Laura Rius Porta. Les paraules que Nietzsche va escriure al 1873, “l’intel·lecte, aquest mestre de la ficció”, avui ens poden ser d’ajut perquè un text, més enllà de les intencions concretes amb el que va ser escrit, és legítim interpretar-lo des de les circumstàncies que envolten el lector.

Actualment, en mig del complex i confús context socio-polític de la pandèmia moltes persones es pregunten com acabarà tot plegat. A algunes el sentit comú els diu que passada la campanya de vacunació, res no canviarà i tot seguirà igual. En clara contraposició hi ha qui li sembla que aquests mesos de confinament ens han fet més humans i d’altres s’il·lusionen pensant que aquesta nova sensibilitat es mantindrà. Finalment, els més pessimistes auguren un retrocés irrecuperable de la  nostra qualitat de vida.

Però tot i tenir diferents punts de vista, tots aquests ciutadans comparteixen la mateixa sensació de sentir-se sobrepassats. I potser, aquest sentiment de perplexitat provingui d’intuir d’alguna forma que la raó pot presentar possibilitats futures, però com diu Nietzsche, sense garantia de connexió amb la realitat. Si la sortida als problemes que afecten seriosament la vida humana no és merament intel·lectual, convé fixar-se en persones que, també enmig de temps agitats, varen incidir constructivament en la història i conèixer de quina manera ho varen aconseguir.

És el cas de sant Ignasi (1491- 1556) durant la seva estada a la ciutat de Paris. Nascut a Loiola i educat a la cort del duc de Nájera, va créixer en una Europa que deixava enrere la cosmovisió medieval i s’obria treballosament a l’horitzó renaixentista. Quan tenia trenta anys una ferida rebuda en el setge de Pamplona va desencadenar un procés de transformació personal i identificació amb Jesús que, després de múltiples experiències i d’anys d’estudis, el portaria a fundar la Companyia de Jesús.  Precisament durant el període de París va cristal·litzar aquesta orde que anys després va ser decisiva per a la renovació de l’Església.

Concretem una mica aquest període. Ignasi, buscant “ser de profit a les ànimes”, va arribar sol a la capital francesa el 2 de febrer de 1528, amb la intenció d’estudiar teologia a la Sorbona i trobar companys motivats pel mateix propòsit. Set anys més tard, el 28 d’abril de 1535, va marxar havent fet realitat aquests desitjos. Com es va produir aquesta transformació en un Paris sacsejat per desastres naturals, trasbalsat per tensions reformistes i agitat per rivalitats?

Ell era ben conscient de que vivia en temps perillosos [cf. Exercicis Espirituals 369], sintetitzem-los en tres àrees.

En primer lloc, socialment i econòmicament la dècada de 1530 va ser molt difícil per a la ciutat de Paris, va patir cinc inundacions serioses degut a la crescuda de les aigües del Sena; anys en els quals el rigor de l’hivern va gelar fruiters i raïm i les inclemències del temps varen provocar desastroses collites. Consegüentment, els pobres augmentaren i la llenya, el pa i el vi escassejaren. Entre 1531 i 1533 la pesta, que ja havia assolat anteriorment la població, tornà de nou inspirant por i angoixa als habitants. L’empobriment social i els sentiments de vulnerabilitat i incertesa es varen estendre pel barris de la ciutat.

Des de les perspectives política i religiosa, la complexa situació causada per l’intermitent guerra entre els reis Francesc I i Carles V; la ruptura entre Enric VIII d’Anglaterra i el papat; les conflictives experiències reformadores a l’intern del catolicisme; els polèmics Erasme y Rabelais i el terratrèmol dels luterans, creà una atmosfera d’enorme confusió, de crues crítiques i d’acèrrimes defenses, inclús amb persones enviades a la foguera. Una situació de constant i violenta confrontació entre les diferents postures que esmicolava les conviccions filosòfiques i religioses de l’època. Davant la magnitud de les hostilitats i de les forces implicades no es estrany que els ciutadans es sentissin sobrepassats per la gravetat dels problemes i incapaços de trobar alguna via de solució.

Finalment, en el camp intel·lectual, l’ensenyament a la universitat de Paris va acollir les primeres passes de l’humanisme renaixentista que incorporava el mètode literari i filològic en l’estudi de la Teologia. Òbviament, es trencaven les estructures i els mètodes pedagògics tradicionals dels col·legis. L’humanisme també significava laïcitat. L’impremta, augmentà la difusió del llibre. És a dir, un univers mental diferent al de la consuetud escolàstica. Previsiblement, els innovadors i els que s’enfrontaven a la renovació varen col·lisionar. L’ ambient de la universitat de Paris, posava els estudiants en la situació d’escollir entre mètodes, la qual cosa suposa optar per quelcom més que una simple metodologia, significava reconèixer el valor de la subjectivitat humana i de les realitats creades.

