un arxiu de la diversitat afectiva i sexual, en el marc de l’arxiu estatal de memòria històrica.

Dret a la justícia: en relació amb el deure de l’Estat d’investigar, perseguir i castigar. Creació d’una línia de recerca específica dins de la fiscalia sobre els crims i la repressió cap a la diversitat afectivo-sexual. També, el desenvolupament d’una querella específica sobre la repressió de les persones LGTBIQ+ durant el franquisme, en el marc de la querella argentina.

Dret a la reparació: l’Estat està obligat a oferir a les víctimes o als seus familiars algun tipus de compensació econòmica, restitució de propietats, memorials públics, art i memòria, commemoracions o material educatiu amb caràcter immediat. Aquesta dimensió passa per la restitució econòmica, indemnització i pensions vitalícies o complements a les pensions de persones expreses per la seva orientació sexual i identitat de gènere i als seus familiars, ja que no només no van poder cotitzar durant el seu període presidiari, sinó que van tenir una difícil reinserció social i laboral. Ja hi va haver un paquet de compensacions econòmiques com a única compensació que hi ha hagut cap al col·lectiu LGTBIQ+, però molt limitat en el temps i amb escassa publicitat. També la instauració d’una cultura artística i audiovisual de la memòria diversa que, davant de la desaparició de cos aposti per un habeas imago: memorials i llocs de memòria específics o contemplar aquest tipus de repressió en les subvencions públiques que emanin de la Secretaria d’Estat de Memòria Democràtica. També incentivant investigacions acadèmiques sobre els crims i la repressió cap a la diversitat afectivo-sexual.

Garanties de no repetició: l’Estat ha de prevenir davant les víctimes i la societat la reaparició dels crims del passat. Potser la qüestió més avançada a Espanya, encara que sense connexió amb la memòria criminalitzada de les persones LGTBIQ+. Integrar en l’organització de l’Estat instituts públics amb plans i pressupostos específics que, alineats amb un pla estatal en drets humans, lluitin contra les violències i discriminació cap a les persones LGTBIQ+ sobre la base de la memòria. Incloure programes d’educació específics que eliminin la “virilització”, misogínia, homofòbia i transfòbia internes. Reformes legals que eliminin lleis i condemnes relatives a la diversitat afectivo-sexual, així com la promoció de noves lleis que penin l’homofòbia i transfòbia. Formació a les forces de seguretat i defensa. Finalment, cal esmentar l’entorn educatiu i cultural, fonamental perquè en el mitjà i llarg termini, mitjançant currículums acadèmics adequats i el foment cultural, les persones LGTBIQ+ s’integrin plenament en una societat. L’Estat que un dia els va considerar prescindibles, ara ha incloure’ls com a valor democràtic.

Ara més que mai, el qüestionament, simplificació i minva democràtics demostren que és necessària la memòria democràtica, no com una cosa anacrònica que viu en el passat, sinó com una injecció de vitalitat per al present. I en tot això s’ha de visibilitzar les persones LGTBIQ+.

[Fotografia de l’arxiu de la FELGTB extretdivera de The Objective]

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Historiador y doctor en ciencias jurídicas. Máster en Cooperación al Desarrollo y Máster en Derechos Humanos y Democratización. Actualmente es Profesor contratado doctor en la Universidad Internacional de La Rioja (UNIR) y profesor asociado en la Universidad Complutense de Madrid. Junto con la labor académica ha desarrollado su carrera en el ámbito de la cooperación al desarrollo y los derechos humanos en la Agencia Española para la Cooperación Internacional al Desarrollo (AECID), Agencia de la ONU para la Coordinación Humanitaria (OCHA), Fundación internacional y para Iberoamérica de administración y políticas públicas (FIIAPP) y diversas ONG.
Article anteriorInvitación a orar
Article següentReflexions sobre Dijous sant

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here