Núria Tomàs Compés i Sara Clemente BassaT’imagines explicar que t’acabes de quedar sense feina o que el teu marit et maltracta i que ningú t’abraci?

Al sud d’Europa sempre ens hem caracteritzat per ser més càlids que al nord. Les mostres quotidianes d’afecte eren majors que a la resta de països; deien que la Mediterrània ens donava calidesa. Ara, de sobte, aquesta calidesa s’ha esfumat.

La intervenció socioeducativa al Centre Obert i d’Esplai Bocins, de la Fundació La Vinya, com en molts d’altres projectes, es basava -i es basa- en una escolta activa cap als infants i cap a les respectives famílies. No només escoltàvem; abraçàvem, somrèiem, acariciàvem l’espatlla… Però de cop, la COVID-19 també ha canviat això.

Ara ve una mare a explicar-nos que està molt preocupada perquè els faran fora de casa i, des d’un metre i mig de distància i amb la mascareta tapant-nos mitja cara, li hem de transmetre el nostre escalf. És, com a mínim, una tasca complexa.

Tot això, sense oblidar, que quan un infant ve trist de l’escola i necessita una bona abraçada, tot el que li pots oferir és una xocada de colzes, o que la mítica norma de grup de compartir el material de la sala ha quedat obsoleta. Hem de ser capaços de poder transmetre un ideari humanitzador sense violar el protocol d’higiene. Els infants han de poder entendre que compartir no està malament, que ens segueix fent millor persones, però que ara, potser, no és el moment idoni.

Els espais de cura queden reduïts, a grans trets, a parlar, res de tocar a ningú. Això fa que ens haguem d’esforçar molt més en transmetre les paraules adequades per aconseguir fer arribar el missatge esperat, no un missatge fred i impersonal.

D’altra banda, també hem de fer un esforç en ser molt expressives. Pensem, per exemple, en una família migrada que no entén molt bé l’idioma. Abans, sense mascareta, entenia, almenys, si el què li estàvem dient era bo o dolent. Ara ja costa més. El mateix si l’altra no domina molt l’idioma; quan parla ens costa entendre-la i la mascareta, altre cop, no ajuda.

Així doncs, ens ha tocat viure una època de canvis, on la resiliència arriba a marxes forçades i on les professionals hem de fer esforços titànics per aconseguir mantenir el nostre tarannà proper, però, evidentment, sense saltar-nos el protocol per no posar en perill ni la nostra salut ni la de la resta de persones a qui atenem. Algú té la recepta perfecta?

Nosaltres pensem que no n’hi ha. No n’hi pot haver davant d’una situació que és totalment anòmala i on tots els canvis han vingut sense previ avís i sense experiències que ens puguin fer de coixí -ningú s’hagués imaginat mai educar en plena pandèmia-.  Però és clar, la resiliència passa també per la reinvenció, l’adaptació i la creativitat. El que abans hagués estat una abraçada, ara és una mirada. I el que fa mig any hagués estat un petó, ara és un colze amb colze.

Davant d’això, la nostra reflexió va més enllà del no poder abraçar, tocar o transmetre amb el cos el que, de vegades, les paraules no poden fer. El que volem explicar nosaltres és que la COVID19 no només ha agreujat les desigualtats socials ja existents, sinó que ha minvat -de forma molt salvatge i contranatural- la nostra manera de relacionar-nos, socialitzar-nos i educar(nos).

A més a més, per si no n’hi hagués prou, a tot aquest context desesperant hem de sumar-li un sistema totalment superat. Pensem, per exemple, en l’atenció dels Serveis Socials Bàsics. Majoritàriament, no estan atenent presencialment. Això implica que altres serveis, com el Centre Obert, hem d’assumir tasques que no són pròpies de les nostres funcions. Per exemple, mai abans un Centre Obert havia ajudat a tramitar una prestació econòmica per a una família, però ara potser sí que ens toca posar-nos-hi; perquè, al final, algú ho ha de fer. I no és cap secret que per telèfon no es pot solucionar tot i que les famílies necessiten una resposta real, que les ajudi a tirar endavant, no una llista d’instruccions de com tramitar l’ajuda, pas a pas.

Aquest aïllament que pateixen les famílies no és un aïllament físic, únicament. És molt més que això: és no tenir algú cara a cara que et respongui al que demanes, és estar molta estona esperant al telèfon perquè algú te l’agafi, és barallar-te durant hores davant de l’ordinador per intentar entendre si el teu fill o filla té deures o no…, és molt més que estar aïllat a casa.

Això ens porta al què parlàvem abans, perquè acaba sent un peix que es mossega la cua. Establim relacions deshumanitzadores, que minven la dignitat de les persones. Necessitem més formació com a professionals, i les persones usuàries necessiten més informació per no sentir-se desprotegides d’un sistema que no dona l’abast. Diem que són relacions més deshumanitzadores perquè ara tot queda reduït, com a molt, a la paraula. Què ha passat amb les carícies? Les abraçades? Tota aquesta comunicació que, com veiem, no és només verbal, ens ajudava a acostar-nos a l’altre, a mostrar un clima de respecte cap a les realitats alienes. Una mirada podia arribar a tot arreu on la paraula no ho aconseguia. I com ho hem de fer ara?, per telèfon?

Queda clar que ens hem de reinventar i adaptar a aquesta nova realitat que ens ha tocat viure per poder donar resposta a les necessitats actuals. Hem de poder adaptar el sistema per a donar respostes reals a les demandes de les persones.

Imatge de Marek StudzinskiPixabay 

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here