Durant els anys a Paris Ignasi va viure immers en aquesta atmosfera de canvis i transformacions, però, si ens fixem en el que ell expressa en el relat autobiogràfic sobre aquest època [Aut. 73-86], sembla que cap d’aquestes problemàtiques sufocà les vivències del seu món interior. Ell va afrontà aquest temps amb una manera de viure que es pot sintetitzar en tres aspectes: viu ancorat en les pròpies certeses, discerneix el que passa el seu voltant i les dificultats no el fan desistir.

Mirem les certeses. Ignasi va mantenir un estil de vida centrat en els estudis, acceptant les conseqüències de ser pobre, des del servei i desig d’ajudar els altres i oferint els Exercicis espirituals a moltes persones per tal que ordenessin la seva vida i poguessin trobar-se amb Déu. Són les mateixes intencions que ja tenia durant l’empresonament de Salamanca [Aut. 71] i que prèviament havien pres forma en el temps de Manresa. És a dir, afronta els incerts temps des d’ unes opcions de vida i dinamitzat per la seva experiència interna.

Respecte el discerniment, fonts de l’època recorden que Ignasi els diumenges i festius anava a missa a la Cartoixa i passava els temps en converses espirituals amb altres estudiants, entre els que es trobaven els futurs companys. Era l’ocasió d’intercanvi de perspectives, desitjos, dificultats, debatre qüestions d’actualitat, etc. Els testimonis també indiquen que quan els estudis i ocupacions el deixaven lliure marxava a llocs solitaris a pregar. És a dir, busca moments en els que la trobada amb altres i amb el Déu vivent es converteixen en experiència espiritual, font de la llum i fortalesa necessàries per donar passes cap endavant.

No va ser un sender fàcil. El relat autobiogràfic mostra com la realitat no li va respondre en nombroses ocasions: un company se li va gastar els diners; no va trobar un mestre al qual servir per poder mantenir-se; va haver de viure fora del col·legi pel fet d’haver tocat un malalt de pesta; per dues vegades l’Inquisidor li vol iniciar una causa. Fins i tot el donar els Exercicis Espirituals  a mestres i teòlegs de Paris li va comportar disgustos. Formar el grup d’amics en el Senyor, que acabà constituint-se en un nou ordre religiós, va ser laboriós. És a dir, en cap moment aquestes frustracions el fan desertar de l’ideal que busca. Just al contrari, confiar en aquest l’habilita per trobar una alternativa a cadascuna d’aquestes dificultats.

Una manera de viure que entrellaça les tres dimensions i probablement en aquesta connexió estigui la clau. El seus efectes no varen ser immediats, sinó que cristal·litzà uns anys més tard. El 1540 el papa Pau III aprovà la Companyia de Jesús, i quan la nova ordre s’estengué arreu del món va atendre els vulnerables i desposseïts; va sostenir amb punts de referència sòlids la reforma catòlica i oferir ajut a governants; i confegí una concepció dels estudis universitaris adequada als nous temps. És a dir,  Ignasi va respondre eficaçment als reptes de la seva època.

Estrictament i per diversos motius, les circumstàncies de Paris no es poden comparar amb la situació generada per la Covid-19 arreu del món però, en termes generals, sí podem pensar que són semblants les conseqüències que afecten directament les persones:

Com aleshores, ha augmentat l’empobriment social i el patiment personal causat pels sentiments de vulnerabilitat, incertesa i por.

Al igual que el complex panorama europeu, avui les catastròfiques conseqüències socials i polítiques de la pandèmia fan difícil distingir en el fets què tenen de calamitat i què d’ oportunitat; què cal abandonar perquè s’ha tornat caduc i per què cal generosament lluitar .

D’una forma semblant al enfocament del humanisme renaixentista, la consolidació de les noves tecnologies en el món laboral i educatiu han accelerat canvis al quals convé donar forma per assegurar el que és pròpiament humà i per no deixar enrere els col·lectius més desfavorits.

Aquest pot semblar un panorama aclaparador, com ho deuria ser el que va conèixer Ignasi a Paris. També ell va experimentar la ficció dels pensaments. Tenint a l’abast doncs la seva experiència, atansem-nos-hi i fixem-nos en el seu procés. Deixar que faci eco en el nostre interior, serà sens dubte inspirador per afrontar nostre avui.

Imatge extreta de: Wikimedia Commons

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Llicenciada en Pedagogia, Filosofia i Ciències religioses, postgrau d’Acompanyament Espiritual. Membre del seminari i del consell d’EIDES i dedicada a l’espiritualitat dels Exercicis Espirituals i a acompanyaments personals i de grups. Religiosa de la Companyia de Santa Teresa.
Article anteriorReparar la salut de la democràcia nord-americana
Article següentEl temps demana oci

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here