Felisa Elizondo. Fratelli tutti és l’última encíclica de papa Francesc en la qual, segons lectors atents, expressa un somni. Però un somni que incita a actuar. Perquè a la denúncia de les formes greus de descartar o d’ignorar els altres que es donen avui mateix en la societat, contraposa la possibilitat que el respecte i l’amor reorientin les relacions. Que la fraternitat i l’amistat social s’obrin pas en els mons de la religió, la política, l’economia i la cultura.
Un somni que aviva l’espera
En aquests mesos han sortit a la llum uns quants comentaris sobre les diferents qüestions que planteja aquest text, que no amaga el que enfosqueix el nostre món sense deixar d’invocar “l’audàcia de l’esperança” (n.55): “Al cor de aquesta important encíclica -ha anotat Th. Radcliffe- hi ha la convicció que la fraternitat és tant la nostra identitat present més profunda com la nostra vocació futura. Estem convidats a convertir-nos en germans i germanes en Crist d’una manera que gairebé no podem imaginar ara”. Una pretensió que seria desmesurada si no recolzés en l’esperança i no mostrés confiança en la condició humana.
Aquí ens aturarem tan sols en els termes en què apareix expressada en les seves pàgines la crida a la fraternitat. Crida que comença portant a la memòria la que va realitzar una figura singular que va viure en els primers decennis del llunyà segle XIII. I no deixa de ser expressiu que, des del títol, l’encíclica recent evoqui el somni de germanor de Francesc d’Assís reproduint el seu mateix llenguatge.
En un segle com l’actual, quan la pretensió universalista i la globalització en acte coexisteixen, paradoxalment, amb una pluralitat difícil de conciliar i amb diferències econòmiques i socials feridores, una de les veus més escoltades, la del papa Francesc, apel·la a la consciència de la “nostra comuna germanor”. I urgeix a un diàleg que salvi distàncies i exclusions que semblen agreujar-se en la pretesa “era de la comunicació”. Ho fa rescatant el somni d’un altre Francesc.
Fratelli tutti
Aquestes paraules de el sant d’Assís, que es conserven en l’umbro parlat al començament del segle XIII, obren pàgines dedicades a la fraternitat i a l’amistat social en un text que surt a la llum l’any 2020. L’exhortació del d’Assís anava dirigida -s’anota al començament de l’encíclica- “a tots els germans i les germanes, per proposar una forma de vida amb sabor d’Evangeli”. “Amb aquestes poques i senzilles paraules -seguim llegint- va expressar l’essencial d’una fraternitat oberta, que permet reconèixer, valorar i estimar cada persona més enllà de la proximitat física, més enllà del lloc de l’univers on hagi nascut o on habiti”.
No és la primera vegada que el Papa va a la figura singular del Poverello com a un referent. Ho va fer en escollir el nom per al seu pontificat. I també una altra de les seves cartes: Laudato si, sobre la cura de la casa comuna, arrenca amb la menció de l’himne a la fraternitat universal que és el Càntic de les criatures. Un càntic en què l’alegria i la lloança brollen estranyament des de la profunditat del sofriment, un cant que dóna veu a un amor que arriba a l’espai: el sol i la lluna són criatures germanes; ho són la terra i, més que res, els humans. Un cant en el qual fins i tot la mort mereix ser considerada “germana”[1].
Els historiadors assenyalen que justament en aquell segle, per raons diverses, començava a aparèixer una nova visió del món que afavoria obertures de camins i intercanvis, al mateix temps que deixava enrere estructures i formes de vida caducades. Per això els termes “germà” o “germana”, heretats de la tradició cristiana, van començar a cobrar un altre abast gràcies a figures com las de Domènec de Guzmán i Francesc d’Assís.
La distància de segles no ha restat força a la novetat de la proposta del d’Assís, un seguidor de l’Evangeli que continua resultant atraient quan els segles medievals ens resulten gairebé prehistòrics. En l’encíclica recent es reconeix que “el sant de l’amor fratern, de la senzillesa i l’alegria” inspira les diverses desenes de pàgines dedicades a la fraternitat i a l’amistat social. I això perquè “sant Francesc, que se sentia germà del sol, de la mar i del vent, se sabia encara més unit als que eren de la seva pròpia carn. Va sembrar pau pertot arreu i va caminar prop dels pobres, dels abandonats, dels malalts, dels descartats, dels últims.” (n.2).
