Que un papa parli de fraternitat no és cap novetat: els arquitectes parlen d’edificis; els mecànics, de motors; els dentistes, de endodòncies, i els papes, de fraternitats, caritats, sagraments i altres temes afins; de què si no! En la previsibilitat del tema de la darrera encíclica de Francesc resideix el seu taló d’Aquil·les comunicatiu: són molts els creients que s’han sumat amb entusiasme a la crida fraterna del pontífex argentí sense haver llegit ni una sola línia de Fratelli tutti (en endavant, FT ). Com aquell vell acudit de l’infant que es saltava sistemàticament el precepte dominical i esquivava el control patern repetint sempre la mateixa tornada: “El capellà ha dit que siguem bons”, els ambaixadors espontanis de la fraternitat a la manera bergogliana no necessiten llegir cap document per defensar el que ja sabem tots: que el més important és l’amor als altres i que hem de pregar i treballar per un món presidit per la fraternitat… Què ha de dir un papa !, el de sempre: “que siguem bons”.

Davant d’aquestes interpretacions tòpiques, que funcionen com a relats ensopidors sense cap rellevància social, proposo una lectura crítica que tregui a la llum el nervi disruptiu d’una encíclica que no dubto de qualificar com a “urgent”. Potser els debats pastorals tinguin temps per entretenir-se en matisos teològics sobre la naturalesa de la fraternitat, però en les fronteres geogràfiques -aquests purgatoris socials on avui es juga el futur de la humanitat-, l’existència o no de fraternitat és una qüestió de vida o mort. Per als milions d'”orfes” que diàriament moren davant de costes i concertines esperant l’hospitalitat de germans que no surten a rebre’ls, la construcció d’una germanor universal és una tasca urgent en la qual es juga la fraternitat o el fratricidi del nostre projecte civilitzatori. La pregunta de Déu a Caín per la sort del seu germà Abel no sorgeix de la retòrica buida que habita la laxitud d’un temps infinit, sinó de la memòria de la víctima que busca resposta urgent davant el fratricidi comès. O fraternitat o fratricidi, no hi ha més alternatives: “Davant de tant dolor, davant de tanta ferida, l’única sortida és ser com el bon samarità. Tota altra opció acaba o bé a la banda dels saltejadors o bé a la banda dels que passen de llarg sense compadir-se del dolor de l’home ferit en el camí”(FT 67)

Les quatre urgències del papa Francesc

Si l’agenda papal intraeclesial està condicionada per la necessitat de posar ordre als excessos perversos d’un clericalisme exacerbat, la seva missió ad extra està presidida per la urgència de reteixir vincles essencials. En el nº 70 de l’encíclica Laudato si’, Francesc presentava el diagnòstic ecosocial que, al meu parer, determina les urgències pastorals del seu pontificat: “El descuit en l’afany de conrear i mantenir una relació adequada amb el veí, cap al qual tinc el deure de la cura i de la custòdia, destrueix la meva relació interior amb mi mateix, amb els altres, amb Déu i amb la terra. Quan totes aquestes relacions són descuidades, quan la justícia ja no habita a la terra, la Bíblia ens diu que tota la vida està en perill”. La ruptura dels quatre vincles constitutius de l’ésser humà (amb els altres, amb un mateix, amb Déu i amb l’entorn natural) posa en perill la vida social i la sostenibilitat del planeta. Davant els riscos evidents d’una dinàmica globalitzadora d’ordre neoliberal, que afebleix acoblaments ecosocials vitals, és urgent reteixir l’entramat de relacions que sostenen la vida.

La invitació a un Pacte Educatiu Global (setembre de 2019) explicita magníficament l’obsessió bergogliana per la reconstrucció de vincles. En tot just dues pàgines, se solapen les crides a edificar una “aliança educativa”, “reconstruir el teixit de relacions per una humanitat més fraterna”, “construir una aldea de l’educació”, generar “una xarxa de relacions humanes i obertes”, prendre consciència que “tot en el món està íntimament connectat“, tenir la valentia de formar persones disponibles al servei de la comunitat que s’estableixin amb els més desafavorits “relacions humanes de proximitat, vincles de solidaritat“. Aliança, teixit, aldea, xarxa, interconnexió, cura, solidaritat… No sé si Francesc se sentirà identificat amb l’ofici de teixidor, però no crec equivocar-me en afirmar que la seva tasca pontifical com a constructor de ponts -aquest és el seu significat etimològic llatí (pons/pontis: pont, ifice: constructor)- es regeix pel desig de desencadenar i promoure dinàmiques socials capaces de trenar un teixit ecosocial que s’esfilagarsa per moments.

