En dates prèvies i de manera immediata a les eleccions presidencials del 2020, un gran nombre de nord-americans està profundament preocupats per la salut de la nostra democràcia, i si bé és normal que en una disputadíssima època electoral com aquesta aflorin sentiments alarmistes, la majoria dels analistes polítics està d’acord que la inquietud actual és extraordinària, generalitzada i justificada. Les causes d’aquesta cridanera pèrdua de confiança en la nostra democràcia radiquen en part en la conducta i el discurs, tan insòlits com inquietants, del president sortint i dels seus seguidors, i en part, en una sèrie de tendències més profundes de la societat nord-americana que es remunten a diverses dècades enrere.

L’ascens, l’elecció i la presidència de Donald Trump han estat un fenomen creixentment pertorbador per a la majoria dels nord-americans, la major part de la premsa lliure de país, el gruix dels seus diplomàtics i amplis sectors dels seus organismes i serveis federals; i han suscitat profunda i estesa inquietud, però també queixes, entre els veterans aliats democràtics de la nació. Les importants queixes contra Trump s’han centrat en discursos i conductes que amenacen o soscaven els mecanismes de control i equilibri de poders en les estructures democràtiques, el civisme del discurs públic i polític, els drets civils, polítics i jurídics de minories religioses i racials, l’autoritat dels jutges, la credibilitat de la premsa lliure i l’accés a aquesta, la capacitat de molts organismes federals per servir el poble nord-americà sense biaixos ni interferències polítiques, l’estabilitat de les antigues aliances amb altres nacions democràtiques i, més recentment, el més gran debilitament de la nostra confiança compartida en el procés electoral.

En primer lloc, des de la seva elecció, Trump ha llançat innombrables acusacions falses sobre la netedat del nostre procés electoral i la no demostrada amenaça de supressió de votants, al mateix temps que s’ha negat a reconèixer o, almenys, abordar la demostrada interferència estrangera en les eleccions del 2016. Més recentment, s’ha resistit als esforços per fer el vot menys perillós o més accessible enmig de la pandèmia; a més, ha descoratjat i minat l’ampli recurs al vot per correu, mentint al respecte, i ha realitzat reiterades afirmacions incendiàries sobre la seva falta de disposició a acatar el resultat electoral. Amb tot això, ha soscavat la confiança dels votants en el procés electoral, debilitat la capacitat de vot de les minories i dels seus oponents, i ofert als seus partidaris raons per ignorar -o rebutjar- un resultat electoral desfavorable. I, de fet, els dies i setmanes posteriors a les eleccions ha llançat una allau de fatus reclams i mentides sobre la imparcialitat del procés i el recompte de vots, i ha animat els líders del seu partit i els seus decebuts seguidors a prendre aquesta absurda i perillosa desviació.

En segon lloc, des de l’estratagema amb la qual va inaugurar la seva campanya del 2016, Trump ha convertit els migrants, els refugiats i les minories racials i religioses en bocs expiatoris, vilipendiant-los i privant-los de -o violant- els seus drets, proteccions legals i seguretat. Avivant les reaccions violentes de tall racista i xenòfob davant, entre altres coses, de l’actual crisi migratòria i el pronosticat declivi de la majoria blanca en les pròximes dècades, Trump ha repetit i avalat -o s’ha negat a criticar- discursos i conductes supremacistes blancs, encara que siguin violents o mortífers. Al mateix temps, ha estat incapaç de defensar la gent de color amenaçada o terroritzada per la violència extremista o l’ús excessiu de la força policial, i ha organitzat la seva campanya i la seva presidència al voltant de missatges codificats que assenyalen el seu suport al nacionalisme blanc.

En tercer lloc, a l’hora de respondre al control dels altres dos poders de l’Estat sobre la seva autoritat, així com als crítics de les seves polítiques i afirmacions, l’administració Trump ha dut a terme campanyes sistemàtiques de desinformació sobre tots els assumptes possibles, des del nombre d’assistents a la seva presa de possessió com a president el 2017 fins al nombre de contagis i morts per la covid-19 als Estats Units. En una presidència caracteritzada per més de 20.000 declaracions falses i decidida a fomentar el caos internacional mitjançant la comunicació diària d’una cascada de “fets alternatius” falsos i incendiaris, que té el clar propòsit de distreure l’atenció, l’administració Trump ha soscavat l’autoritat, credibilitat i influència de la premsa lliure, els organismes federals de supervisió i control, la justícia, els serveis secrets, el cos diplomàtic i la comunitat científica, especialment, la mèdica. Aquest continu allau de falsedats, insults i comentaris difamatoris afebleix la confiança de la ciutadania en la fiabilitat de la informació objectiva, científica o oferta per experts, i reemplaça l’argumentació raonada pels insults, l’escarni i les mentides, impossibilitant el discurs informat i la presa compartida de decisions.