L’Evangeli franciscà de la fraternitat
Com succeeix amb la pobresa, la fraternitat forma part del llenguatge genuí del sant d’Assís. Una i altra pertanyen al propi dir i actuar del sant i es poden trobar documentades en els textos primers, curosament recollits en les edicions de les Fonti Francescane.
Historiadors i crítics recents concedeixen especial atenció als textos escrits o dictats pel mateix Francesc i al testimoni dels primers seguidors, dins de la monumental bibliografia que componen còdexs i col·leccions diverses. Perquè, sense arribar a compondre una autobiografia, testimonien un programa de vida i reflecteixen el que el Pobre d’Assís va fer i va exhortar a fer, i ajuden a conèixer de primera mà la seva personalitat, la seva experiència i el seu desig més gran.
En la introducció a una edició recent d’aquelles Fonts, s’avança que aquests escrits són de primordial importància per valorar la veracitat i allò genuí que poden oferir els textos que es van anar elaborant a mesura que creixien l’admiració i la fama del sant (T. Lombardi). De manera semblant, un altre estudiós conclou que Francesc, que va arribar interiorment a una formidable simplificació religiosa i evangèlica de la realitat i de la vida, pot ser comprès sense reduccions gràcies a aquests textos primers. Encara que té cura d’advertir que, per pròpia experiència, el mateix sant advertia als seus germans que per “comprendre” cal “viure”[2].
Tornant al títol de l’encíclica, sabem que l’expressió fratelli tutti apareix en un d’aquests escrits de primera hora que són les Admonitiones, exactament en la Sisena, referida al seguiment de Jesús. I en reforç de la seva autenticitat s’afegeix que és citada ja l’any 1231 en el sermó d’un dominic, pronunciat a la Universitat de París, que es conserva en aquell arxiu.
Les 28 Admonitiones són advertències o avisos que es consideren properes a la Regla primitiva com paraules directament atribuïbles al sant. Dirigides a tots els germans, responen a un ensenyament oral fixat a la manera de les Reportationes a l’ús en l’època medieval, i solen datar-se com recollides només uns anys després que Francesc dimitís del seu càrrec el 1220. A la manera de les antigues “dites dels Pares”, contenen ressonàncies bíbliques i reflecteixen l’experiència de vida evangèlica i la forma de comunitat proposada en els començaments. Un especialista com Esser les considera “el Càntic de la pobresa interior i el de la fraternitat humana”. I en la mateixa línia es pronuncien estudis posteriors[3]. D’aquí la seva importància per conèixer en el seu primer tram aquest tret de la seva espiritualitat.
També en el Cant al Sol o Càntic de les criatures la fraternitat apareix in crescendo a mesura que avancen les estrofes. I en el Testament, quan el moviment havia assolit proporcions impensades, el seu iniciador reconeixia amb humilitat que “el Senyor li havia donat germans”, a les antípodes de tot protagonisme.
La visita al Sultà Al Malik
Al recordar el somni franciscà d’una fraternitat, el Papa es deté en un episodi singular que recullen les més antigues cròniques. Que cobra actualitat quan ens veiem urgits a dialogar amb mentalitats molt diferents i amb altres tradicions religioses. És la visita del frare d’Assís al Sultà Malik-el-Kamil, a Egipte, que data de 1219. Es tracta -diu en el n.3- d’un episodi que “ens mostra el seu cor sense confins, capaç d’anar més enllà de les distàncies de procedència, nacionalitat, color o religió”.
I reconeix en aquest gest un gran esforç, ja que el sant va haver de sortejar la pobresa, la distància, els perills i les diferències d’idioma, cultura i religió: “Aquest viatge en aquell moment històric marcat per les croades, mostrava encara més la grandesa de l’amor tan ampli que volia viure, desitjós d’abraçar a tothom”.
Una humil audàcia que l’inspira a l’hora d’entrar en un tema candent que no és separable de la fraternitat: el diàleg interreligiós.
Fraternitat i diàleg
Els dos termes són inseparables en la manera franciscana d’entendre la missió. El somni d’una fraternitat degué suggerir a Francesc d’Assís una iniciativa tan arriscada com emprendre un viatge fins a Egipte sense més companyia que un altre dels germans. Sabem que la trobada va tenir lloc a Daimieta, a la vora del Nil, l’octubre de 1219, ja que resulta esmentat en les Vides i el fet va ser registrat per fra Illuminato. Aquest testimoni presencial va deixar constància que el sultà va quedar impressionat per l’actitud humil i pacífica d’un simple frare, pobre i desarmat. I el va tractar amb modals propis de l’hospitalitat musulmana[4]. Alguns decennis després, Giotto va pintar l’escena en un dels seus famosos frescos.
