El conclave que el va elegir papa es va iniciar l’11 de març de 2013, després de la inèdita renúncia del seu predecessor; aquesta reunió de cardenals electors va durar poc més d’un dia. Sembla que l’Esperit tenia pressa. Però si aquest tenia pressa, el nou papa també.

Successor de Benet XVI, el nou papa té en el seu nom el seu programa. Bergoglio, recent electe, sembla tenir pressa perquè no ha d’esperar a publicar la seva primera encíclica per mostrar el seu programa, com els seus antecessors. En el seu nom, Francesc, ja mostra la seva idea d’Església i les seves preocupacions.

El nom de Francesc com a programa fixa la seva atenció en la germana terra i en els desposseïts del món que s’han constituït en descartats. Són milions de persones que no serveixen més al sistema i que queden com deixalles d’una economia que mata i aniquila.

Però, com el pobre d’Assís, el papa vingut del final del món es posa davant de l’Església per restaurar-la. Part d’aquest projecte troba en aquest any vuitè del seu pontificat un moment clau per a la seva reforma de la Cúria de Roma, quan publiqui la constitució en què deixarà la Cúria més lliure de lligams burocràtics i més transparent en els seus processos econòmics, és a dir, més congruent amb l’evangeli.

Francesc assumeix la direcció de l’Església submergida en una profunda crisi, en el context d’una crisi també del món.

El sistema econòmic i polític hegemònic ha produït milions d’exclosos en un sistema asimètric, milions de pobres que segueixen multiplicant-se. En contrast, la riquesa es concentra en menys persones, que són les que determinen el destí del món. La proposta de Francesc parteix de les persones, les comunitats i el poble: la desigualtat no es resol des de dalt sinó en l’organització social, veritable política. Aleshores el papa reconeix grups organitzats emergents, els moviments populars, que qualifica en plena pandèmia com a “poetes socials” i dels quals, diu el papa, hem d’aprendre metodologies i formes d’organització.

El mateix esquema desigual es reprodueix a l’Església, marcada per un profund clericalisme que el nou papa no triga a denunciar. Aquesta asimetria té el seu contrapès en la sinodalitat i en prendre’s seriosament del paper de laïcat, promesa del Concili Vaticà II no complerta a plenitud, així com en el paper de la dona en l’Església.

Per avançar en la construcció de l’Església que somia Francesc, proposa a Evangelii gaudium quatre principis: la superioritat del temps sobre l’espai, de la unitat sobre el conflicte, de la realitat sobre la idea i la superioritat del tot sobre la part. No obstant, hi ha un cinquè principi dit entre línies: el món s’entén des de la perifèria. I en aquesta perifèria hi ha un centre, un col·lectiu que sempre està present en Francesc, els migrants. Després del seu primer viatge extramurs de Roma, el papa es reuneix amb nàufrags africans a Lampedusa. El papa presenta una revolucionària homilia on afirma el que constatem diàriament, la indiferència s’ha globalitzat. A partir d’aquí el papa elabora una proposta que exposa amb tota contundència cinc anys després. Hi ha quatre verbs i una vintena d’accions que funcionaran en l’atenció samaritana en favor dels migrants, però que també són la base per a la construcció de polítiques públiques. La seva influència arriba fins als Pactes Globals de Migració i de Refugi de l’ONU, quelcom semblant a la influència de Laudato Sí’ a la COP21 de Paris pel que fa al canvi climàtic.

Francesc també és un programa d’ecumenisme i de diàleg interreligiós. Com il poverello, Francesc s’acosta als musulmans i dialoga amb ells, i signa el document sobre la fraternitat amb el Gran Iman d’Al-Azhar en la coneguda Declaració d’Abu Dhabi, una invitació a la reconciliació i a viure la fraternitat. Però abans es posa d’acord en les propostes de cura de la creació amb Bartomeu I, i abraça Kiril, patriarca Rus, a l’Havana, per enfortir la fraternitat després d’un desacord entre les dues Esglésies des de 1054.

Les muntanyes i els boscos de Francesc d’Assís són per a Francesc de Roma, com l’anomena Boff, l’Amazònia. En ella, que considera un lloc teològic, el papa s’atreveix a somiar. Els seus somnis són socials, culturals, ecològics i eclesials, tots travessats per la interculturalitat.

El papa somia, convida a somiar junts, i en aquest somni hi ha una Església per a tothom, on tenen un lloc central els rebutjats i en la qual tots i totes som ciutadans i protagonistes, on els llaços són de fraternitat oberta a partir de la misericòrdia.

[Imatge extreta de Wikimedia Commons]

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Especialista en Doctrina Social de la Iglesia, es Académico investigador de IMDOSOC, coordina la Maestría en Pensamiento Social Cristiano de la Universidad Católica Lumen Gentium, profesor en la UIC y en la UCLG; ha sido invitado en la Universidad Antonianum de Roma en su curso anual sobre cuidado de la casa común y migración. Participa en los grupos de investigación sobre Fratelli Tutti de la división de Ciencias religiosas de la UIA de la Ciudad de México y en el equipo de investigación “Futuro del trabajo y cuidado de la casa común” de CLACSO; la más reciente publicación es la obra colaborativa En camino con los migrantes y refugiados, editado por PPC en 2020. Participa como miembro asesor en la RED CLAMOR de CELAM sobre migración, refugio y trata de personas.
Article anteriorLa Iglesia vasca y ETA: la lucha por el relato
Article següentLas vacunas y el dominio del poder político-económico

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here