En quart lloc, al llarg de la seva campanya i presidència, Trump ha demostrat un desdeny autoritari per qualssevol límit democràtic o constitucionals a les seves accions o polítiques i ha vilipendiat o castigat els que han tractat d’imposar tals controls; a més, s’ha vanat de la seva capacitat per violar la llei impunement i ha donat suport, lloat i indultat persones i grups que actuen amb anàleg menyspreu per l’imperi de la llei. Mentrestant, en l’escena internacional, el president s’ha retirat de -o ha abandonat- una sèrie de tractats i aliances, demostrant considerable desdeny per democràcies molt de temps aliades dels Estats Units i els seus líders i adulant governants autoritaris, fins i tot mentre actuaven -de vegades delictivament- en contra de les lleis i interessos nord-americans o violaven els drets humans dels seus pobles o la pau i l’estabilitat de la regió corresponent.

En tot això, el candidat i president ha modelat i encoratjat un narcisisme personal i nacional indiferent als mecanismes de control i equilibri de poders característics de les institucions democràtiques, així com al valor de la col·laboració o la diplomàcia, demostrant en comptes d’això, voluntat de poder, menyspreu per la veritat i desdeny pels crítics i oponents. Simultàniament, aquest líder populista ha trobat i entusiasmat una base ofesa de nacionalistes en gran mesura blancs i cristians, que gaudeixen amb el seu enfocament rancorós de la política i manifesten escàs desig de refrenar les seves tendències autoritàries.

Així i tot, l’amenaça directa que aquesta presidència representa per a la salut de la democràcia nord-americana té a veure amb patrons més amplis i antics dins de país, patrons que Trump ha aprofitat o exacerbat, no inventat.

La causa principal de la salut declinant de la democràcia nord-americana és l’extrema i creixent desigualtat econòmica existent al país que, en l’actualitat, és més gran que en qualsevol altre moment dels últims cinquanta anys i que la de qualsevol país europeu. Aquesta extraordinària i creixent bretxa entre rics i pobres als Estats Units i la concomitant contracció de la classe mitjana nord-americana, està causada en gran mesura per la incapacitat d’incrementar el salari mínim federal, l’estancament dels salaris dels treballadors manuals i les polítiques fiscals que beneficien el quintil més ric de la nació, especialment, l’1% més acabalat.

Els danys que aquest sorprenent nivell de desigualtat econòmica causa a la salut de la nostra democràcia són nombrosos. Els nord-americans vivim cada vegada més en dues societats separades i desiguals, amb diferents esperances de vida, efectes en la salut, oportunitats educatives i laborals i accés als vestíbuls del poder polític. Les polítiques estatals que podrien possibilitar la sortida de la pobresa o la recuperació després de la pèrdua de l’ocupació han estat suprimides o retallades, dificultant a desenes de milions de persones realitzar o mantenir el somni americà de progrés econòmic. Mentrestant, els més rics de la nació s’han fet increïblement més rics i han adquirit accés gairebé il·limitat a -i influència sobre- els càrrecs públics elegits a les urnes, la política fiscal i de despesa pública i els organismes reguladors.

En segon lloc, segles de racisme han deformat el paisatge de la democràcia nord-americana. Les seculars pràctiques de segregació i discriminació en habitatge, educació i ocupació, amb suport del govern -acompanyades per les “Noves Lleis Jim Crow” de més de quatre dècades d’empresonament massiu que desproporcionadament han reclòs i desproveït de drets els afroamericans i la derogació pel Tribunal Suprem de la Llei de Dret al Vot del 1965- han contribuït al fet que les persones de color es vegin privades dels seus drets econòmics i polítics. A més, la utilització desmesurada de la força policial contra afroamericans i altres minories racials ha alienat aquestes comunitats del compliment de la llei, posant de manifest el biaix racial del nostre sistema de justícia penal.

La màcula de la injustícia racial s’ha intensificat a conseqüència de diverses dècades d’una política nacional de “queixa dels blancs”, durant les quals, els candidats dels dos partits (però cada vegada més els d’un d’ells) han emprat missatges codificats centrats en la consigna “llei i ordre”, que presentaven les minories i els migrants com a delinqüents o il·legals per atraure votants blancs preocupats per la inquietant pèrdua d’estatus o de dominació. La creació del sistema carcerari més gran del món i la privació de drets a més de sis milions de nord-americans, juntament amb la creixent histèria per la presència de milions de treballadors indocumentats que cullen la majoria de les fruites i verdures de Estats Units, són resultat directe d’una cínica estratègia política per manipular les pors dels nacionalistes blancs cristians i privar dels seus drets milions de persones de color.