Però el fet, que representava una “raresa”, va ser poc subratllat en fonts posteriors. Aquella manera d’anar a l’encontre d’algú considerat com a enemic a batre representava una “excepció”, un fet impensable per als croats, començant per Jacques de Vitry, el bisbe de Sant Joan d’Acre, que desaconsellava l’empresa, encara que més tard es va mostrar favorable als fraticelli.
El 2019, en ocasió de el vuitè centenari de l’episodi de Daimieta celebrat a Jerusalem, l’actual arquebisbe de Benevento es va referir al gest del franciscà que, significativament, no va merèixer atenció decennis després. Tan innovador i únic resultava. Un fet -concloïa en la seva intervenció- que “indica un camí que evita irenismes còmodes i es basa en l’escolta, el respecte, i rebutja tota lògica de violència”
L’episodi recobra significació en els temps actuals. Perquè el desig d’arribar a una entesa pacífica amb gent de cultures i religions diverses, o el de plantejar una veritable evangelització, reclamen assajar aquelles actituds nascudes de l’adhesió a l’Evangeli. Així el Papa recorda, citant la Regla dels germans menors, que “la fidelitat al seu Senyor era proporcional al seu amor als germans i a les germanes. Sense desconèixer les dificultats i perills, sant Francesc va anar a trobar el Sultà amb la mateixa actitud que demanava als seus deixebles: que sense negar la seva identitat […] no promoguin disputes ni controvèrsies, sinó que estiguin sotmesos a tota criatura humana per Déu”.
I apunta el motiu de fons: “Havia entès que «Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu» (1Jn 4,16). D’aquesta manera va ser un pare fecund que va despertar el somni d’una societat fraterna (…) va acollir la veritable pau al seu interior, es va alliberar de tot desig de domini sobre els altres, es va fer un dels últims i va buscar viure en harmonia amb tots” (n.3)
Un camí a prosseguir
No podem obviar que el món de Francesc dista del nostre tot el que suposen els vuit segles que ens separen. L’encíclica es refereix a la situació actual en què l’obstinació per una major fraternitat troba grans dificultats i mals que semblen agreujar-se. En aquest context, l’esperit i els gestos del Poverello són invocats per la seva radicalitat evangèlica. Una radicalitat que no li va estalviar patiments encara que aparegui revestida de suavitat i fins i tot d’alegria.
En suma, amb aquesta carta, a distància de segles i en situacions tan complexes com greus, un altre Francesc ha volgut portar a la nostra memòria el somni més gran de qui es va considerar sempre germà menor: el somni d’una fraternitat. Un horitzó amb el qual somiar, una aspiració que ens sobrepassa sense que per això deixi de comprometre’ns. Com es diu en aquesta Oració al Creador amb la qual Fratelli tutti conclou:
Senyor i Pare de la humanitat,
que vas crear tots els éssers humans amb la mateixa dignitat,
infon en els nostres cors un esperit fraternal.
Inspira’ns un somni de retrobament, de diàleg, de justícia i de pau.
Impulsa’ns a crear societats més sanes i
un món més digne,
sense fam, sense pobresa, sense violència, sense guerres.
Que el nostre cor s’obri
a tots els pobles i nacions de la terra,
per reconèixer el bé i la bellesa
que vas sembrar en cada un,
per estrènyer llaços d’unitat, de projectes comuns,
d’esperances compartides. Amén.
***
[1] Així Jacques Dalarun, descobridor d’un vademècum antiquíssim: Vita ritrovata, que conté escrits considerats de primera hora en la bibliografia franciscana i autor d’un dels més recents estudis sobre el poema.
[2] C. Paolazzi, Lettura degli “Scritti” di Francesco d’Assisi, Milà 1987, 6; nova ed. 2002, 28.
[3] Així, L. Profili, R. Karris, M. Avila i Serra, C. Vaiani i C. Paolazi, que hi troben traçat l’itinerari que va del veure al lloar, del reconèixer al restituir tots els béns al seu Creador en lloança i adoració.
[4] A la font Verba fratris Illuminati socii b. Francisci ad parts Orientis… estudiat per G. Jeusset i A. Thompson.
Imatge de Robert Cheaib a Pixabay