El feminisme obliga la societat a qüestionar les seves relacions de poder i dominació i les seves formes de vida més enllà de les qüestions de gènere.

A l’Argentina, l’any 2020, any de la pandèmia, va finalitzar amb el feminisme als carrers, amb una capacitat per sostenir reivindicacions, per donar una i altra vegada les mateixes batalles. Revela la seva potència política i s’enfronta a la societat amb la pregunta pel món en què vivim, pel món en què volem viure i pel que es vol construir per a les generacions futures.

Trenca tot el que és considerat com a àmbit privat, com les fronteres entre allò privat i allò públic; allò polític i allò personal; la natura i la cultura; la sexualitat i el poder, i involucra una indagació sobre la pròpia vida. De vegades es converteix en una vivència intensa per començar a veure poder i desigualtat en l’àmbit de la història personal: casa, vincles propers, laborals…

Les preguntes són les mateixes però les formes de ser feministes canvien; se superposen feminismes de la igualtat, de la diferència, post-feminismes. Es tracta d’un mosaic de consensos però també de tensions i lluites internes. Des de fa uns anys, a l’Argentina va aconseguir travessar la militància i la classe política, els mitjans i les xarxes, el carrer.

Què va canviar? Una fita va ser el 3 de juny de 2015, la causa “Ni Una Menys” va sensibilitzar sobre la violència de gènere i es va consolidar com a problema públic. Es va passar després a noves consignes “Vives Ens Volem” i “Vives, Lliures i Desendeutades”. Es va arribar als dos consensos bàsics: lluita contra la violència i lluita per l’autonomia. En paral·lel es va consolidar la capacitat de mobilització per acompanyar aquestes demandes. Fins i tot va sorgir el Ministeri de les Dones, Gèneres i Dissidències, i la creació d’un Front Sindical que va encapçalar el Paro Internacional de Mujeres i va aconseguir així una articulació global.

Tot aquest procés va estar vinculat amb una forta producció intel·lectual, artística, literària, i un fort traspàs intergeneracional: “Som les nétes de les bruixes que no van poder matar”. Va suposar un interessant reconeixement mutu: mentre les “ancestres” aportaven estratègies, arguments i persistència; les joves van imprimir el seu segell temàtic i expressiu incloent altres demandes (l’assetjament sexual i de carrer, els “micromasclismes” i el “llenguatge inclusiu”), van sumar suports i mediacions tecnològiques.

Davant els feminicidis, els diversos feminismes, amb les seves afiliacions polítiques o la seva ideologia, s’enfronten al dilema de si cercar les solucions a través de l’Estat o si cal avançar per fora, mitjançant l’organització i construcció de xarxes comunitàries. Les polítiques emprades de prevenció i eradicació; els plans integrals. Els esforços estan resultant ineficaços davant els assassinats de dones i trans, que no reflecteixen una baixa dels casos de violència, però la participació d’organitzacions feministes en la gestió és un assoliment històric.

El feminisme és contrahegemònic. Suposa un camí d’emancipació personal. És contracultural respecte al que s’espera dels homes, les dones i els seus vincles, així com a separar les persones entre dues identitats binàries. És un discurs que col·loca en el centre el desig, la llibertat individual i la cultura de la diferència. Per tot això, qüestiona els fonaments de les nostres societats, amenaça els poders establerts i desvela desigualtats històriques. Arriba a la conclusió que no tot el que succeeix a les dones sota el sistema patriarcal compta amb la categoria de gènere per comprendre l’experiència de les persones i les seves posicions socials, aquesta sempre interactua amb altres elements: desigualtats socials, ètniques, econòmiques, educatives… Tot el que passa com a societat i persones no pot ser explicat per la condició de gènere.

El feminisme porta a qüestionar-nos sobre tots els vincles i això no és propietat exclusiva d’un gènere. S’han d’afrontar amb obertura les infinites maneres de masculinitat, més enllà de les seves expressions violentes o cruels.

Els assoliments del feminisme són commensurables, però encara falta crear alternatives per arribar a les dones en general i gaudir totes del que s’ha obtingut.

[Imatge de Titi Nicola a Wikimedia Commons]

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Doctora en Teologia i religiosa de l’Ordre de la Companyia de Maria Nostra Senyora. A més de publicar diversos llibres i articles, ha treballat en viles d’emergència realitzant treball pastoral i de promoció humana amb els més desfavorits. Ha estat directiva i docent de diversos nivells educatius -inclosa la docència universitària- i ha exercit càrrecs de govern i formadora en la seva congregació.
Article anteriorEste 8M, ¿ponemos el foco en los hombres?
Article següentEl centre i la perifèria

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here