Santi TorresEl passat 14 de desembre, i dins el cicle de conferències “Els dilluns dels drets humans”,  va tenir lloc una taula rodona moderada per la periodista Lídia Heredia i que va comptar amb la participació del professor de dret constitucional Jordi Jaria i de María del Carmen Ramírez, presidenta d’Amnistia Internacional Catalunya.

Les dues intervencions van ser interessants i es complementaven molt bé. Resulta difícil resumir-les en poques paraules i, per això, no ho faré. Sí, però, que voldria aturar-me en la reflexió del professor Jaria perquè anava més enllà de l’estat d’alarma i de la pandèmia actuals i obria un debat que vaig trobar molt necessari abordar. Segons el professor Jaria, el decret d’estat d’alarma tal com queda recollit actualment en la Constitució espanyola queda circumscrit a un seguit de situacions excepcionals que en justifiquen la seva aplicació. Entre aquestes situacions s’hi inclouria una pandèmia com la que hem patit el darrer any i, per tant, l’únic que podríem rebatre en aquest cas (i així ho ha fet Amnistia Internacional amb informes i denúncies constants) és que la seva aplicació sigui correcta i proporcionada, no vulneri drets fonamentals i no serveixi d’excusa per imposar mesures que van més enllà de les necessitats provocades per aquesta situació excepcional (per exemple, limitar la llibertat d’expressió, vulnerar el dret a la privacitat….).

No obstant, i aquí hi ha el quid de la qüestió, què passa si considerem la pandèmia no com a una situació excepcional, sinó com a símptoma del canvi de les condicions de vida que s’estan produint en el “sistema terra”?  En altres paraules, què passa si les pandèmies o les catàstrofes derivades del canvi climàtic, esdevenen no una excepcionalitat sinó una “nova normalitat” dins el període de transició ecològica que segons molts experts estem vivint? No estem parlant de cap distòpia, sinó d’una situació que ja s’expressa en multitud de símptomes dels quals la pandèmia del coronavirus ens ha semblat la més rellevant, simplement perquè ens la que  més ha afectat allò que anomenem “democràcies occidentals”.

Davant aquesta “nova normalitat”, no n’hi haurà prou, segons el professor Jaria, en anar aplicant estats d’alarma puntuals, sinó que caldrà una profunda reflexió sobre com ha de ser a partir d’ara la nostra governança. El protagonisme adquirit pel coneixement expert en els darrers mesos per sobre d’un sistema polític que s’ha mostrat en molts sentits lent, obsolet i ineficaç, sembla obrir la possibilitat d’una governança tecnocràtica que pot estar, fins a cert punt, desconnectada dels mecanismes democràtics que coneixem. Això no és estrany, i ja es dona en altres àmbits com, per exemple, el sistema financer: sistemes lluny del control democràtic però que determinen a la pràctica com la societat ha d’organitzar-se.

Però a més d’afectar a les institucions i formes de govern, l’augment d’aquest tipus d’episodis que el professor Jaria anomenava, “disruptius i no lineals” (pandèmies, inundacions, sequeres….) afectarà també a la mateixa concepció dels Drets Humans. Ja s’ha vist en l’actual episodi que no tothom ha vist la defensa dels drets humans de la mateixa manera. Si alguns han posat l’accent en la defensa d’aquests drets com a “defensa de l’autonomia de l’ésser humà”, molt en la línia del que estàvem acostumats en les democràcies liberals, altres (i aquí es situava la directora d’Amnistia Internacional Catalunya) veuen els drets com a instruments en la defensa i protecció de les persones més vulnerables.

Aquest debat és inajornable, ja que l’evidència de que caminem cap a un temps on aquests episodis disruptius i no lineals seran freqüents, obliga a plantejar-nos com a societat a quins drets i a quina democràcia aspirem en aquesta nova situació. Perquè el que ha evidenciat aquesta pandèmia és que ni les catàstrofes ni les pandèmies son “episodis democràtics” que afecten a tothom per igual, simplement perquè no tothom té els mateixos recursos a l’hora de protegir-se.

Imatge de jifreire3Pixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Miembro del equipo de Cristianisme i Justícia donde forma parte del Área Social y el Área de Espiritualidad (EIDES). Licenciado en Psicología por la Universidad de Barcelona, en Teología por el Instituto de Teología Fundamental y máster en Teoría Política por la Universidad Pompeu Fabra. Colabora también desde hace años con la Fundación Migra Studium.
Article anteriorLa desconexion británica
Article següentPerijóresis… ¿para qué?

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here