Josep M. Margenat. Amb l’any gairebé complert, llegeixo aquest titular i recordo l’article de Josep M. Lozano a La Vanguardia del tres de desembre. Parlava de vocació. El recomano. És un text im-perdible. Vegem, què deia Josep M. Lozano? Preguntava: “Senten parlar molt els joves de vocació? Ho dubto”.

Durant anys, a les classes d’Ètica empresarial a la universitat, quan arribàvem al tema cinquè sobre el treball, parlàvem i proposàvem alguna lectura als estudiants sobre la vocació, per exemple, les conferències de Max Weber sobre el polític i sobre el científic. Cada vegada es va fer més difícil. A molts de nosaltres, als més grans, la paraula “vocació” ens podia sonar a paraula religiosa, almenys. Als més joves, ni a això. No crec que sabessin respondre sobre el seu significat, més enllà del que algun hagués llegit. Una mica més tard, coincidint amb la crisi financera i econòmica capitalista, a l’entrar els estudiants a la universitat es va posar de moda parlar-los sobre la marca. Potser se’ls volia dir que pagaven uns diners per construir la seva marca i que els diners estaven ben emprats -pels seus pares!- si la marca acabava sent competitiva (es parlava d'”emprabilitat”, no de “servicialitat”, ¿haguessin pagat perquè se’ls ensenyés a “servir”?). Des del primer dia se’ls deia que la seva tasca com a estudiants era construir la seva “marca” (sic), no, descobrir la seva vocació. La marca seria el senyal d’identificació, al mercat serien diferents i així hi aportarien “valor afegit” (sic) i hi concorrerien. Rebre noies i nois joves amb il·lusió per cuidar i millorar aquest món, ensenyar-los a “prostituir-se” (sic, això és el que penso) elaborant la seva marca per “vendre’s” (sic) al mercat, sempre vaig pensar que era un frau, un trist frau. En la marca sumaven mèrits, habilitats, competències, com ara s’insisteix. La marca havia de fer visible el valor afegit que cadascun o cadascuna aportava. Amb la marca podien concórrer al mercat. De cap manera milito en el fonamentalisme anti-mercat. Al contrari, he explicat els valors ètics del mercat ideal de competència perfecta, els criteris polítics per regular i redistribuir beneficis i els criteris ètics per discernir en els mercats. D’altra banda, res diferent del que va ensenyar Pau VI, per exemple, a Octogesima adveniens (1971). Però el que mai no podré acceptar serà que només som mercaderia (amb marca, ja sé que les etimologies no són les mateixes, o sí?, però la semblança sonora fa pensar). No som mercaderia. Vaig explicar durant anys el mateix error antropològic de marxistes i liberals econòmics, que coincidien a considerar el treball com una mercaderia que s’intercanviava al mercat per un preu més o menys acordat, clarament injust per a uns (plusvàlua) i racionalment ajustat per a altres. Per als personalistes i per a molts altres simplement decents o honestos, això no és veritat. Per a mi no ho era i així ho proposava.

El treball humà és una realitat fonamental per a cada persona. El treball ha d’humanitzar-nos, ha de desenvolupar la nostra personalitat i ha de permetre oferir el millor de nosaltres mateixos per a la construcció de la societat al servei del bé comú. Vocació, vocació, vocació. M’hauria agradat que els estudiants haguessin estat rebuts a la universitat amb una invitació a viure la seva vida, a caminar la vida com a vocació. No venen a construir o a elaborar una marca que es pugui comprar o vendre, venen a resoldre la seva vocació: una vocació humana, una vocació cívica, una vocació professional, una vocació personal, una vocació política, una vocació científica: competents, conscients, compromesos i compassius. La vocació és la resposta que brolla en els que aspiren i busquen “millor qualitat de món”.

Vocació, vocació, vocació. “Doneu-me una vocació i jo us tornaré una escola, un mètode i una pedagogia”. Aquesta frase la va escriure el pare Poveda i m’ha acompanyat durant anys, des que la vaig llegir per primera vegada. Aquesta convicció vaig intentar que m’orientés també com a docent no només en una Facultat d’Econòmiques, sinó també en una Escola de Magisteri i en una Facultat de Teologia. Perquè és cert que hi ha alguna cosa més gran a fer a la vida: caminar la vida com a vocació. Ensenyar metodologies noves, innovació, tècniques, competències…, pot ajudar, sens dubte; sens dubte també ajuda a cobrar a final de mes als qui les ensenyen, però ser mestres exigeix ​​que siguin sobretot persones amb vocació. El mateix passa amb les i els professionals de la sanitat, les topógrafes, els químics, les teòlogues o els actors. Calen persones amb vocació i la resta -“escola, mètode, pedagogia”- la rebran de mes a  més. Però seguim entossudits a fixar-nos en el que és secundari. Calen empresàries amb vocació d’empresària, amb iniciativa, capacitat de risc, amor a la feina, respecte a les persones i a la cura dels recursos materials, naturals i tècnics. Calen empresaris amb vocació. Tots els professionals han de, hem de, revisar de tant en tant si estan vivint la seva vida com a vocació. ¿I si molts educadors, cristians o no, socialistes o no, humanistes o no tant, prescindissin del que és secundari i es decidissin a respondre a les expectatives dels seus estudiants i acompanyessin les seves preguntes, els ajudessin a pensar i a discernir, els cuidessin en la seva construcció d’un món més humà, amb més “qualitat de món”? Passaria alguna cosa? És clar que també els professionals, els professors, les institucions educatives han de construir la seva marca, ser competitius per vendre’s en el mercat. Aquesta és la trampa que tanca el bucle. Les persones que venen als nostres instituts, als nostres col·legis, a les nostres universitats, no busquen només com guanyar-se la vida, sinó també, com escriu Lozano en l’article citat, busquen “què fer amb la seva vida i cap a on orientar-la”. Si surten amb competències tècniques i habilitats, però sense respondre a la pregunta vocacional, haurem fracassat un cop més. Ens ho podem permetre? Explica sant Ignasi a la segona part de les Constitucions jesuïtes que ningú se n’ha d’anar de la Companyia sense saber a què va venir i per què se’n va. Que important, que essencial és per a la nostra vida saber on anem, per què hi anem i per què seguim un determinat camí! Que decisiu! En el seu recent, clar, útil i magnífic llibre sobre els Exercicis, Una manera de estar en el mundo. Relectura de los Ejercicios Espirituales de san Ignacio de Loyola, Josep Rambla diu que aquests serveixen per ajudar-nos a saber quin és el nostre lloc al món i la nostra manera ser-hi. Tots tenim un lloc des del qual respondre (podríem anomenar a això vocació?). És cert que no és fàcil respondre, però hi ha mitjans per respondre a la gran qüestió: quin és el meu lloc al món?

En la plaza, de Vicente Aleixandre, pot convidar-nos a aquesta marxa, capbussar-nos en la realitat: Cuando, en la tarde caldeada, solo en tu gabinete, con los ojos extraños y la interrogación en la boca, quisieras algo preguntar a tu imagen, no te busques en el espejo, en un extinto diálogo en que no te oyes. Baja, baja despacio y búscate entre los otros. Allí están todos, y tú entre ellos. (…) Entra en el hervor, en la plaza. Entra en el torrente que te reclama y allí sé tú mismo”. ¿I si responguéssim a la pregunta que tenim aparcada de què fer amb la nostra vida, de respondre amb la nostra vocació?

Descansi en pau Pierre Cardin, qui va ser, n’estic segur, molt més que una marca, va ser com tots, un enigma i un misteri, o un enigma que envolta un misteri.

Imatge extreta de: Wikipedia

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here