Per raons de feina he passat 11 dels últims 20 anys viatjant per tota l’Amèrica Llatina. He viscut de forma estable (per més d’un any consecutiu) en quatre països llatinoamericans: República Dominicana, Brasil, Perú i Cuba. Aquesta experiència no em dóna coneixement, ni de bon tros comprensió, dels sistemes polítics com per permetre’m entendre la crisi de la democràcia a la regió. Però sí que em dona certes intuïcions que vull compartir.

Els sistemes polítics que he conegut, siguin les democràcies representatives marcades pel populisme capitalista o el socialisme caribeny, s’han deteriorat per la influència de múltiples factors, però em fixaré en tres: la dimonització o sacralització del mercat, la pràctica del poder excloent i la progressiva difuminació del bé comú. Davant d’aquesta situació, ¿és possible encara l’esperança de viure en democràcies reals i plenes?

La dimonització o sacralització del mercat

Fruit dels llargs anys de guerra freda, el món es va dividir en sistemes capitalistes i socialistes. Així podem agrupar entre els primers els Estats Units i Haití, i entre els segons, la Xina i Cuba. La utilitat que pugui tenir aquesta classificació que agrupa sistemes tan diferents es fa cada vegada més qüestionable. No obstant això, en el context llatinoamericà segueix sent un element diferenciador l’actitud davant del mercat. Mentre uns tendeixen cada vegada més a sacralitzar-lo, els altres el dimonitzen.

Les democràcies representatives existeixen en sistemes capitalistes on la sacralització del mercat el converteix en un macrosistema que ho abasta tot, fins i tot l’Estat. Es converteix en un objecte de mercat que entra dins de les lleis de l’oferta i la demanda. Es compra l’accés al govern, que és la clau per gestionar el poder de l’Estat. S’ha produït la privatització de l’Estat.

Unes dècades enrere a la República Dominicana es lluitava per la privatització o no de béns de l’Estat, com eren les empreses del difunt dictador Trujillo, que havien estat nacionalitzades. Avui el que està en joc és la privatització de l’Estat mateix.

Els partits polítics cada vegada representen menys ideologies sobre la societat i s’assemblen més a empreses en què s’entra a pertànyer per interessos econòmics (com s’inverteix o s’entra a treballar en una empresa privada), que inverteixen en aconseguir el poder de govern per administrar l’Estat de manera que es recuperi la inversió i es produeixin guanys. Des dels dirigents polítics, que inverteixen els seus capitals i en reben d’altres per a la campanya a canvi de compromisos de càrrecs o prebendes, fins al simple votant, que ven el seu vot per cobrir necessitats immediates o vota pel que més reparteix i no pel que millor administrarà els béns de l’Estat, i així dona entrada a les propostes populistes.

Per això, cada vegada els programes importen menys en les campanyes electorals, i importen més les formes de distribuir o prometre avantatges econòmics individuals.

Els anomenats corrents neoliberals, de tal manera van sacralitzar el mercat que van arribar a proposar que la seva capacitat d’autoregulació feia cada vegada més inútil, i fins i tot obstaculitzant, l’Estat. Aquest havia de minvar perquè el mercat pogués funcionar sense traves.

Però la capacitat reguladora del mercat no arriba a garantir l’equitativa distribució dels béns. Per contra, ha augmentat la distància entre rics i pobres. A l’Amèrica Llatina això és evident: té el privilegi de ser el continent més desigual en el repartiment de la riquesa.