La fraternitat originària

En la seva formació espiritual com a jesuïta, el Papa deu haver pregat moltes vegades amb la meditació de les “dues banderes” dels Exercicis Espirituals de sant Ignasi. En un moment d’aquesta contemplació s’exposa una reacció en cadena que, partint del desig de riqueses, es precipita cap a la supèrbia passant per la vanaglòria; la cobdícia es presenta com l’origen de la resta de vicis que en deriven com penjoll de cireres. Per a Francesc, el desencadenant de l’efecte dòmino que degenera en pecat ecosocial és l’absència de fraternitat. Com acabem de llegir en el text de Laudato si’, la negligència en la relació amb el veí acaba arrossegant rere seu la resta de vincles essencials.

La fraternitat no és un tema més en la llista de tòpics previsibles sobre els quals un pontífex pot escriure, per a Francesc es tracta d’una categoria nuclear per les dinàmiques vinculants que genera o -en buscar la seva absència- per les ruptures perverses que reforça. Com ell mateix confessa: “Les qüestions relacionades amb la fraternitat i l’amistat social han estat sempre entre les meves preocupacions” (FT 5). L’Instrumentum laboris que desenvolupa les línies de força del Pacte Educatiu Global sosté que “la fraternitat és la categoria cultural que funda i guia paradigmàticament el pontificat de Francesc”, es tracta -segueix dient el document- d’una “dada antropològica de base, a partir de la qual empeltar totes les ‘gramàtiques’ principals i positives de la relació: la trobada, la solidaritat, la misericòrdia, la generositat, però també el diàleg, la confrontació i, més en general, les diverses formes de reciprocitat”.

A la missa que inaugurava el seu ministeri petrí, Francesc feia de la custòdia dels altres i de la casa comuna els eixos del seu pontificat. Una responsabilitat protectora que estenia a creients i no creients: “Però la vocació de custodiar no només ens afecta a nosaltres, els cristians, sinó que té una dimensió que antecedeix i que és simplement humana, ens correspon a tots. És custodiar tota la creació, la bellesa de la creació, com se’ns diu en el llibre de el Gènesi i com ens mostra sant Francesc d’Assís: és tenir respecte per totes les criatures de Déu i per l’entorn en què vivim. És custodiar la gent, és preocupar-se per tots, per cada un, amb amor, especialment pels nens, els ancians, els qui són més fràgils i que, sovint, es queden a la perifèria del nostre cor. És preocupar-se un de l’altre en la família: els cònjuges es guarden recíprocament i després, com a pares, tenen cura dels fills, i amb el temps, també els fills es convertiran en cuidadors dels seus pares. És viure amb sinceritat les amistats, que són un recíproc protegir-se en la confiança, en el respecte i en el bé. En el fons, tot està confiat a la custòdia de l’home, i és una responsabilitat que ens afecta a tots. “Sigueu custodis dels dons de Déu”. La FT s’inscriu en aquesta dinàmica cuidadora que avui es presenta amb la urgència vital d’aquells i aquelles que són sistemàticament descartats d’un projecte de fraternitat universal.

