"Somiem junts", un far en la tempesta (II)

“Somiem junts”, un far en la tempesta (II)

Víctor Codina. [La primera part d’aquest article la podeu trobar en el següent enllaç: «”Somiem junts”, un far en la tempesta (II))»]

3 .Temps per actuar

Aquest temps d’acció ens permet recuperar el sentit de pertinença a un poble. Francesc defineix el poble com una categoria mítica que implica una memòria històrica de costums, ritus i altres vincles que transcendeixen allò transaccional o racional, en una recerca de dignitat i llibertat, una història de solidaritat i lluita. Poble no és el mateix que un país, una nació o un estat; el poble és fruit d’una síntesi, d’una trobada, un tot superior a les parts que es va forjar en la lluita i l’adversitat compartides. El poble té ànima, consciència, personalitat, sentit de solidaritat, justícia i treball.

Parlar de poble és un antídot a la temptació constant de crear elits, siguin intel·lectuals, morals, religioses, polítiques, econòmiques o culturals. Poble és unitat en la diversitat, que no se sent determinada per l’exclusió o diferenciació, sinó per la síntesi de virtualitats, pel desbordament.

Però el poble pot dissoldre’s en una simple massa o dividir-se en bàndols. Els temps de tribulació poden ajudar-nos a començar un nou temps de llibertat.

L’actual pandèmia, encara que ens desinstal·li, permet recuperar la nostra memòria i la nostra esperança. Que en els propers anys no ens diguin que davant de la crisi de la COVID-19 no vam poder recuperar la memòria i recordar les nostres arrels. Si davant el repte d’aquesta pandèmia actuem com un sol poble, la vida i la societat canviaran a millor.

La dignitat d’un poble neix de la proximitat de Déu, del seu amor, que li dóna un horitzó d’esperança. Arquetip d’aquest poble és el poble d’Israel; l’Església es defineix en el Vaticà II com a poble de Déu, ungit per l’Esperit i encarnat en tots els pobles i cultures de la terra, un poble amb molts rostres. Ser cristià és saber-se part del poble de Déu, una comunitat dins de la comunitat més àmplia de la humanitat, a la qual cal recordar que hi ha un bé comú per sobre de tots, el tot és superior a la part i la unitat ha de transcendir al conflicte. El punt central del cristianisme és l’anunci del kerigma, o bona notícia que Déu em va estimar i es va lliurar a la mort per mi; tots hem de reconèixer-nos com a germans i membres de la gran família humana. L’Església camina com a part del poble, servint.

Per sortir millors d’aquesta crisi hem de recuperar el saber que tenim un destí comú com a poble, que ningú no pot salvar-se sol, que hi ha entre nosaltres el llaç de la solidaritat, que la taula sigui un lloc per a tots, abraçar la realitat units per la reciprocitat, base sobre la qual podem construir un futur millor, més humà.

Lamentablement, la visió predominant en la política occidental promou i exalça l’individu atomitzat, l’economia se centra en el lucre, afebleix les institucions capaces de protegir el poble. En canvi, les conviccions religioses són font de bé, valoren les persones; els desacords de naturalesa filosòfica o teològica entre grups seculars i gent de fe no són obstacles per unir-se i treballar per metes compartides, la dignitat humana, l’ocupació i la regeneració ecològica.

El papa reprèn temes de Fratelli tutti sobre la fraternitat humana, la idolatria del diner i del mercat, la rehabilitació de la política, la necessitat de reformes estructurals, la inspiració en la paràbola de bon samarità per no passar de llarg davant dels deixats a la vora de camí. En el món post-COVID, ni el gerencialisme tecnocràtic ni el populisme seran suficients, només una política arrelada en el poble, oberta a l’organització del mateix poble, podrà canviar el nostre futur. El cor del cristianisme és l’amor de Déu per tots els pobles i el nostre amor al proïsme, especialment pels necessitats.

Francesc insisteix a anar a les perifèries, allà on va néixer l’Església, on es troben tants crucificats. De nou reprèn les tres T, “terra, teulat i treball”. Garantir que la dignitat humana sigui valorada per mediacions molt concretes no és només un somni, sinó un camí per un futur millor.

Epíleg

Francesc proposa dues actituds de cara al futur, descentrar i transcendir, obrir portes i finestres i anar més enllà, no quedar atrinxerats en les nostres formes de pensar i actuar, ser pelegrins, no tornar a la “normalitat” d’abans, anar a l’encontre dels altres, mirar els rostres, els ulls, les mans i les necessitats dels que ens envolten, i així descobrir els nostres rostres i mans plenes de possibilitats. I actuar.

Francesc acaba citant una poesia del poeta argentí Alexis Valdés sobre l’esperança, que acaba amb aquests versos:

“Cuando la tormenta pase,
te pido Dios, apenado,
que nos devuelvas mejores,
como nos habías soñado”.

***

Somiem junts. El camí a un futur millor, és un gran llibre, en part autobiogràfic, que ens revela claus del pensament i del projecte de reforma eclesial de Francesc i dels seus temes centrals: anar a la perifèria, discernir, dialogar, desbordament, sinodalitat, poble, Esperit. Somiem junts és una autèntica benedicció urbi et orbi, per a l’Església i el món. És un far de llum enmig de l’actual tempesta.

Imatge de 愚木混株 Cdd20Pixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.