D’aquí ve l’atractiu per a les masses populars de la proposta socialista, que dimonitza el mercat. En la pràctica, el que fa és crear el monopoli absolut del mercat i elimina la competència, que suposadament causa la desigualtat. Però l’eliminació de l’interès particular en el mercat porta al desinterès en la producció. La productivitat cubana s’ha vist de tal manera afectada que Cuba ha d’importar el 80% del que menja, i això no és principalment per incidència del bloqueig nord-americà. L’economia centralitzada i el capitalisme d’Estat han sumit Cuba en una permanent crisi econòmica en què ha pogut sobreviure gràcies a l’ajuda externa de Rússia o Veneçuela, de les remeses dels emigrants a països capitalistes, i del turisme, curiosament gestionat per grans transnacionals capitalistes aliades de l’Estat. L’altra entrada significativa ha estat la venda de serveis de professionals cubans per part de l’Estat socialista com a gran empresa negociadora de “capital humà” mal pagat.

La crisi ha arribat a deteriorar i posar en perill els dos grans èxits de la revolució cubana, finançats amb l’ajuda de la Unió Soviètica: la salut i l’educació. La baixa productivitat ocasiona la manca de recursos per invertir en serveis socials.

Tant la sacralització com la dimonització del mercat han produït un debilitament de la democràcia, és a dir, de la capacitat de les grans majories d’incidir en les decisions d’Estat i de beneficiar-se dels béns de la nació.

En aquest procés de privatització de l’Estat ha estat molt important el paper jugat pels mitjans de comunicació. S’inverteix en propaganda, com ho fan els fabricants de refrescos o pasta de dents. I qui més i millor inverteix, ven més. Les campanyes polítiques són el millor client de les empreses publicitàries en les democràcies capitalistes populistes, i el control dels mitjans és una important arma en les societats socialistes. Per això, la nova constitució cubana continua garantint la propietat estatal dels mitjans de comunicació.

La revolució tecnològica comença a soscavar el control dels mitjans pel capital o l’Estat i a obligar a una reconversió de la gestió dels mitjans. Basten dos exemples: el maneig de twitter pel President Trump i la creixent importància de les notícies falses (fake news) en les campanyes polítiques.

Curiosament, aquestes dues dinàmiques contradictòries en relació al mercat tenen efectes similars en el consum: aquest es converteix en el centre de la vida. Als països capitalistes es desferma l’afany consumista, amb terribles efectes socials i ecològics, i en el socialisme s’exacerba l’ansietat pel consum davant l’escassetat. Durant l’anomenat període especial (després de la caiguda del bloc soviètic), qualsevol conversa entre cubans abans dels 10 minuts ja tenia com a tema el menjar. Era l’obsessió quotidiana. Una cosa que comença a reproduir-se en la situació actual.

La pràctica excloent del poder

Una de les característiques més evidents de la deterioració de les democràcies representatives populistes és la pràctica del poder com a excloent. És un fet conseqüent amb un sistema econòmic competitiu. L’accés al poder es percep com una oportunitat d’excloure els altres de la participació. En les democràcies capitalistes això es fa evident en el canvi del personal de govern en guanyar les eleccions un nou partit. En el socialisme cubà és la pràctica del partit únic com a rector de la vida nacional.

El que guanya, les eleccions o la guerra, té el dret a imposar-se per les bones o per les males i l’altre queda exclòs fins que li toqui el seu torn. Ha estat la pràctica cabdillista de les febles democràcies llatinoamericanes o de les dictadures. En nom del bé del poble s’obliga a anar a la presó o a l’exili els que pensen diferent. És la negació absoluta de la diversitat com a element component de la societat.

Avui, quan la modernitat ja ha arrelat profundament en les societats llatinoamericanes, l’homogeneïtat de la població és impossible. La diversitat de la societat civil està expressada en la varietat de moviments que reflecteixen les múltiples identitats: regionals, de gènere, laborals, generacionals, religioses o racials.

Els règims polítics han hagut d’anar acceptant diverses formes de negociació. De vegades intentant incorporar aquesta diversitat en l’aparell de l’Estat creant una “societat civil estatal”, si podem donar-li un nom a aquesta contradicció. Altres vegades s’ha acceptat la presència d’aquests moviments intentant limitar el seu àmbit d’acció i s’ha establert la contínua lluita de la societat civil per expandir les fronteres del que està permès.