A la germanor des de la “proïsmitat”

Continuant amb el propòsit inicial de desestabilitzar les lectures previsibles de FT, passo a mostrar la meva estranyesa davant l’elecció del passatge del bon samarità com a text nuclear d’una encíclica sobre la fraternitat. Per poc que ho analitzem, els escassos disset versicles de la paràbola d’aquell home apallissat i mig mort a la vora de el camí no parlen de germanor en cap moment, encara que sí que es refereixen a la necessitat de fer-se proïsme i comportar-se com a tal. Germanor i “proïsmitat” no són sinònims i, en qualsevol cas, hi ha altres relats evangèlics en què el motiu de la fraternitat apareix amb més claredat. La paràbola, també llucana, d’aquell pare que sortia cada dia a esperar el retorn del seu fill pròdig, o les múltiples versions del parenostre, en què la invocació a un Pare comú serveix de fonament per edificar una comunitat de germans i germanes, aporten arguments molt més evidents que els del bon samarità per justificar l’entranya fraterna que configura el nostre ser personal i social. Afirmant la filiació, la fraternitat senzillament en deriva. 

Paternitat i filiació

El Papa és conscient dels avantatges argumentals de la lògica de la filiació, però renúncia a la apodíctica creient com a justificació d’una fraternitat que vol ser universal. “Els creients -escriu en el no 272- pensem que, sense una obertura al Pare de tots, no hi haurà raons sòlides i estables per a la crida a la fraternitat. Estem convençuts que ‘només amb aquesta consciència de fills que no són orfes podem viure en pau entre nosaltres’. Perquè ‘la raó, per si sola, és capaç d’acceptar la igualtat entre els homes i d’establir una convivència cívica entre ells, però no aconsegueix fundar la germanor'”. Convé advertir que aquest últim argument (què només l’apel·lació a un Pare capacita per fundar la fraternitat) el pren de l’encíclica Caritas in veritate (nº 19) de Benet XVI. Allà, el Papa emèrit reconeixia que la globalització ens fa cada vegada més propers, però no necessàriament més germans.

Tot i que es fa ressò de l’argument filial del seu antecessor, Francesc no dedica la seva encíclica a justificar les raons filosòfico-teològiques d’una paternitat divina comuna. En el seu somni de fraternitat i amistat social obert a tothom, creients o no (cfr. FT 6), ell opta per una aproximació “narrativo-parabòlica” que funda la fraternitat en l’exercici de la “proïsmitat”. Esbossant un paral·lelisme que requeriria més desenvolupament, podem anticipar a manera de titular que l’ortodòxia de Benet XVI buscava fonamentar la fraternitat en la veritat (Caritas in veritate), mentre que l’ortopraxi de Francesc proposa fer-ho des de l’exercici de la “proïsmitat”. No es tracta de comparar la “qualitat magisterial” de les dues propostes, les dues gaudeixen de la mateixa autoritat argumental i eclesial, no és tampoc una qüestió de contraposar el tarannà més acadèmic del primer enfront del, suposadament, més pastoral del segon. El determinant en qualsevol dels dos argumentaris és la necessitat de refundar i justificar la fraternitat en un món que ja no la dóna per suposada. Al segle XXI, el desafiament evangelitzador per a l’Església és com contribuir al reconeixement d’una germanor universal que ens responsabilitzi de la vida dels altres i de la sostenibilitat del planeta, en un context multicultural que contempla la possibilitat d’instal·lar-se en una orfandat social que no necessita afirmar cap paternitat primigènia. Potser per als creients resulti evident al·ludir a un Pare/Mare comú com a fonament de la dignitat, la igualtat o la fraternitat, però en una societat secular no hauríem de presuposar que tots els ciutadans comparteixen gustosos la dependència personal i social d’una paternitat divina que, fora de l’àmbit de les creences religioses, no té per què reconèixer-se ni acceptar-se. 

