Montse CorberaQuatre persones han perdut la vida i més d’un centenar han tingut una experiència traumàtica, amb records i emocions que queden gravats al cor i a la memòria, i segurament marcaran la seva manera d’actuar. 

Una desgràcia provocada per la inacció, indiferència i deixadesa de les administracions.

Per poder empadronar-nos a Badalona, ens demanen un contracte de lloguer o escriptures a nom de qui es vol empadronar, i a més un rebut de subministraments que es correspongui amb aquella adreça i titular. Pot semblar senzill… agafo el meu mòbil amb connexió ininterrompuda a internet i demano una cita… me la donen per d’aquí dos mesos, cap problema, esperaré… què em pot passar?

Si em cal metge, em podran atendre, si tinc fills, buscaré la manera que estiguin atesos mentre no els puc escolaritzar… però què passa si acabo d’arribar a la ciutat, si vinc fugint de la manca d’oportunitats del meu país, o de la violència, o si fins els 18 anys em van atendre en centres tutelats però ara ja no hi ha recursos per a mi…?, i si em caduca la meva documentació i encara no tinc el document d’empadronament? O si per renovar el permís de residència em connecto insistentment i no surten cites, ni tan sols en altres municipis situats a dues hores en transport públic, tal com ha trobat el meu company de cerca de cites? Sense permís de residència no em poden contractar, sense contracte, no puc accedir a lloguers. I si no tinc accés al padró, quins ajuts existeixen? On podré viure? He conegut algú que em deixarà una habitació, però és clar, és provisional, perquè el conegut que m’acull ja té prou amb la seva situació… Sovint són circumstàncies força complexes les que empenyen les persones a suportar condicions indignes o de risc, de vegades de forma eventual perquè no existeix una alternativa. Quina manca de respecte pels drets humans. Tothom té dret a viure, i en canvi, de vegades tan sols se’ls permet malviure o sobreviure… mentre no molestin, és clar! 

La nau del Gorg s’ha donat a conèixer ara per les greus conseqüències de l’incendi, però ja fa més d’una dècada que la nau estava ocupada, i que l’Ajuntament en tenia constància. Arrel de la notícia han sorgit a la llum naus ocupades en altres municipis.

La Fundació Salut Alta treballem en un barri de Badalona on no hi ha cap nau, però una part important de la població s’allotja en infrahabitatges o habitatges insegurs. El drama és el mateix. Hi ha famílies que comparteixen un pis amb altres famílies, amb dret a fer servir espais comuns com cuina i menjador, o potser tan sols se’ls permet fer ús de l’habitació. Altres han de compartir habitació diferents membres de la família, sovint els manca espai als infants per jugar o aprendre, o per la pròpia intimitat… Alguns disposen d’un lloc insalubre, amb humitats permanents, o amb fuites internes o alienes que provoquen males olors, o agreugen malalties. Potser amb defectes estructurals, sostres apuntalats, autoconstrucció o reformes casolanes que posen en perill la vida de les persones que s’hi acullen. Convertir-ho en habitatges segurs depèn de la voluntat dels propietaris, que potser s’aprofiten de la manca de recursos de qui ho reclama o tal vegada no els arriba la informació de la situació pel fet d’haver-hi intermediaris interessats en aquesta desinformació. Habitatges amb manca d’aïllament, subministraments, calefacció o ventilació, o sovint tot alhora. 

També hi ha persones que tot i pagar l’import acordat, acaben essent desnonades perquè qui els hi llogava va deixar de pagar la hipoteca o lloguer corresponent…

En els darrers mesos al barri hi ha hagut incendis, inundacions, fuites d’aigües fecals, etc. Però no surten a les notícies i passen desapercebudes per a la societat i, per tant, l’administració evita entomar la seva responsabilitat, ja que la solució és prou dificultosa…

