Víctor CodinaEl 27 de març de 2020, quan el Papa, davant la plaça de Sant Pere buida, fosquejant i amb pluja, va dir que no tinguéssim por de la pandèmia i va donar la benedicció urbi et orbi, Francesc va aparèixer no només com a bisbe de Roma, sinó com un far de llum per a tot el món en plena tempesta.

El Dr. Austen Ivereigh, escriptor i periodista britànic, autor de dos biografies de papa Francesc (El gran reformador, 2015 i Wounded Shepherd, 2019) va aprofitar el confinament papal per a una sèrie d’entrevistes i converses que ara es publiquen com a llibre de Francesc: Soñemos juntos. El camino a un futuro mejor. Conversaciones con Austen Ivereigh (Barcelona, ​​desembre 2020).

Francesc veu aquest moment com l’hora de la veritat, un moment en què se sacsegen les nostres categories i estils de vida, una crisi davant la qual la pregunta és si en sortirem millors, on hi ha perill de replegar-nos per mantenir el nostre statu quo. Però, com diu Hölderlin, “On hi ha perill, creix també el que ens salva”, és el moment per somiar en gran, per comprometre’ns en allò petit, per crear quelcom nou, acceptar el desbordament de la misericòrdia de Déu que es vessa trencant fronteres tradicionals. Atrevim-nos a somiar junts.

El llibre s’articula des de tres moments: veure, escollir, actuar.

1 .Temps per veure

En el veure, Francesc acudeix a la perifèria, convençut que el món es veu més clar des de la perifèria, des dels llocs de pecat i exclusió, des del sofriment, la malaltia i la solitud, i tot això no en abstracte sinó en concret, passant de l’adjectiu al substantiu: des dels pobres rohinyes a Bangla Desh, des dels uigurs i els yazidites, des dels refugiats de Lesbos, des dels nens sense educació d’Àfrica, des dels que moren de fam al Iemen, des dels descartats, des dels metges i sanitaris, sacerdots i religioses que van morir per ajudar els malalts del coronavirus.

La crisi ha posat al descobert la cultura del descart, els qui no tenien habitatge ni aigua per passar el distanciament social obligatori, els que viuen amuntegats a les ciutats, en centres de retenció de migrants, en camps de refugiats on la gent pot passar anys, sense higiene, alimentació i vida digna.

Hem de buscar maneres perquè aquests descartats es converteixin en actors d’un futur nou. Però aquest canvi té grans obstacles: el virus de la indiferència, que és pitjor que la pandèmia, que ens fa mirar cap a una altra banda, com l’expressió italiana “che em ne frega”, l’expressió argentina ¿y a mi qué?,  és a dir, tant me fa!

Déu no és indiferent, aquesta indiferència bloqueja l’Esperit que ens impulsa a un desbordament, per discernir el que Déu vol de nosaltres, per descartar la cultura de l’abús, sigui sexual, econòmic, racial o clerical, i fomentar una cultura de la cura.

Cal treballar per un món sa. Francesc comenta com va anar creixent la seva consciència ecològica: en el seu treball al comitè de redacció de la conferència d’Aparecida, 2007, se sentia molest per la insistència dels brasilers en el tema de l’Amazònia; més tard el va ajudar l’influx del patriarca Bartomeu de Constantinoble en el tema ecològic; després va convocar científics i teòlegs sobre ecologia, fets que van culminar en la seva encíclica Laudato si, i finalment va convocar el Sínode de l’Amazònia el 2019.

Al crit dels pobres s’uneix el crit de la terra, hem de superar el paradigma tecnocràtic que ens fa abusar de la natura en benefici propi, com si fóssim els seus amos, amb un individualisme que provoca la desertificació de la terra i el canvi climàtic, oblidant que la creació i la terra és un do de Déu per a tots, que hem de cuidar-la i protegir-la: necessitem una conversió cap a una ecologia integral, que és molt més que tenir cura de la natura, és tenir cura de la creació i de tots nosaltres com a criatures d’un Déu que ens estima.

La situació COVID de la pandèmia i la quarantena, enmig de la seva dificultat i dolor, ens pot ajudar a una reflexió sobre la nostra vida, sobre el nostre passat i futur, els nostres ídols i els nostres moments de crisi. Cal parar-se, parate, revisar la nostra vida, viure la pandèmia en un clima de paciència i humor.