En tercer lloc, en aquestes últimes dècades hem assistit a transformacions de la premsa dominant, així com a una explosió del poder de les xarxes socials que, sovint, enerva la nostra capacitat de trenar un discurs informat i cívic. Fins no fa gaire, la majoria dels nord-americans escoltava les notícies televisives en alguna de les tres o quatre cadenes nacionals dominants, mentre que més de seixanta milions de persones estaven subscrites a diaris dirigits a un públic ampli. En l’actualitat, la majoria dels teleespectadors o radiooients pot seleccionar un informatiu en alguna cadena de televisió per cable o emissora de ràdio, que sintonitza per confirmar i intensificar els seus prejudicis polítics; mentrestant, més d’un terç dels diaris han fet fallida i el nombre de periodistes i lectors ha quedat reduït a la meitat. En comptes d’en aquests informatius compartits, desenes de milions de persones s’informen ara en plataformes de les xarxes socials orientades a alimentar els seus biaixos confirmatoris i passions ideològiques sense oferir proteccions comparables a les dels mitjans tradicionals pel que fa a l’objectivitat o exactitud.

Aquesta atomització de la societat americana en tribus polaritzades de votants vermells (republicans) i blaus (demòcrates) ha vingut acompanyada d’un desdeny cada vegada més gran per la informació objectiva, científica o, més recentment, mèdica sobre qüestions importants, i una creixent convicció que les persones tenen dret a les seves pròpies opinions i fins i tot els seus propis fets. Això ha comportat un menyspreu en augment no només per fets o proves ofertes pels oponents o crítics, sinó fins i tot per experts amb responsabilitats de supervisió, així com una manca de voluntat d’examinar la coherència de les afirmacions o polítiques del grup amb el que un s’identifica. Tal desconsideració per la veritat i per les proves redueix considerablement la possibilitat d’arribar a un consens democràtic sobre qualsevol qüestió o sobre la resposta adequada als reptes als quals cal fer front.

En quart lloc, cal dir alguna cosa sobre la contribució de la religió a la malaltia actual de la democràcia nord-americana, en particular sobre la influència negativa del cristianisme evangèlic, blanc en la seva gran majoria. Durant dècades, el gruix de les esglésies i votants cristians conservadors blancs han format el nucli d’un moviment polític de “queixa dels blancs”, que va sorgir com a reacció al progrés racial del moviment dels drets civils i va donar suport a la guerra contra el crim i les drogues subjacent en les “Noves Lleis Jim Crow” d’empresonaments massius. Aquesta mateixa gran comunitat cristiana evangèlica blanca no ha fet cas de les exhortacions bíbliques i religioses a acollir i estimar l’estranger, donant suport als discursos i polítiques xenòfobes i racistes en resposta a la immigració procedent de Mèxic i Amèrica Central. També s’ha oposat majoritàriament als esforços per establir un sistema nacional d’atenció sanitària o ampliar Medicare, a limitar l’ús estès i letal d’armes de foc -una peculiaritat d’aquest país- i a reconèixer o abordar la crisi climàtica que amenaça el planeta.

Si bé Estats Units segueix sent la més religiosa de les nacions postindustrials, la religió en aquest país ha estat modelada per un enfocament de lliure mercat que anima els creients a unir-se a -o crear- l’Església que millor reflecteixi les seves creences personals. No és sorprenent que cada vegada més nord-americans pertanyin a Esglésies locals cismàtiques que sostenen creences molt semblants a les seves i tendeixen a no qüestionar els seus prejudicis polítics o racials. Tampoc resulta sorprenent que les Esglésies americanes estiguin molt segregades per raça i classe i que un elevat percentatge de cristians blancs formin part així d’Esglésies en què el seu biaix racial roman en gran mesura inqüestionat. A més, hi ha una indecorosa ressonància entre la resistència populista als fets incòmodes, d’una banda, i el dret religiós, cada cop defensat amb més força, a creure el que –i a actuar com- un vulgui, o la suposada superioritat moral o immunitat de les creences religioses com diferents dels simples biaixos o prejudicis, per una altra. Massa sovint, els nord-americans que no volen reconèixer fets qüestionadors sobre el clima o la ciència ni respectar els drets legals d’altres, poden emparar-se en els drets religiosos a creure el que un vulgui i a comportar-se com li vingui de gust.

