Xavier Casanovas. Si ens pregunten per Haití no ens veuríem capaços de dir-ne massa coses. Ens arriba el ressò sord d’un terratrèmol de fa 10 anys i les sempre reiterades estadístiques sobre la seva pobresa i subdesenvolupament. Poc més. Res sobre la seva gent, sobre les seves possibilitats frustrades, sobre la seva història d’alliberament, ni sobre el perquè de tanta dissort. Això és el que tracta de respondre el Quadern 220 de Cristianisme i Justícia. “Per què Haití?” és la pregunta que es fa tant la gent del carrer quan un titular estrany sobre les seves desgràcies arriba a l’última pàgina dels nostres diaris, com els alts mandataris mundials que es veuen incapaços d’acabar d’una vegada per sempre les dinàmiques d’espoli, abús i desigualtat d’aquesta petita excolònia francesa.
Haití, nascut d’una revolta d’esclaus, que significaven al segle XVIII més del 80% de la població, va encadenar des de 1805 caps d’estat corruptes, assassinats de presidents, noves ocupacions estrangeres i reiterats espolis econòmics. Interessos americans durant la guerra freda, deutes eterns amb la metròpoli francesa o la fosca política del mateix Vaticà, sumats a un subdesenvolupament endèmic, van impedir la més mínima possibilitat d’instaurar una democràcia sòlida i fecunda al país.
Pau Farràs, periodista i politòleg, ens explica en aquest Quadern com ser un Estat fallit significa que el 50% de la teva població no tingui aigua potable, que la desocupació arribi al 70% dels ciutadans o que la corrupció s’instal·li de forma crònica en les institucions. L’autor no estalvia en detalls i a través de testimonis i històries personals coneixem damnificats de la feina d’organitzacions d’ajuda humanitària, casos de violència sexual i abús continuat, o històries de condemnats sense judici que passen més d’un lustre a la presó. Punyent, i alhora, molt sòbriament explicat.
I després, el terratrèmol, un accident natural agreujat per la precarietat de les estructures i edificis. El que en un altre país no arribaria a la desenes de morts, a Haití van ser 300.000 les vides perdudes. Plou sobre mullat fent bona la dita evangèlica: “Perquè a aquell que té, li donaran encara; i a qui no té, fins allò que té li serà pres.”
Potser la lectura més crítica es fa sobre les organitzacions internacionals, siguin d’organismes multilaterals o d’entitats no governamentals. Sota la capa d’ajuda es crea literalment un “govern paral·lel” amb dinàmiques de clientelisme i d’abús de poder. Posar el focus sobre aquestes realitats no només ens ajuda a entendre que les dinàmiques de dependència de l’ajuda són clarament nocives i contraproduents, sinó que, tot i haver-hi millores en la transparència i el control, les relacions de desigualtat desperten el pitjor de l’ànima humana en forma de conductes aberrants. Si la mirada aquí és especialment dura per part de l’autor és per la proximitat amb tantes entitats que fins i tot volent ajudar, amb prou feines han pogut ni sabut com.
El quadern acaba amb propostes: acabar amb la dependència de l’exterior, limitar i controlar el poder militar. Formules necessàries i fallides que permetrien que Haití aixequés cap i volés una mica més alt. Parafrasejant Luis de Sebastián en aquell famós llibre Àfrica, pecat d’Europa, acabada la lectura ens atreviríem a afirmar: “Haití, pecat de el món”. I és que en aquest quadern se’ns obren els ulls a una realitat a la qual tots hem girat l’esquena. Després de la seva lectura podem entendre que Haití és la gran assignatura pendent del nostre món suposadament civilitzat, i que no serà fàcil expiar el pecat de tants que s’han aprofitat d’aquest petit país que és, literalment, l’últim entre els últims.
Il·lustració de Roger Torres per al Quadern CJ “Per què Haití?”