Des dels orígens de la civilització, els assentaments humans han gravitat al voltant d’un lloc sagrat, l’axis mundi o eix del món al voltant del qual s’organitzava l’activitat religiosa, social, econòmica i política.

La geografia urbana i rural a la majoria de llocs reflecteix encara una disposició en la qual l’església -mesquita, temple o sinagoga- ocupa un lloc privilegiat, normalment a prop de la plaça major, el mercat i l’ajuntament.

Hi ha qui parla d’una topografia religiosa o una ordenació sagrada del territori per referir-se a la distribució espacial dels llocs sagrats i la seva relació amb la resta de les institucions. En les societats primitives aquesta disposició s’ha interpretat mitjançant el model centre-perifèria: el temple s’ubica en el centre, al km 0, el lloc cap al qual s’orienten les principals vies de comunicació al voltant de les quals, al seu torn, es distribueix la perifèria.

Amb el pas del temps, sobretot en les societats més secularitzades, el centre s’ha desplaçat fora de casc antic de les ciutats, allà on ara s’ubiquen els nous hubs financers, comercials i de comunicació. El model centre-perifèria serveix, per tant, per explicar (i visibilitzar espacialment) l’influx cultural d’una institució i la seva evolució al llarg de la història.

Però el model també s’utilitza per analitzar, a una escala geogràfica molt més gran, com es distribueix el poder. Els anomenats estudis colonials apliquen la mateixa eina conceptual per mostrar la manera com les antigues metròpolis (el centre) extreien recursos de les colònies (les perifèries).

En les últimes dècades, l’ecologia política ha tornat a utilitzar l’esquema, aquest cop per explicar els mecanismes que fan possible que una elit financera global (el centre) sacrifiqui, exploti i degradi els ecosistemes naturals (les perifèries), ja sigui desforestant, extraient recursos o contaminant de manera irreversible aquells territoris allunyats dels centres de poder.

Com hem assenyalat, en un altre àmbit molt diferent al de l’arquitectura, la geografia, la història, l’economia i la política -el de la sociologia de la religió- s’utilitza també el model; aquesta vegada per explicar el procés de secularització: el desplaçament de la religió del centre als marges de la societat.

Perquè l’era secular no és una en la qual hagi desaparegut la religió, sinó aquella en la qual ha estat desplaçada, ubicant-se en els marges. Aquest procés es reflecteix en la geografia urbana de la majoria de les ciutats occidentals i coincideix amb l’anàlisi dels sociòlegs i historiadors de la religió. Els centres -comercials, financers i de comunicació- exerceixen ara el paper que antany van jugar els llocs de culte.

Resulta significatiu que el model centre-perifèria hagi estat emprat en nombroses ocasions pel papa Francesc, encara que en un sentit diferent dels anteriors. Ja des de l’inici del seu pontificat, va deixar clar que la seva missió i el seu somni per a tota l’Església consistia a anar, precisament, a les perifèries, lloc de missió i de trobada amb el poble de Déu: “Cada cristià i cada comunitat discernirà quin és el camí que el Senyor li demana, però tots som convidats a acceptar aquesta crida: sortir de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli” (Evangelii gaudium, n. 20).

Durant l’Àngelus, en la festa de sant Esteve de l’any 2019, va recordar de nou la importància de les perifèries en una expressió que ja és característica del seu pontificat: “Les comunitats cristianes estan cridades a ser cada vegada més missioneres, totes orientades a l’evangelització, decidides a arribar als homes i dones de les perifèries existencials i geogràfiques, on hi ha més set d’esperança i de salvació”.

Ara bé, a diferència dels usos tradicionals del model, Francesc no només inverteix l’ordre de la relació (que passa a ser perifèria-centre); també àmplia el significat del concepte perifèria incloent-hi una dimensió existencial, personal.

D’una banda, la perifèria es converteix en centre, en lloc privilegiat de trobada i revelació. Encara que la intuïció no és nova; al contrari, ressona amb molts relats dels evangelis. Quan Jesús narra la paràbola de l’ovella perduda, conclou amb una pregunta: “Què us sembla? Si un home té cent ovelles i se li’n desencarrila una, no deixarà a les muntanyes les noranta-nou per anar a la recerca de l’errant?” (Mt 18,13). I no és tal vegada aquesta una invitació explícita per anar a les perifèries?

En un altre de les seves trobades, després curar el servent de l’oficial romà a Cafarnaüm, afirma: “Jo us asseguro que en cap israelita he trobat una fe tan gran. Us asseguro que molts vindran d’orient i d’occident i s’asseuran amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel” (Mt 8, 11). Un cop més, els marges -aquells que vindran d’orient i d’occident- es converteixen en centre, invertint l’ordre establert.

D’altra banda, Francesc insisteix que no només hi ha perifèries econòmiques, polítiques i geogràfiques; també hi ha perifèries existencials, en el nostre interior, cada vegada que, per exemple, marginem la presència de Déu i l’empenyem a les ribes de la nostra vida restant-li importància.

La secularització no s’hauria d’interpretar únicament com un fenomen extern, cultural; és també un procés intern, espiritual. Aquesta és una de les raons per la qual l’Església mai no s’ha conformat amb acudir als marges geogràfics, socials i econòmics -cuidant pobres, migrants, indígenes, exclosos i ancians, etc.- sinó que ha intentat influir també en els centres, atenent sempre les recerques de sentit de totes les persones, siguin qui siguin.

Pensar en el centre i la perifèria pot ser un excel·lent exercici intel·lectual i espiritual. Pot ajudar-nos a interpretar millor el món en què vivim i a mirar-nos interiorment per descobrir on està el nostre cor. És a dir, què posem al centre i què deixem de banda.

Potser aquest sigui l’exercici d’introspecció que Jesús ens proposa, de forma subtil, quan diu: “Perquè on hi ha el vostre tresor, hi tindreu també el vostre cor” (Lc 12,34).

[Article publicat originalment en castellà en el blog personal de l’autor/Traducció de Montserrat Sampere/Imatge de Free-PhotosPixabay]

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Jesuita. Ingeniero de Montes y doctor en Teología. Es profesor en la Universidad Pontificia Comillas (2017) donde enseña Ecología, Ética y Doctrina Social de la Iglesia. Es también director de la revista Razón y Fe y miembro del equipo Ecojesuit. Colabora en el equipo de Cristianisme i Justícia, participando en el grupo de Ética y sostenibilidad.
Article anteriorEl feminisme, una onada imparable?
Article següentLa fraternidad puesta en práctica: el papa Francisco en Irak

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here