Jorge Riechmann, un referent del moviment ecològic, suggereix que hauríem de començar a repensar-nos com a societats òrfenes. Segons ell, en l’era de l’escalfament climàtic, la catàstrofe energètica i l’holocaust biològic del capitalisme fossilista, només ens queda plantejar un humil humanisme d’orfandat. No és aquest el lloc per debatre la tesi de desemparament proposada per Riechmann, però la seva proposta ens serveix per visibilitzar el camp de cosmovisions amb què la crida creient a la construcció d’una fraternitat universal ha d’entrar en diàleg. El món ja no està pendent de rebre consignes eclesials per orientar les seves dinàmiques sociopolítiques; en una realitat multicultural i plurirreligiosa, la veu del Papa és una més entre moltes altres, i la seva convocatòria de fraternitat ha de confrontar-se amb alternatives d’orfandat que no comparteixen la seva gènesi filial. Com construir fraternitat en un món orfe?, és possible parlar de germans i germanes en absència d’un Pare/Mare? Aquest és el context en el qual FT vol presentar-se com a sal i llevat per a una “massa” que ja no combrega amb paternitats sacrals. És en aquest món secular, reticent a tota tutela religiosa, on el relat d’aquell home mig mort que va despertar la compassió del samarità, davant la indiferència del sacerdot i el levita, es presenta com una semàntica vinculant universalment comprensible. No tots acceptaran la condició creatural d’un ésser humà vinculat amb un Absolut que religions i filosofies denominen de formes diverses, però tots i totes estem confrontats amb la presència ineludible d’apallissats a la vora del camí davant els que hem de decidir si apropar-nos i embenar ferides o fer volta i passar de llarg: “la narració és senzilla i lineal, però té tota la dinàmica d’aquesta lluita interna que es dóna en l’elaboració de la nostra identitat, en tota existència llançada al camí per realitzar la fraternitat humana. Posats en camí, topem, indefectiblement, amb l’home ferit. Avui, i cada vegada més, hi ha ferits. La inclusió o l’exclusió de la persona que sofreix a la vora del camí defineix tots els projectes econòmics, polítics, socials i religiosos. Enfrontem cada dia l’opció de ser bons samaritans o indiferents viatjants que passen de llarg”(FT 69).

La fraternitat no es resol en l’ortodòxia d’un consens intel·lectual sobre una possible naturalesa fraterna universal, sinó en l’ortopraxi de l’exercici real de la compassió. No hauríem d’oblidar que la pregunta “intel·lectual” sobre el “ser” del proïsme que encapçala la paràbola: “El mestre de la llei, amb ganes de justificar-se, va dir a Jesús: ‘I qui és el meu proïsme?'”, Acaba en la resposta “ortopraxica” de Jesús: “Ves i fes tu el mateix”, practica la misericòrdia.

Des de cosmovisions creients (religioses i filosòfiques), la fraternitat podria arribar a reconèixer-se com una dada que defineix l’ADN del nostre ésser relacional; des d’un secularisme no essencialista, la fraternitat ve determinada per la nostra resposta al dolor de l’altre. Dit d’una altra manera, tan li fa que siguem, ens considerem o ens sentim germans dels altres, el que és rellevant és si ens comportem com a tals, si em faig germà d’aquell que pateix, si m’hi “aproïsmo” i en tinc cura. No n’hi ha prou amb declaracions retòriques de fraternitat, no basten les homilies previsibles que lloen una i altra vegada les bondats d’una paternitat compartida, ni els discursos impostats de polítics-levites impassibles. Els orfes i òrfenes d’un món travessat per fronteres geogràfiques i ideològiques necessiten amb urgència que fem un pas endavant per reconstruir una fraternitat malmesa; si no ho fem, serem còmplices de fratricidi.

Pot ser que el pare Jorge Bergoglio no estigui repetint la cantarella previsible del “ser bons”, encara que només ho sabrem si, en comptes de tornar a fer campana, aquest cop sí, escoltem i actuem.

[Article publicat originalment en castellà a Vida Nueva/Traducció de Montserrat Sampere/Imatge de Steve BuissinnePixabay]

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Pare de família, teòleg i músic. Membre de l'Àrea teològica de Cristianisme i Justícia. Ha escrit en aquesta col·lecció diversos quaderns: "Vulnerables. La cura com a horitzó polític" (2020), "Acollir-se a sagrat. La construcció política de llocs habitables" (2018), "Trepitjar la lluna. Escatologia i política" (2015), "Ai de vosaltres...! Distopies evangèliques" (2013), "Fer-se càrrec, carregar i encarregar-se de la realitat" (2011), "De l'alliberament a la inclusió?" (2004) i "I si Déu no fos perfecte? Cap a una espiritualitat simpàtica" (2000).
Article anteriorSin demócratas no hay democracia
Article següentMesianismos

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here