Francesc narra tres situacions COVID de la seva pròpia vida:

  • La COVID de la seva malaltia del pulmó als 21 anys, quan sent seminarista a Buenos Aires, el 13 d’agost de 1957, el van portar a l’hospital i li van treure el lòbul superior dret d’un dels pulmons; ell creia que s’anava a morir, les infermeres el van cuidar i salvar; va ser un temps de reflexió i allà va madurar la seva decisió d’entrar a la Companyia de Jesús.
  • La COVID del desterrament, el 1986, quan va anar a Alemanya per una tesi doctoral sobre Guardini, que no va acabar: se sentia com un gripau en un pou. Anava a passejar a prop de l’aeroport de Frankfurt a veure volar avions…
  • La COVID d’una transformació radical va ser quan del 1990 al 1992, després d’haver estat Mestre de novicis, Provincial i Rector dels jesuïtes, va ser destinat a Córdoba. S’havia instal·lat en aquesta manera de viure, “em van passar la boleta i tenien raó”. Va ser un temps de purificació, oració, i va llegir la Història dels Papes de Ludwig Pastor, que ara l’ha ajudat molt.

En conclusió, per realitzar aquesta conversió que ens brinda la COVID, per superar la nostra globalització de la indiferència, la hiperinflació de l’individu i aprendre a comptar amb els altres, cal prendre decisions, escollir.

2 .Temps per escollir

El segon pas, després d’haver vist la realitat, és discernir i escollir, però per a això necessitem, a més de capacitat i reflexió, tenir un sòlid conjunt de criteris que ens guiïn per així poder llegir els signes dels temps. I en temps de prova, com diuen els gauchos i els cowboys, “no canviïs el cavall enmig del riu”, és a dir, hem de ser fidels en el que importa, fins i tot en temps de crisi: recuperar el valor de la vida, la natura, la dignitat de la persona, el treball i els vincles.

Cal recuperar les benaurances que l’Església ha concretat i formulat en una sèrie de principis bàsics: l’opció pels pobres, el bé comú, el destí universal de tots els béns, la solidaritat i la subsidiarietat.

Aquests principis els hem d’aplicar a la realitat en un ambient de reflexió i pregària, estar atents a l’Esperit i practicar el discerniment d’esperits.

El COVID-19 ha accelerat un canvi d’època que ja estava en procés, no podem tornar enrere, tot intent de restauració porta a un carreró sense sortida. Hem de buscar la veritat, tot i saber que tot pensament és incomplet i està obert a un desenvolupament ulterior (Guardini). Cal excloure tant els moralismes que tenen receptes per a tot com el relativisme que dubta de tot. Veritats que al principi ens semblen contradictòries, a poc a poc es van obrint a una veritat més gran (Newman). No posseïm la veritat, és la veritat la que ens posseeix i ens atreu des de la bellesa i la bondat.

El discerniment és tan antic com l’Església, l’Esperit és el que ens guia a la veritat (Joan 16,13) i ens mostra coses noves a través dels signes dels temps: hem de preguntar pel que ens humanitza i ens deshumanitza .

Signe dels temps és evitar l’aïllament i exclusió de la gent gran, fomentar la trobada entre persones grans i joves, per somiar junts (Joel 2,28); signe dels temps és protegir i regenerar la terra, no considerar com a objectiu el creixement econòmic a qualsevol preu; signe dels temps és sentir-nos part de la creació, no sentir-nos els seus amos, buscar una economia que atengui les necessitats de tots i respecti la terra; signe dels temps és el protagonisme de les dones, sempre fidels i obertes a una nova possibilitat, molt sensibles a l’entorn i a la cura de les persones i de l’economia; un altre signe dels temps és triar la fraternitat per sobre de l’individualisme, la unió d’ànims, com apareix a Fratelli tutti.

En aquest procés de discerniment, Déu no s’imposa sinó que ens proposa, ens anima per dins, ens consola, ens dóna esperances, no desperta il·lusions enlluernadores ni falsos messianismes, no ens treu la por del futur ni la tristesa de el passat, no ens aïlla del cos eclesial, ni ens fa creure ser els únics posseïdors de la veritat, ni condueix a l’autoritarisme i rigidesa que acaben en escàndols. L’Església, feble i pecadora, és instrument de la misericòrdia perquè ella mateixa necessita misericòrdia, no la condemnem, cuidem-la com a la nostra mare. En comptes d’acusar els altres per les seves faltes i limitacions, hem de veure les nostres pròpies faltes, acudir a Déu i demanar ajuda per seguir: el que ens uneix a tots és la nostra vulnerabilitat compartida, la nostra mútua dependència de Déu i dels altres.