Aquesta concepció excloent del poder enforteix el desig de perpetuar-s’hi. Atès que si no es té tot el poder, no se’n té gens, l’aspiració és a perpetuar-s’hi. La idea de les democràcies parlamentàries és precisament el contrari. Els parlaments són l’expressió del poder compartit, en el qual és necessària la negociació. Les democràcies llatinoamericanes són generalment presidencialistes, centrades en el President. Però l’existència de parlaments, on hi ha pluralitat de partits, ha obligat a la negociació. A mesura que els partits s’assemblen més a empreses, el poble és vist com a client. L’important és convèncer-lo perquè compri o perquè voti. La seva participació es limita al moment del vot. Cada vegada els electes se senten menys representants del poble. Com a molt es consideren representants del partit. En el cas del partit únic, la referència és a aquest, únic rector de la vida de la nació que suposadament representa la voluntat del poble, però quan no ho fa, no passa res.

El poder excloent crea la lluita pel poder, una actitud competitiva, coherent amb la visió de mercat com a organitzador de la vida, que en política es tradueix en una actitud guerrerista de vèncer l’enemic. La vida social es constitueix com una lluita pel poder, on a la llarga tot s’hi val perquè la guerra és la guerra. Algú va dir que el poder corromp i el poder absolut corromp absolutament. Aquest poder excloent és el brou de cultiu dels règims repressius, de la corrupció i de la impunitat.

Podríem dir que en el segle XX el lema de la revolució francesa va dividir el món entre els que buscaven la llibertat (mercat) fins i tot a costa de la igualtat (democràcia) i els que buscaven la igualtat fins i tot a costa de la llibertat. La fraternitat va ser la gran oblidada. Potser si aquesta hagués estat el principi central s’hauria pogut combinar igualtat amb llibertat. Només des del reconeixement de l’altre com a germà, amb tots els seus drets, es pot constituir una llibertat que busqui la igualtat.

La renúncia al Bé Comú

Part del llegat de la modernitat és la constitució dels subjectes. Aquesta afirmació de l’individu no necessàriament implica la consciència de les relacions amb els altres i amb la natura com a part de l’afirmació del subjecte. El context marcat per la competència de mercat i la lluita pel poder constitueix l’altre com el competidor, com l’enemic. La recerca del bé es visualitza com un camp de batalla. El bé creix per acumulació, que és fruit de guanyar en la competència, d’excloure els altres. Les relacions socials es defineixen per la conquesta i la defensa, que es realitzen per un nosaltres ben delimitat.

El que és públic, el comú, el de tots, es percep com el que ens arrabassa el propi, el privat. Es reclama la part de l’espai públic que ens pertany com a membres del col·lectiu. Se sent el comú com aliè si no aconseguim apropiar-nos-ho. Ens barallem per conquerir i preservar l’espai privat, tot i que l’hi hàgim expropiat al públic.

El mercat no és per facilitar la supervivència de tots, sinó per crear l’oportunitat dels guanyadors. La política no és la recerca del bé comú, sinó l’espai per acumular allò privat. Els ciutadans són substituïts per les masses que reclamen els seus drets individuals. Fins a exigir el dret a usar l’espai públic sense respecte l’altre, desconeixent les normes de convivència. Es reclama el dret a no fer servir mascareta a la meva part de l’espai comú, encara que això afecti els drets de l’altre a la salut. L’espai públic ja no és de tots, sinó que  cadascú té el seu.

En el món socialista, on teòricament allò individual se subordina al col·lectiu i on allò públic pretén fer innecessari el privat, l’escassetat porta a la recerca del que és privat com a mecanisme de supervivència. Un exemple són les cues actuals per a la compra d’aliments o articles de tocador. El desproveïment provoca cues multitudinàries per assegurar la ració pròpia. Davant el perill de contagi de la pandèmia a les cues, molts prefereixen pagar a sobrepreu els productes als que fan la cua. Això provoca més repressió als coleros[1], que té com a resultat un augment dels preus de mercat negre per l’augment del risc implicat. Els que tenen recursos tendeixen a acumular davant la por de desproveïment. S’augmenta així l’escassetat i s’incrementa el cercle viciós de la desigualtat.

