Aquesta història la sol explicar el meu amic Xavier Melloni. A l’Índia, una dona estava a la vora d’un llac en actitud d’agraïment després d’haver perdut el seu fill. Un home -si no recordo malament era Raimon Pannikar- li va preguntar, estranyat, per què se sentia així. És que el propi no era sentir-se esquinçada per dins? La dona li va respondre que al contrari, que no podia sentir-se més que agraïda pel temps que la vida li va concedir al costat del seu fill. Certament, no es tracta de rebutjar el que hi ha de bo en aquesta manera de sentir la pèrdua d’un fill, però sí de preguntar-se pel que hi pugui haver d’incomplet, des d’un punt de vista bíblic. De fet, l’agraïment que experimenta la dona no és incompatible amb el dolor (un dolor que probablement també va experimentar, encara que l’accent de la història és un altre). Ja que, on només cal l’agraïment davant la mort d’un fill, la humanitat d’una mare -o un pare- queda, m’atreviria a dir, minvada. No em sembla que puguem dir-los a uns pares que han perdut un fill que el que haurien de sentir és, principalment, agraïment, si és que la història d’aquesta dona a qui fa referència Javier fos, d’alguna manera, normativa. Certament, l’agraïment pot bategar en allò més profund de l’experiència de la pèrdua. De fet, és el que llegim al llibre de Job: El Senyor me’ls va donar, el Senyor me’ls va prendre. I per veure-ho, únicament cal invertir la seqüència de la frase. Però no només batega l’agraïment: també l’esquinçament. Imagino que accentuem una o altra cara de l’experiència depenent del com d’aquesta pèrdua. No hi ha emoció que sigui químicament pura. Les mares que van veure morir els seus fills a les cambres de gas, posem per cas, no crec que vagin sentir, sobretot, agraïment. L’escàndol davant la mort injusta -un escàndol que es viu davant Déu, sense Déu– és un irrenunciable de l’espiritualitat bíblica (encara que també, l’agraïment per allò rebut). No és casual que tinguem una paraula per quan perdem als nostres pares –orfe-, però no per quan perdem un fill. On només hi cap l’agraïment, la totalitat es tanca sobre si mateixa. En canvi, amb l’esquinçament, el tot queda obert a la impossible possibilitat de la reparació -d’un nou començament. Ja que és innegable que la Creació està fracturada. 

[Article publicat originalment en castellà a La modificación (blog personal de l’autor)/Traducció de Montserrat Sampere/Imatge de StockSnapPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Es licenciado en filosofía por la Universidad de Barcelona. Desarrolla su carrera docente en el Colegio de San Ignacio-Sarrià, donde imparte clases de historia de la filosofía. Su trabajo intelectual se centra en la necesidad de recuperar la dignidad epistemológica de la tradición cristiana sin caer en el antiguo fideísmo y en constante diálogo con, por un lado, la crítica moderna de lo trascendente, en particular la que encontramos en los escritos de Nietzsche, y, por otro, con las tendencias transconfesionales vigentes hoy en día. Escribe diariamente en el blog La modificación. Es miembro de Cristianismo y Justicia, donde, desde hace varios años, imparte cursos sobre la significación y vigencia de la fe cristiana. Es autor de Dios sin Dios (con Xavier Melloni), Fragmenta, 2015 coeditado por Cristianismo y Justicia.
Article anteriorÉs possible encara l’esperança?
Article següentFrancisco a Irak

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here