Joaquim Fernández-Díaz Mascort. Al llarg del seu pelegrinatge, Ignasi de Loiola (1491-1556) va fer estada amb relativa freqüència en hospitals. En tenim constància perquè queden registrats en la seva autobiografia: Manresa, París, Azpèitia…

Situats en aquella època (s XVI) hem d’entendre per “hospital” un aixopluc que, en algunes poblacions, usaven les persones que no tenien un altre sostre per a refugiar-se de les inclemències del temps i passar la nit. A la pràctica, acollia els que avui podríem anomenar “sense sostre”; persones sense una casa, sense una feina, que vivien de la caritat… Alguns municipis (especialment els que es trobaven en les vies de comunicació més transitades) construïen hospitals per a aquelles persones que estaven de pas i no podien costejar-se un hostal o per a aquelles persones que no tenien casa; també realitzaven la funció d’albergar pelegrins en ruta (aquesta funció també la realitzaven els monestirs). En algun cas, algunes persones que avui anomenaríem voluntaris servien alguna mena de menjar calent, repartien roba o atenien els malalts. Podem comptar que en els hospitals s’hi acabaven reunint tots aquells que vivien en els marges de la societat: els empobrits, els malalts (també els mentals), els que eren víctimes de les addiccions, els que s’havien perdut en un món que percebien com a hostil… Tots ells sobrevivien gràcies a la beneficència

Ignasi va estar-se en hospitals en diverses circumstàncies. En alguns casos per necessitat; en altres per convicció, com quan va retornar temporalment a Azpèitia, el seu lloc d’origen, per recomanació dels seus metges i va preferir estar-se allà (a l’hospital de la Magdalena) en lloc d’anar a la casa pairal amb els seus familiars. També recomana als seus companys de fer estades o aproximacions a llocs similars en el seu apostolat. Especialment significativa és la prescripció que fa als jesuïtes teòlegs que participen al Concili de Trento: al matí debat teològic; a la tarda atenció als més pobres i als malalts en hospitals.

L’hospital, com altres elements de la biografia de l’Ignasi de Loiola (la seva insistència en viatjar sense recursos, com un pobre, la voluntat de no tenir assegurats uns ingressos, etc.) constitueix per a ell això que hem vingut a anomenar un “lloc teològic”; això és, l’àmbit des del qual obtenir perspectives, experiències, paraules per poder parlar de Déu amb fonament. Sovint parlem del que creiem que l’evangeli diu, del que creiem que Déu vol, d’allò que és cristià o no ho és. I sovint també, ho fem des d’una perspectiva influïda per nombrosos interessos, conscients o inconscients, alguns força interessats o directament egoistes; moltes vegades per justificar-nos o justificar la nostra inacció.

El contacte amb la realitat nua de l’exclusió social, el coneixement, des de dintre, del que significa viure com un pobre entre els pobres, el contacte amb el món del dolor, del sofriment, possibilita parlar de l’evangeli amb una clau d’intel·ligibilitat diferent. Protegeix d’especulacions discursives que no toquen la realitat de l’ésser humà i, per tant, tampoc la de Déu. I possibilita entendre (no només des del cap, sinó també des del cor o, podríem dir, des de la pell, des del moll de l’os) quin és l’abast de la crida a la conversió que escoltem a l’Evangeli. De fet, és el mateix dinamisme de l’Encarnació. Només assumint la realitat del ser humà des d’ella mateixa, troba Déu la manera de “fer redempció”. És la solidaritat de Déu.

Això mateix és el que Ignasi es planteja a partir de la seva experiència; no només l’experiència espiritual sinó també la que va vivint al llarg del seu pelegrinatge, el seu caminar (milers de quilòmetres) per tants camins, per tants hospitals…

Avui som convidats a repetir l’experiència, potser d’una altra manera en les concrecions però de la mateixa manera en l’essencial. Especialment, és inexcusable per a tots aquells que pretenem parlar de Jesús, dir-ne alguna cosa significativa: catequistes, pastoralistes, religiosos, preveres. Si no és així, correm el perill de divagar o, el que és pitjor, falsejar-ne el rostre, tergiversar el seu missatge. El contacte amb la realitat dels més desafavorits esdevé la prova d’autenticitat del que comuniquem. Quins son doncs els “hospitals” contemporanis (on viuen els empobrits, els exclosos i els malalts) que ens convoquen?

Prendre consciència d’això pot paralitzar-nos ja que sovint estem tan lluny de viure així… Però ha de ser el nostre horitzó. El pare P. H. Kolvenbach deia que, abans de prendre qualsevol decisió (professional, familiar, comunitària, ciutadana, etc.), ens cal preguntar-nos com afectarà aquesta decisió als pobres. Si ho fem de manera honesta, pot ser un pas en la bona direcció…

Fotografia de l’antic hospital de la Magdalena extreta de: Wikimedia Commons

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Article anteriorMesianismos
Article següentFratelli Tutti: ¿caos o comunidad?

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here