El llibre i la piulada

El llibre i la piulada

Carlos Maza SerneguetEl llibre i la piulada  (bodegó). Aquest podria ser avui el títol d’un quadre que representés una de les síntesis culturals que ─amb tanta feina─ estem fent. Com la de la identitat i l’acollida, o la del cansament i l’esperança, la de la incertesa i les petites llums. O la no menys crucial entre la paella de Termomix i la feta amb llenya. En fi, potser és massa per a una sola generació. Concentrem-nos, doncs, en una.

El llibre i la piulada. Agafem primer el llibre i estirem-nos plàcidament sobre el llit, o seguem a la butaca. ¿No sembla que l’habitació, que ja estava parada als nostres ulls, es calmi encara més? Mà de paper que sembla aturar el temps alentint el torrent de la història a un ritme en què permet ser explicada. La bretxa es fa molt més notable si veníem d’habitar l’ordinador, en el qual la realitat va muntada en F-1. El silenci es fa company i moltes vegades ens convida a aixecar la mirada dels fulls per interrogar-lo o per seguir la pista d’un pensament que ha començat a despuntar. Ara que és tan difícil trobar paradisos verges, llegir ens permet habitar per una estona un lloc on tot està per fer. Acostumats a viure enmig d’històries ja començades i molt condicionades, la lectura ens torna no al paradís original, sinó a l’original que és paradisíac.

Però enmig d’aquest idil·li ja fa temps que es van interposar terceres persones. Seductores, reclamaven per a si la possibilitat d’explicar la història d’una altra manera. S’anomenen Sèrie i Piulada. El llibre i la seva versió de migdiada llarga en imatges, el cinema, s’han vist obligats a un exercici de comprensió, a fer callar la seva gelosia. Ja no podem parlar només d’una batalla entre les diferents formes d’apropar-nos a la història, perquè fa temps que estan convivint i es fan cada vegada més connaturals: el cel·luloide i el plasma, els fulls sortits del bosc i els píxels de les pantalles capturades. El poliamor en la cultura és aquesta construcció d’una convivència pacífica entre diferents formes (unes més ràpides, altres més lentes) d’accedir a això que anomenem “ésser humà”. No és cert que menys metratge i menys caràcters equivalguin, necessàriament, a menys veritat. És el que el nostre pintor imaginari intenta representar: l’entesa cordial d’El llibre i la piulada (bodegó).

Potser entrenats pel silenci i la pausa del paisatge del llibre, en el nostre interior s’està formant una cosa que semblava impossible: el relat del que passa a la xarxa, que conviu amb el relat del que passa a fora. I té mèrit, perquè la història de Piulada és difícil d’explicar: fragmentària, veloç, efímera, tan polièdrica que ja no sabem si parlem del mateix políedre; caòtica, moltes vegades i, a sobre, terriblement impactant en ocasions (de vegades Piulada mobilitza més emocions i amb molta més intensitat que una trobada física). Però ho estem explicant. I fins i tot està generant noves criatures: el periodista d’avui és sovint el constructor de relats nascuts en Post. El cap d’un servei postal entre illes que corren a cada segon el risc d’aïllar Robinson Crusoe.

El bodegó del llibre i la piulada és la foto fixa d’un discerniment que estem fent (de vegades en mil·lèsimes de segon). Per als que veníem de Llibre, és el que ens diu quan necessitem tornar-hi, perquè les històries, tan veloces, no se’ns escorrin de les mans. Als que van néixer ja en Piulada, els condueix a un altre món possible, d’aigües més tranquil·les, per poder-s’hi capbussar altre cop amb aire als pulmons.

Imatge de Free-PhotosPixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.