David Brooks. En els últims mesos el món ha mirat els Estats Units amb creixent horror i desil·lusió. El país que sempre ha estat l’exemple i model de la democràcia, l’estrella brillant, ha davallat a un caos anàrquic, i ha acabat en l’assalt insurreccionista al Capitoli el 6 de gener, que s’assemblava més al que es trobaria en un lloc on els cops d’estat són freqüents. Faltava poc per a això. El propòsit expressat pels partidaris de Trump era segrestar els membres del Congrés, penjar els líders i canviar els resultats de l’elecció presidencial. Va ser el mateix president qui els va incitar. Potser seria útil reflexionar com vam arribar a aquest punt. Les arrels són profundes.

No pretenc resumir tota la història nord-americana contemporània. N’hi ha prou a dir que el problema fonamental, el que existeix a la majoria dels països del món, és la desigualtat econòmica. Els Estats Units sempre presumien que eren el far de la llibertat i igualtat, on tothom podia alçar-se i crear una vida bona si treballava per guanyar-la. La veritat és que aquesta promesa mai no es va realitzar. Al principi, els que patien més eren els immigrants i la gent de color; a partir de la revolució tecnològica de l’últim segle, els de baix han estat els amb menys educació, els que veien que les seves feines anaven fugint cap a l’estranger. Per descomptat, donaven la culpa als immigrants i la gent de color que s’havien adaptat al canvi de circumstàncies. Era precisament a aquest grup desafavorit que atreia Donald Trump, en la seva gran majoria gent blanca de poca educació i cultura. Aplaudien Trump quan prometia aixecar-los, expulsant els que no eren americans veritables, quan els mentia dient que anava a tornar les feines desaparegudes i quan es burlava dels polítics. El que va passar va ser que ells i el mateix Trump creien en els enganys, i les mentides es van convertir en la realitat. Altres membres del seu partit pensaven que de l’única manera que podien mantenir-se en el poder era empassant-se les mentides i seguint el camí trumpista. Els que no feien el que ell demanava van ser acomiadats, generalment per Twitter. Es va crear un ambient de por a la Casa Blanca i al Congrés.

Per gairebé tres anys tot anava vent en popa. L’economia anava bé i Trump semblava invencible. Va haver-hi uns quants escàndols, però els seus crítics acceptaven el fet que no era possible treure’l del mandat fins a la propera elecció. I després va arribar el COVID i l’escenari va canviar completament. Des del principi era obvi que per a Donald Trump admetre l’existència del virus i prendre les mesures necessàries per protegir els ciutadans significava una cosa personal, una decisió que ell no podia acceptar. I seguia mentint. No portava mai una mascareta i demandava el mateix dels seus seguidors. L’economia era més important que la salut del poble i per això lluitava contra les restriccions i insistia que els llocs públics es quedessin oberts. I per què? Una economia bona era la clau per mantenir-se en el comandament. No obstant això, anava en la direcció oposada, de mal en pitjor. Milions de treballadors es van quedar aturats. Al juny s’hi van afegir les protestes i manifestacions contra el racisme i la violència policial contra gent de color. Una altra vegada, el president va negar la seva existència, va donar la culpa als “anarquistes” i va usar la milícia per controlar la violència. Quan havia de curar les divisions racials, les fomentava. En comptes d’unir, dividia. No va denunciar mai els racistes i supremacistes blancs que formaven l’espina dorsal del seu “moviment” (anomenat així pel mateix Trump).

Arribat a l’elecció, l’abisme que s’havia creat entre les dues meitats de país era pitjor que mai, impossible de superar. Va ser llavors que Trump va donar llum al que es diu ara “the big lie” -la gran mentida. Va anunciar que l’única manera de perdre l’elecció seria si l’hi robessin els anarco-socialistes del Partit Demòcrata. Els Estats Units van experimentar la votació més gran de la seva història -uns 160 milions de vots. Trump va perdre per més de 7 milions. Immediatament va començar a acusar els Demòcrates de frau, de comptar vots de persones mortes o que no s’havien registrat a votar. Va atacar especialment als estats on havia votat molta gent de color. Va portar més de 60 casos als tribunals de diversos estats i els va perdre tots. Fins i tot la Cort Suprema va rebutjar un parell de casos. Trump fins avui mai no ha concedit la victòria a Joe Biden, i els seus seguidors més fanàtics, tampoc. Es van inventar un munt de conspiracions i complots per explicar la pèrdua.

Així arribem al 6 de gener. Aquest dia el Congrés s’havia reunit per complir amb un dels requisits més arcans de la nostra Constitució. Cada estat té cert nombre de vots electorals segons el nombre d’escons que té al Congrés; els vots es donen al candidat que guanya la majoria en la votació popular de l’estat. L’única funció del Congrés és comptar els vots electorals i declarar el guanyador. Donald Trump estava convençut que era una oportunitat per canviar els resultats de l’elecció i va convocar els seus partidaris. Els va arengar perquè assaltessin el Capitoli i s’apoderessin del Congrés. Realment va ser un intent de cop d’estat. Afirmant que ho feien sota la direcció de president, la turba va superar a la policia, va trencar portes i finestres, va destruir mobles, va envair els salons i va forçar els congressistes, incloent-hi el vicepresident, a amagar-se. Finalment la policia va poder controlar la situació i els va fer fora. L’única altra vegada que s’havia saquejat el Capitoli havia estat al 1814 quan el va cremar un exèrcit anglès.

He escrit aquest article en part per explicar a una audiència no americana els esdeveniments dels últims mesos perquè entenguin millor la bogeria que ha suposat. Però d’altra banda, voldria cridar l’atenció al perill d’ignorar la desigualtat en les nostres societats i la importància de les conseqüències de fer-ho. Durant la pandèmia la desigualtat va augmentar. Van guanyar els que podien fer teletreball, la Borsa va arribar a unes alçades inaudites, i els de dalt van millorar el seu estat de luxe mentre els de baix es van trobar sense feina, forçats a sortir dels seus habitatges, i ni tan sols podien enviar els seus fills a l’escola. Els “treballadors essencials” van haver de seguir en les seves feines i van caure víctimes de la pandèmia, juntament amb els negres, llatins i indígenes. Els governs no sabien com reaccionar ràpidament i les mesures preses finalment van alleujar unes necessitats, però en van deixar moltes altres per resoldre.

No és d’estranyar-se, doncs, que els desafavorits protestessin o que se sentissin sense veu. El cas estrany és que una persona com Donald Trump, que, per descomptat, no n’és un, es proposi com el seu salvador. Ell va descobrir la manera d’expressar en públic els sentiments de les multituds més rudes, més vils, que ells mateixos només expressaven en privat. Els va donar la seva veu. El problema és que després va torçar la seva lleialtat per avantatjar-se ell mateix, per mantenir-se al poder. Mai no va saber simpatitzar o empatitzar amb els que patien, culpava la gent de color per tots els mals i menyspreava les dones en particular. I a la fi, com tots els que pretenen ser dictadors, no va voler sortir de la presidència.

Compte! L’exemple que donen els Estats Units és que la democràcia és fràgil, molt fràgil. Si no se’n té cura, si no ens prenem seriosament els desitjos i necessitats dels desafavorits, dels marginats, de les minories, ens posem en perill de perdre la nostra democràcia i anar a la política d’extrems, d’esquerra o de dreta, que trobi un líder, un cap, o un cabdill.

Imatge de Gerd AltmannPixabay 

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here