Just fa un any vaig publicar una reflexió sobre la Covid com a oportunitat per a viure la Quaresma. Tenia la impressió que una aturada obligada ens permetria obrir els ulls a una realitat que demanava de nosaltres calma, silenci i repensar moltes coses. El que ningú esperava era que aquesta Quaresma pandèmica durés un any i generés tal patiment i ens allunyés tant de la nostra vida anterior que crec que formalment podem parlar d’estar vivint un autèntic exili.

En l’exili som portats on no voldríem anar, escapant d’alguna amenaça, sempre amb l’esperança de poder tornar a reprendre els projectes que dúiem a terme, o a reprendre el camí que un dia vam decidir recórrer. Però un esdeveniment inesperat ens obliga a buscar-nos la vida d’una altra manera, lluny del que ens agradaria i voldríem fer, lluny de les persones estimades. Aquest temps està essent precisament això, una expulsió del món que representaven les nostres opcions i rutines, llançats a la duresa d’un camí del que no veiem el final i que ens obliga a unes distàncies dels que fins ara teníem més a prop que voldríem que acabessin ràpid.

Tot exili alimenta contínuament el desig del passat i la nostàlgia d’allò perdut, i mira el futur amb esperança en la mesura que és promesa de retorn. És normal doncs que vulguem tornar a l’escenari d’abans, que anhelem contínuament la pantalla passada. És totalment lògic. L’exiliat vol recuperar la casa, la seva vida anterior i recorre mentalment les petjades del camí desitjant un dia poder tornar a començar.

Però les històries d’exili ens recorden que, fins i tot per aquells que aconsegueixen tornar, el camí no ha estat gratuït, ens ha transformat totalment i, per tant, encara que la casa, la feina i l’escenari siguin els mateixos, un viu ja amb la marca d’una ferida que no sabem com tancarà. Una cicatriu que cada matí, davant del mirall, no ens permet oblidar el trajecte viscut.

L’exili és d’una transcendència clau en l’Antic Testament i marca l’inici d’una història de sentit i salvació pel poble d’Israel. L’exili és el temps i l’espai on es forja l’aliança. És el moment de revisió de les promeses, d’una vida en suspensió projectada cap a un nou horitzó. Estem vivint totes les característiques d’un exili estàtic, on tot es mou alhora que no sortim de casa. Vivim somniant la terra promesa de la vida que la pandèmia ens ha pres.

Crec, sincerament, que aquesta Quaresma eterna s’ha convertit en un exili forçat. Som, doncs, el poble que vaga en el desert i que demana una nova aliança que li permeti tornar a començar. No oblidem, doncs, quan acabi aquest exili tots aquells que han quedat pel camí, ni allò que en la soledat i intempèrie més absoluta hem descobert. I examinem aquesta ferida que l’exili ens ha deixat: de tot allò que hem perdut, quina cosa voldríem que realment tornés a formar part de la nostra rutina? D’allò que ha marxat en aquest temps d’exili, què no voldríem que tornés mai? Són dues preguntes senzilles que pensadors com Bruno Latour ens plantegen amb lucidesa i que podrien posar les bases d’aquesta nova aliança forjada en l’exili pandèmic.

[Imatge de Gerson RodriguezPixabay]

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Director de Cristianisme i Justícia-Fundació Lluís Espinal. Licenciado en matemáticas y máster en gestión de empresas. Anteriormente ha trabajado en Oxfam Intermón. Coordina la Plataforma por una fiscalidad justa y ha participado activamente en las últimas ediciones del Foro Social Mundial y en la organización del Fòrum Social Català. Colabora en diferentes proyectos solidarios relacionados con el mundo de la inmigración y la economia social.
Article anteriorDesacerdotalizar la Iglesia
Article següentMística desértica

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here