La sanació de la democràcia nord-americana comença reconeixent i abordant els danys ocasionats per la singular i creixent desigualtat econòmica existent en aquesta nació. A finals de segle XIX, la Doctrina Social de l’Església va cridar l’atenció sobre les atroces injustícies, fruit de l’enorme disparitat d’ingressos i riquesa creada per una aproximació desregulada a la Revolució Industrial. Fa gairebé un segle, aquests mateixos ensenyaments van advertir ja del risc d’una “tirania del capitalisme” que concentrés de manera creixent el poder econòmic i polític en les mans d’una oligarquia més i més reduïda, i un Papa posterior va sostenir que la grotesca desigualtat econòmica minaria i corrompria inevitablement les estructures polítiques democràtiques. Com a remei per a desigualtat, la Doctrina Social de l’Església va exhortar l’Estat a millorar els salaris, les condicions laborals i la participació econòmica i política dels treballadors, així com a garantir la protecció legal dels pobres i limitar l’exercici de el poder econòmic i polític per part dels rics. Remeis anàlegs es requereixen en l’actualitat si volem evitar el deteriorament addicional de les nostres estructures democràtiques.

La recuperació de la nostra democràcia de la seva actual malaltia requereix també tornar a abordar el càncer del racisme nord-americà. Les reformes impulsades pel Moviment de Reconstrucció i el Moviment de Drets Civils van suposar un avanç cap a una societat més democràtica, però van ser seguides per moviment regressius de reacció blanca; i en les últimes quatre dècades, les “Noves Lleis Jim Crow” d’empresonaments massius, l’estès arraconament de la Llei de Dret al Vot i l’ascendent d’una política de “queixa dels blancs” reflecteixen un país que no està disposat a reconèixer el seu perdurable racisme estructural ni a penedir-se’n; és més, ocasionalment es reafirma en aquest fanatisme gràcies al suport oficial al nacionalisme blanc. Estats Units ha de penedir-se del seu “pecat original” de racisme emulant democràcies que, com Alemanya, van confessar públicament i van tractar d’esmenar el seu passat racista i continuen condemnant oficialment els brots de racisme en la seva població. Tal confessió nacional necessita de relats veraços tant de la història de l’esclavitud i les “Lleis Jim Crow” com de la continuada presència de racisme institucional en les nostres institucions polítiques, econòmiques i religioses. I exigeix, com a mínim, la continuada reforma dels nostres processos electorals i els nostres sistemes de justícia penal i d’educació. En el moment actual, la nostra democràcia ha de ser reparada retirant els símbols públics que celebren el racisme i l’esclavitud i donant suport amb tota les forces a la reforma de la policia i del sistema de justícia penal als Estats Units.

La reparació de la democràcia necessita d’una nova educació nacional en civisme i en la importància del bé comú. Un poble que està cridat a “formar una unió més perfecta” (Preàmbul de la Constitució) té l’obligació de allunyar-se del discurs polaritzador i dimonitzador, i ser crític -fins i tot autocrític- en la seva recepció de notícies. Els nord-americans hem de buscar informació i anàlisi exactes i objectives sobre les qüestions crítiques que afrontem com a poble democràtic, llegir àmpliament i profundament sobre aquests assumptes i ser conscients tant del biaix com del caràcter incendiari de moltes de les fonts de notícies disponibles. La investigació actual sobre com pot ser manipulat el nostre pensament reforçant o exacerbant diversos biaixos cognitius, suggereix que hem de tenir una cura especial i conscient per evitar la influència tant de demagogs populistes i autoritaris com dels que se serveixen de les xarxes socials per desbaratar les nostres decisions informades i deliberades.

Finalment, reformar la democràcia nord-americana requereix sostenir un mirall crític davant d’amplis sectors del cristianisme nord-americà segrestats per una cultura de la “queixa dels blancs”, i més interessada en defensar una visió nacionalista blanca de seguretat nacional que en construir una societat justa, pacífica i acollidora. Les veus religioses tenen molt a aportar a la revitalització de la democràcia nord-americana, recordant-nos la dignitat i santedat de totes les persones i grups, instant-nos a solidaritzar-nos amb les minories, els estrangers i els pobres, sense convertir-los mai en bocs expiatoris ni abandonar-los a la seva sort, advertint-nos de les amenaces que els tirans, la riquesa excessiva i l’avarícia representen per a la salut de la comunitat i urgint-nos a protegir i cuidar la creació. Així i tot, l’Escriptura està plena d’advertències sobre actituds i pràctiques religioses perilloses i nocives, i la història, plena de relats de com la religió és segrestada per ideologies i cultures corruptes. Reparar la nostra democràcia requereix qüestionar i corregir el segrest cultural del cristianisme blanc en aquest país.

[Article original publicat a Promotio Iustitiae/Traducció de Montserrat Sampere/Imatge de Jorge GuillenPixabay]

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Article anteriorSobre el Quadern CJ “Per què Haití?”
Article següentIgnasi de Loiola a París i els reptes contemporanis

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here