I tot i així, actuar només davant les emergències pot acabar amb gran part de la població del barri amb els seus drets fonamentals vulnerats. Quan s’arriba a acords internacionals com els Drets Humans i quan celebrem els dies internacionals, de seguida proclamem a l’uníson el dret a viure amb dignitat, o a ser acollits pel simple fet de ser persona. Sovint, l’abstracció ajuda a arribar a consensos; el problema ve amb les concrecions, en els casos particulars. Especialment quan no es destinen prou recursos per a cobrir les necessitats que ja hi ha. En aquest sentit, podríem fer una reflexió sobre la manera que tenim d’acollir al barri i a la societat. De retruc, part de l’acollida recau en la legislació i en la burocràcia de l’administració a diferents nivells (llei d’estrangeria, empadronament, accessibilitat telefònica o digital a cites per renovar permisos o per empadronar-se, polítiques d’integració i d’inserció laboral…).

Els darrers mesos, amb la COVID-19, hem tingut un exemple molt clar de voluntat política per invertir en prevenció: s’ha conscienciat la societat de forma exhaustiva de la importància de les mesures preventives ja que les conseqüències directes les pateixen les persones més vulnerables a nivell de salut, i les indirectes són l’increment de recursos per al diagnòstic i el tractament, o fins i tot una saturació del sistema en el cas d’arribar a la màxima ocupació de les UCIs, pèrdues de vides o de salut evitables. 

A nivell social no sembla que hi hagi aquesta voluntat política, els recursos són insuficients, les administracions elaboren pressupostos que no arriben a donar resposta a les necessitats que hi ha ni es fa una planificació per prevenir situacions de vulnerabilitat més greus. És com si a nivell social tinguéssim hospitals mal equipats, amb menys metges dels que calen i escassos de material… què diríem si anéssim amb una fractura i simplement ens donessin una crossa?

Un aspecte clau de la prevenció, a nivell social, seria l’acollida, l’empatia envers les persones que tenim al voltant, la solidaritat, l’ajuda mútua, i des d’un paper d’acompanyant que generi empoderament, fugint de la dependència, que no faria sinó agreujar la situació. Es podria traduir en una planificació de projectes comunitaris que afavoreixin relacions acollidores de la diversitat de la població i on es reconeguin les necessitats individuals i col·lectives, per tal de donar respostes i millorar el benestar, i això ha d’anar acompanyat de recursos a llarg termini, no pot dependre del color del partit polític de torn. Cal elaborar i implementar un pla integral de serveis socials, ratificat per tots els partits, on la prevenció comenci a tenir el pes que li correspon, i evitar saturar les UCIs socials, que serien els pressupostos per a ajuts. En els casos més greus els actuals ajuts són insuficients i en altres casos puntuals poden generar dependència, per tal comença a ser urgent crear aquests CAPs socials que treballin des de la prevenció comunitària.

Per últim, una mirada històrica per entendre les causes de que sigui en aquestes poblacions on es localitzin situacions d’infrahabitatge i vulneració de drets. La població del barri de la Salut va créixer perquè habitants del sud de la península cercaven feina i la van trobar a Barcelona amb les obres del metro i de l’Exposició Universal. El terreny buit que van trobar disponible va ser al municipi del costat, Badalona. La població que ha continuat arribant a la Salut en diferents onades migratòries ho ha fet per la proximitat a la capital. Si les persones que busquen feina i habitatge a la ciutat de Barcelona finalment troben l’habitatge als municipis veïns, la solució als problemes que es generen sobrepassa la capacitat política, tècnica i pressupostària dels ajuntaments d’aquests municipis. Cal trobar una estratègia conjunta, amb mirada metropolitana, per tal d’abordar les situacions de vulnerabilitat que es generen, i això torna a exigir un compromís polític i una dotació de recursos a llarg termini que faci possible la millora de la societat. No podem entendre aquestes realitats com a fets aïllats dins d’un municipi. 

Ara que comença el nou any, veient com ha acabat l’anterior amb el fatídic incendi, seria molt esperançador que les diferents administracions comencessin a col·laborar i ser proactives per tal de garantir l’acollida, l’habitatge digne i la prevenció de situacions de vulnerabilitat. Tant de bo.

Imatge de kerttuPixabay 

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here