Jorge Seibold sj en el seu llibre La mística popular constata que en les últimes dècades s’ha donat en l’àmbit llatinoamericà el que ell qualifica com un “revival” del fet religiós. Segons aquest teòleg argentí, aquest fet xoca amb la desaparició de les formes tradicionals de la religió, així com de la seva presència en l’esfera pública que, no en va, va tenir les seves conseqüències en les pràctiques i decisions pastorals de l’època del postconcili. Per a Seibold, aquest “revival” religiós llatinoamericà es mostra en l’auge de la religiositat popular, així com en la proliferació de nous espais i moviments religiosos en els quals preval normalment més l’àmbit del sensitiu que el de l’intel·lectual. Aquestes recerques són, sens dubte, un signe d’esperança per a la fe o, més ben dit, una mostra que allò religiós com a recerca de transcendència forma part de la interioritat humana. No obstant això, Seibold adverteix que aquest “revival” de vegades es presenta barrejat amb un rebuig de tota la tradició i la institució, en favor d’una vivència de la fe excessivament individualista. Per això el teòleg del poble anima a acostar-se a aquest “revival” des d’un profund discerniment que permeti separar el blat del jull d’una manera no alienant, sinó alliberadora.

Tot i la constatable diferència existent entre la realitat llatinoamericana i l’europea, penso que aquesta intuïció de Seibold no només és aplicable en l’àmbit mediterrani, sinó que el seu correlat és palpable en la nostra societat. Així, malgrat que la religió catòlica a Espanya pateix les dramàtiques conseqüències de la secularització, alhora ens trobem amb signes que ens parlen d’aquest “revival” del fet religiós. Un d’ells és, clarament, el gran auge de la religiositat popular, manifestat sobretot en l’augment dels participants en les celebracions que tenen lloc en l’àmbit de les germandats, confraries i santuaris en els diferents moments de l’any litúrgic. Però podrien sumar-s’hi la proliferació de grups cristians que es relacionen amb Déu a través de l’adoració del Santíssim, o d’experiències de tall més sensorial que intel·lectual o social, la recerca de l’espiritualitat d’altres religions, etc. Tot això ens mostra que a Espanya hi ha també un “revival” d’allò religiós que, tot i tenir un abast, unes manifestacions i unes conseqüències diverses de les de Llatinoamèrica, també ha de ser profundament discernit per poder acollir i deixar fructificar la novetat de l’Esperit que aporten aquests particulars “signes dels temps”.

No obstant això, crec que ni descobreixo res de nou ni ofenc ningú si afirmo que aquest “revival”, o aquesta novetat, ens agafa eclesialment “amb el pas canviat” en molts aspectes. I és que crec que, si fa unes poques dècades s’hagués afirmat que la joventut demanaria al clergat oracions al Santíssim Sagrament (trobant-se de vegades amb la reticència o la prevenció de molts dels seus membres), o que les confraries i germandats de Setmana Santa serien un punt de partida en la tornada a la fe de moltes persones allunyades de l’Església, segurament molts haurien pensat que això era una cosa impossible, i fins i tot alguns haurien afirmat que es tractava de quelcom contraproduent o d’un pas cap a enrere.

I és que en l’època del postconcili, en molts llocs del nostre país es va fer una interpretació de l’aggiornamento potser massa animosa o, utilitzant les paraules de Benet XVI, una mica periodística. Aquest procés es va caracteritzar per un intent de fer tabula rasa sobre aquelles pràctiques o realitats que es consideraven més pròpies d’una altra època, més culturals que religioses, tendents a perills i deformacions, etc. I entre elles, com se sap, es trobava la religiositat popular. D’aquesta manera, des de l’interior de l’Església es va tendir a eliminar o ignorar moltes pràctiques de pietat del poble cristià, deixant-les en molts casos a la seva sort. Tot i això, el temps va demostrar que els resultats d’aquestes actuacions tan dràstiques en molt pocs casos van ser satisfactoris. En primer lloc, perquè amb això s’estava atacant sense voler-ho i sense saber-ho aquell a què el papa Francesc diu “el sistema immunitari de l’Església”, i com es pot intuir, això és enormement perillós per a la supervivència del cos. I, en segon lloc, perquè d’alguna manera es va prendre el tot per la part, desconnectant l’Església de la cultura i de la vida de les persones.

No obstant això, paral·lelament a aquest procés, en molts llocs d’Espanya ha tingut lloc un renéixer, un “revival” de la religiositat popular que, o bé des de les seves profundes arrels que es nodreixen del diàleg entre la fe i la cultura, o bé des del renaixement des d’unes cendres gairebé extintes, ens mostra com és d’important no trencar la canya esquerdada ni apagar el ble vacil·lant. Així, veiem com per a moltes persones, la religiositat popular ha constituït aquest “lloc teològic” de què parla també el papa Francesc. És a dir, aquest punt de trobada entre la fe i la cultura (en definitiva, entre Déu i els homes), que, des de la lògica de l’encarnació, pot il·luminar la fe dels creients del segle XXI, constituir un atri dels gentils per a aquells que s’acosten tímidament cap a l’Església i, també, funcionar com un potent altaveu del missatge de Jesucrist de cara a la nostra societat.

Ara bé, la religiositat popular té els seus límits, i per això, com ja animava Pau VI, ha de ser ben orientada des d’una pedagogia de l’evangelització, però, sense oblidar que, com afirma el papa Francesc, ha de fer-se des de la “mirada del Bon Pastor, que no busca jutjar sinó estimar”. En aquest sentit, s’ha d’assumir que la religiositat popular es mou entre les llums i les ombres, com tot acostament de l’home a Déu. Per tant, és important explorar i conèixer aquesta “terra de penombra” que és la religiositat popular, per no caure en reduccionismes, mirades ingènues, actituds parcials, excloents, etc., sinó més aviat valorar les seves llums i alimentar-les perquè il·luminin a altres, sufocant o atenuant així les ombres.

[Imatge de javier RPixabay]

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Article anteriorFratelli Tutti: ¿caos o comunidad?
Article següentEspaña, ¿Estado fallido?

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here