Carlos Maza SerneguetAquest any ha estat, entre altres coses, l’any de la queixa dels cossos i del crit ─moltes vegades asfixiat─ dels cossos. Suposo que és gairebé impossible que algú en recordi un altre en què hagi rebut més notícies relacionades amb la malaltia. Paradoxal i tràgica protesta, gairebé podríem pensar, en una societat en la qual els cossos tendeixen moltes vegades a desaparèixer, en la qual tenim tantes notícies d’altres sense ser-hi ells presents. Amb la COVID, el cos, absent de la xarxa, ha dit: “sóc aquí, patint”.

Porto molt de temps sense veure l’I., però llegeixo tot el que diu a Twitter i veig les seves fotos a Instagram. L’altre dia em vaig assabentar del que pensa sobre la nova llei d’educació, i al cap de poc, d’on estava passant el cap de setmana i quina cançó estava escoltant. A vegades penso que només em relaciono amb ell a través de les seves idees i de les seves ocurrències, i que la realitat del seu cos queda oculta. Com està en realitat l’I.? No ho sé, ni tan sols quan expressa els seus sentiments. M’alegro, no obstant, quan el que diu fa que aconsegueixi veure el seu cos a través de la pantalla. Encara hi ha paraules que aconsegueixen això. Però crec que quan sigui davant seu, trigaré a reconèixer de nou el meu amic sense aquest filtre. Seria graciós que vingués amb una pantalla penjant de la seva cara.

Per això, enmig del dramatisme de la situació que vivim, resulta consoladora la possibilitat que ens ha donat la malaltia de retornar-nos els cossos dels altres. Un dia vaig rebre la trucada d’I, a qui com dic, no veig en persona des de fa un temps, però de qui tinc moltes notícies a través de les seves opinions a Twitter. Em trucava per dir-me que el seu pare havia estat hospitalitzat. He sopat moltes vegades amb la família de l’I., i de sobte el cos sofrent del seu pare se’m va fer present, i vaig tenir ganes de pregar per ell i per l’I., a qui l’hospitalització del seu pare li feia mal. Resar és una forma de tenir cura d’un cos absent. La malaltia, almenys, ens ha tornat a l’interior molts dels cossos furtats tantes vegades per la tecnologia. Per un moment no hem de tractar només amb idees. La malaltia és la derrota de Descartes. A l’altre li fa mal alguna cosa, doncs existeix. I la seva existència em fa existir.

S’acosta el Nadal. Un cop, l’I. i jo vam fer uns Exercicis Espirituals en què la contemplació del Naixement va ser molt important per a tots dos. La contemplació, en general, ens parla de la vocació més alta de qualsevol imatge. Una sola imatge pot mobilitzar tota la persona, pot transformar, pot recrear. En la contemplació del Naixement no hi ha possibilitat d’evitar el cos. Les coses fan olor al nas, colpegen als ulls, toquen a les mans. Sant Ignasi no et deixa si més no elegir, com en altres escenes de la vida de Jesús, on un pot escollir personatge com si es tractés d’un d’aquests llibres plens d’històries alternatives. En el Naixement has de ser-hi tu, allí, ajudant. La propera vegada que parli amb l’I. li diré que podríem tornar aquest Advent sobre la contemplació del Naixement. Estic segur que, si ho fa, després podré veure el seu cos darrere dels seus missatges a les xarxes.

Imatge de Gerd AltmannPixabay 

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here