Aquí Francesc aborda un tema important, que és com actuar en context de polarització social, política o eclesial, una situació que condueix a la paràlisi, a l’absència de diàleg, a la divisió i al desacord.

Seguint Guardini, entén que contradiccions aparents es poden resoldre a través del discerniment. Moltes vegades veiem com contradiccions el que en realitat són només contraposicions que, encara que siguin contràries, interactuen en una tensió creativa superior. Davant les contradiccions cal triar entre el correcte i l’incorrecte, en canvi, davant les contraposicions cal buscar en diàleg una veritat superior que englobi el positiu d’ambdues parts. Aquest resultat, que va més enllà dels límits de cada part, fa sorgir alguna cosa nova.

Francesc en diu desbordament i el reconeix com a do de Déu i acció de l’Esperit, com apareix en les Escriptures: és l’amor de Déu que es desborda per perdonar-nos, és el pare que abraça el fill pròdig, és la pesca sobreabundant després d’una nit infructuosa, és Jesús rentant els peus als seus deixebles abans de morir.

Aquest desbordament succeeix sobretot en les cruïlles de la vida, en moments d’humilitat, de fragilitat i obertura, quan l’oceà de l’amor de Déu desborda les portes de la nostra autosuficiència i permet una nova imaginació possible.

La preocupació de Francesc com a Papa ha estat promoure aquest desbordament dins de l’Església, renovant l’antiga pràctica de la sinodalitat com un servei a la humanitat travada sovint en desacords paralitzants.

Sinodalitat ve de “sínode”, que significa caminar junts, és reconèixer i valorar les diferències en un pla superior on cada part pugui mantenir el millor de si mateixa, crear una simfonia que articuli les particularitats de cadascú. L’Església des del començament es va obrir a la sinodalitat, es va obrir a cristians no jueus sense imposar-los les pràctiques jueves (Fets 15,28), es va enriquir amb les cultures dels pobles on es va arrelar.

Aquest enfocament sinodal és molt necessari per al nostre món d’avui, poder caminar junts sense aniquilar ningú, construir un poble no amb armes sinó amb la tensió de caminar junts, reconciliar les diferències.

L’experiència de l’Església en els tres últims sínodes (dels joves, de la família i de l’Amazònia) ha mostrat la importància de la sinodalitat per superar conflictes. Per a això cal escoltar el poble, que té la unció de l’Esperit Sant i no pot equivocar-se quan creu, cal acceptar que el que afecta a tots ha de ser tractat per tots, no confondre la veritable tradició eclesial amb altres normes i pràctiques eclesials. Cal escoltar l’Esperit, és necessària una conversió de tots sense imposar les nostres idees als altres, desemmascarar les agendes i les ideologies encobertes, no caure en batalles polítiques com en un parlament, on un grup en venç un altre.

Els MCS s’han centrat en els dos últims sínodes en punts conflictius secundaris, però de gran impacte mediàtic (la comunió dels divorciats tornats a casar, l’ordenació d’homes casats), sense percebre la problemàtica general, sense captar els signes dels temps. Cal aprendre de l’antiquíssima experiència sinodal de l’Església:

  • Tenir una escolta respectuosa mútua, lliure d’ideologies; l’objectiu no és arribar a un acord diplomàtic entre postures trobades, sinó caminar junts per buscar la voluntat de Déu i rebre la novetat que l’Esperit vol revelar.
  • De vegades la novetat serà resoldre les qüestions polèmiques per desbordament, un vessament que ens faci canviar la nostra mirada i rigidesa, i buscar en llocs nous. Déu és un Senyor de sorpreses que sempre va davant nostre.
  • Aquest és un procés pacient que no ens resulta fàcil, però que potser en la pandèmia hem après a manejar millor.

El temps pertany al Senyor, confiem en ell per descobrir-lo mitjançant el discerniment i així realitzar el somni de Déu per a nosaltres.

Imatge d’enriquelopezgarrePixabay 

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here