Les nostres societats, decebudes amb la nostra història política, han arribat a pressentir que la solució no ve per aquí, que cal buscar alternatives al sistema. Es construeix així el món informal, subterrani a flor de pell, que pretenem no veure, però ens impacta per la seva eficàcia i per la seva crueltat en induir a molts a la supervivència en les pitjors condicions.

I no ens preguntem: si els sistemes que tenim han fracassat, a on hem d’anar?

La tènue esperança d’allò germinal

Al Carib estem en època de ciclons. El pas devastador d’un huracà és capaç d’arrencar de soca-rel arbres centenaris. Alguns, tombats per terra després de l’impressionant fenomen, conserven petits fils d’arrel encara enfonsats a la terra. Quinze dies després, en recórrer el trist espectacle de la terra arrasada, vam descobrir sobre aquestes fines arrels petites fulles verdes que treuen el cap. És la indestructible energia de la vida que rebrota. És l’esperança que creix feble en el desert. En aquestes fràgils fulles verdes hi ha el futur.

Així la democràcia està naixent en les petites comunitats que s’han enfrontat a la tempesta de la crisi des de la solidaritat creativa. Són els grups, famílies, organitzacions, esglésies, moviments que no s’han deixat portar per l’atracció de les ofertes enganyoses de la propaganda, ni per la por a la repressió despietada, ni per les mentides repetides fins al cansament. Mentre hi hagi aquesta presència de fraternitat solidària, veritablement inclusiva, que es transmet de pares a fills i troba camins de sortida, tot i que que siguin encara petits i febles, hi ha esperança. Perquè la democràcia es construeix des de baix. Va creant espais d’una fraternitat que sap integrar llibertat i igualtat. I tot i que encara no aconsegueixi créixer com a sistema de convivència social, va obrint espais d’esperança i descobrint camins per avançar.

Cal crear una cultura democràtica que desenvolupi les capacitats d’emprenedoria creativa, participació i solidaritat, no només des del discurs, sinó des d’estructures de convivència i govern a la llar, l’escola, la societat civil, el mercat i el govern.

Penso que les noves tecnologies de la comunicació, que ens ensenyen a construir coneixement no des de la repetició i l’acumulació sinó des de la creativitat i la connectivitat, seran una ajuda en aquesta construcció del futur de la democràcia.

L’existència de legislació que promogui la iniciativa creativa i solidària en el mercat, que garanteixi la participació real enmig de societats complexes, que desenvolupi mecanismes d’inclusió social de tots i totes, es fa necessària. Un mercat orientat a una societat democràtica i un poder organitzat com a participació solidària ajudaran a promoure el bé comú com a camí per arribar al bon viure. El repte és construir sistemes socials que ho promoguin

El papa Francesc, des del seu carismàtic lideratge, ha promogut una economia solidària que comença per contemplar el món com la nostra casa comuna i ha implementat noves formes d’organitzar el poder a l’Església des de la sinodalitat, que dona participació a les perifèries geogràfiques, econòmiques, i existencials, i la desclericalització, que tendeix a eliminar l’abús de poder.

No és tasca d’un dia. Però, com ha dit el papa Francesc, no s’imposa per la força, ocupant espais, sinó desencadenant processos. És tasca de tots i totes.

[Article original publicat en castellà a Promotio Iustitiae/Traducció de Montserrat Sampere/Imatge de Free-PhotosPixabay]

***

[1]Nom que reben els que es dediquen a fer la cua per comprar productes que després revenen a preus elevats.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Article anterior¿Qué Irak encontrará Francisco?
Article següentLa dona vora el llac

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here